entrada 486 (any 2)

Ahir em van convidar a un acte d’aquells on un pretès il•luminat que no illuminati, intenta convèncer que millorar la merdavida que porten alguns humans (per no dir tots), és possible tot passant per les seves sessions i posterior (o previ) compra dels seus llibres, eissss i poca conya que el tipus deia: “Possiblement no els hi funcioni a la primera, això vol dir que han de tornar a llegir el llibre per clarificar les idees o assistir a alguna d’aquestes sessions on els hi explicaré com interpretar-les amb molt de gust”, valents collons, i a més quan una de les seves idees és: “Si vols ser feliç no tens més que voler-ho”; ole, ole, doncs si aquesta frase és complicada i difícil d’entendre ja em direu... doncs res que ahir vaig passar una estoneta escoltant al subnormal mentre els tius bavejaven oralment i les tipes conyalment, i allí els pallassos rient cada cop que veien riure al veí no fos que quedessin com el que eren, un imbècils que necessiten que algú els hi digui com viure la seva vida perquè a ells els hi va gran, i per a més inri, un cop acabat l’acte vaig ser dels “afortunats” de conèixer al guru in person, vaig deixar passar la gent davant meu, tot esperant que el paio aquell se’n cansés i ens fessin fora sense tenir que dirigir-li ni una paraula, però res, que el tipus estava entossudit de saludar a tothom (es nota que estem en crisi i les vendes dels seus llibres no rutllaven com esperava), així que passada una estona em vaig trobar davant d’ell, em va mirar i va deixar escapar un somriure “Tu deus ser el que ha vingut obligat... saps en totes les sessions sempre hi ha algú que hi ve, i que s’avorreix força d’escoltar el que ell mateix es diu contínuament, però saps?, el problema és que la gent escolta a tothom menys a un mateix...”, no vaig poder més que contestar-li “Sap, és tot un Gaius Baltar vostè...”, ell va deixar escapar una rialla “I vostè que escolta?” “Només la pluja” “Bé, doncs agafi la seva arma i amagui el gat...”, tots els d’allí van quedar sorpresos i mirant-nos, suposo que avui algú dirà que hi va haver una connexió còsmicgalàctica entre dos subnormals ahir, però tot té una explicació força més senzilla, de fet com tot en aquesta existència, senzillament el sol surt, camina i acaba per caure, aleshores surt la lluna qui camina i acaba per caure, i així fins que algú se’n cansi, fotudament senzill i planer, i el que es faci entre viatge i viatge de la lluna o del sol, pertany a la decisió personal de cadascú, dels que decideixen viure un dia més, bé sigui per plaer, per necessitat, o senzillament per la por a morir, com em van dir fa segles “Qui té por a morir moltes vegades acaba per tenir por a viure, ja que la por a perdre aquesta vida fa que sigui incapaç de veure tot el que li ofereix...”, i avui al parar a la benzinera una de les tipes que cobren deia: “Has vist al diari que ahir va venir aquell escriptor que et vaig recomanar!, mira que em vaig quedar amb ganes d’anar a veure’l!”, veient-les allí m’he preguntat que de la frase: “Si vols ser feliç no tens més que voler-ho”, no han entès...

entrada 485 (any 2)

Ja està, ja s’ha acabat, i com em van dir fa temps: “A vegades no guanya el millor, guanya el més intel•ligent”, i si encara hi voleu donar un tomb més: “El més intel•ligent no és qui més ho demostra o mes parla (escriu), el més intel•ligent és qui senzillament optimitza les seves aparicions i no es malgasta en exhibicions innecessàries”, fa segles que ho dic, que la gent té la boca per moltes coses, però no l’hauria de tenir per dir tonteries, ja que normalment el temps i els Deus acaben per demostrar que per molt que es digui la realitat acostuma a ser força diferent, i donar valor de dogma de fe sense discussió possible al que diu un jovenet (per molt guapu i catxetes que estigui), és una estupidesa de l’alçada d’un campanar i que acaba per fer pujar el preu del pa cada cop que obre la boca... amb tot el que va dir no deixava de tenir un cert regust a veritat tot i que mal orientada, quan va dir que: “Desitjava que durant 90 minuts els jugadors odiessin el seu ofici...”, no anava tan equivocat, ja que va encertar en que en el seu cas personal: “Durant forces més de 90 minuts haurien d’odiar el seu ofici i el que han fet...”; tot i que poc em crec que aquest neomercenaris triguin massa en eixugar-se la llagrimeta fàcil i seguir amb la seva facilvida, de nous ídols de la nació, fa uns dies vaig deixar en un blog que no entenia com aquests tipus podien entrenar, jugar i a més (alguns) escriure llibres, pobre de mi!!, tan tontet que sóc, tot un vampiret estúpid, al final m’ho van explicar, ells no escriuen, són altres qui ho fan i ells depenent del seu grau de decència beneeixen el que els altres han escrit o fins i tot hi posen el seu nom.... però aleshores no són escriptors, sinó personatges d’un llibre... i la resposta torna a ser brutalment clara... “La gent no vol llegir el que els altres diuen dels seus herois, perquè tothom en pot tenir una idea dels mateixos, la gent vol creure que algú força normal pot fer moltes coses i totes bé, i si necessita que li facin les coses i ell senzillament posar el nom... qui som nosaltres per jutjar els actes d’un Deu?...”; personalment crec que ahir l’estratègia va ser l’equivocada, ahir enlloc de camisetes amb “Ens hi deixarem la pell”, senzillament els hi calia un tipus rere de cada un dels jugadors que els hi anés repetint “Memento mori”, o si ho preferiu “Respice post et! Hominem et esse memento!”, fa temps un tipus genial em va dir “No actuo per deixar bocabadada a la gent i que em recordin al llarg del temps, de fet que em recordin no ajudarà a la gent, prefereixo centrar-me senzillament en solucionar problemes i que la història em jutgi, de fet només aquell qui necessita viure eternament vol ser recordat, i veient el que he vist no en tinc cap ganes de ser etern”, i això li va dir a un vampir, valents collons!!, aquest matí quan he entrat al despatx ha vingut un dels analistes de sistemes i m’ha dit “Saps quina era la cançó de l’any passat? Lliga, copa, champions... saps quina serà la d’aquest any? Ni lliga, ni copa, ni champions...”, no he pogut evitar un somriure i més quan l’acudit venia de tot un asperger, qui ha acabat dient-me “Zas, en toda la boca!”, mentre marxava com un bon Sheldon Lee Cooper...

entrada 484-2 (any 2)

Avui estava fent el cafè amb un tipus genial, és advocat, i dels bons (diuen), de fet només defensa l’indefensable, i a vegades fins i tot guanya els casos (més vegades de les que voldria la societat), ell sempre diu que té la feina més fàcil del mon, de fet ningú espera que guanyi cap dels casos que porta, així que si mai sona la flauta tot el que té de guanyat, hi ha molta gent que l’evita i fins i tot alguna persona que canvia de vorera tot recordant al mort/a, violat/da, o qualsevol altre damnificat/da que ha vist les seves ànsies de justícia truncades per la seva defensa, fins i tot a vegades li han dit que es cuidi de que un dia no li parteixin la cara, al que ell sempre diu que per moltes bones persones que li vulguin fer mal, les poques dolentes que ha conegut al llarg de la seva carrera i que veuen en ell una solució a forces dels seus problemes, se n’encarreguen que la vida li sigui força fàcil; un cop li vaig preguntar com havia arribat a la conclusió que havia de defensar sempre als culpables, i la seva resposta va ser senzillament brutal: “Tothom vol defensar a les víctimes, primer perquè s’ho mereixen, i segon perquè tothom s’identifica amb elles, així que si volia no tenir massa competència només em quedaven els monstres...”, la veritat però va un xic més enllà, tot li ve d’una classe de la facultat que un dia em va explicar, aquell dia va entrar el professor i el va escollir, segons el professor farien un cas pràctic sobre la justícia, el professor va plantejar una situació: “Imaginem que estem en una societat, i vostè n’és el jutge, davant seu té a una vuitantena de persones, imaginem que una d’elles és un assassí en sèrie que ha comés forces crims, i que tenim clar que continuarà cometent-los, s’arriscaria vostè a seleccionar una persona d’entre els presents per tal de tenir una probabilitat d’encertar i evitar els assassinats?”, el meu conegut va dir que no, y va citar la màxima “in dubio pro reo”, el professor va somriure i va continuar “Doncs bé, imagini ara que l’assassí decideix que serà vostè la seva propera víctima... aleshores s’arriscaria?”, el meu conegut va trigar un xic més a respondre però va seguir amb un “No”, aleshores el professor va assenyalar una noia i la va fer fora... “I ara?, ja ha matat a una persona el seu assassí”, ell va seguir amb un “No”, i així fins que van quedar només deu persones a l’aula, aleshores el professor va dir “I ara?, i abans de respondre i ja que es afeccionat a les frases llatines crec que hauria de recordar la cita... homo proponit, sed Deus disponit, i en aquest mon que és aquesta aula jo sóc el seu Deu, vol que li sigui sincer, no acostumo a aprovar força gent, crec que només quan veuen el que costa aprovar es prenen seriosament l’assignatura, i per no deixar lloc a l’atzar l’aprovat no el dono a la primera, i no, no hi ha cap assassí, he fet un tracte amb una persona de la sala, ell és l’assassí, si queda el darrer haurà aprovat amb matrícula mentre els altres suspendreu, ara bé, si vostè l’encerta ell penjarà i la resta tindreu opcions en l’examen, i de moment ell guanya... ara ja no és un joc, oi?, ara ja nota l’assassí a prop seu, ara ja veu com de relativa és la justícia”, el meu conegut va mirar als presents, assenyalant a un dels presents “Ell és l’assassí”, “Molt bé, i ara la pregunta, i és culpable?, o ho és vostè amb la seva incompetència i la seva falsa moralitat, de fet ell ha fet el que s’espera d’ell i vostè no ha fet justícia (la seva justícia) fins condemnar a quasi tota la classe, em pot dir qui és el culpable?”...

entrada 484 (any 2)

Fa anys em pagaven per promoure revolucions, ara en canvi ho fan per que les impedeixi, suposo que com tot en aquest mon i com em van dir fa temps: “Qui de jove no té una rosa al cor, de vell no té seny”, i de fet no ens va anar del tot malament, el 1775, el 1789 o el 1917 van ser unes bones feines, possiblement diran que no hi havia cap altre solució, que la pura i senzilla revolució, i que el nostre mèrit no ho és tan, tot i que jo em pregunto si hi ha cap altre solució davant de qualsevol dia que un viu que no sigui precisament una revolució... ahir van contractar els meus serveis com a assessor (més aviat guardaespatlles i ase dels cops), d’un empresari que ha decidit dir “prou” i xapar el xiringu, deixant al carrer a no menys de cent persones, ahir reunió a l’empresa, i per primera vegada en forces mesos no hi faltava ningú, vaja que hi havia els treballadors de baixa, aquells que tenien fills o altres membres familiars malalts, els que estaven de festa recuperant hores que ningú havia vist, vaja tots els membres de l’organització i els que he nomenat abans en la primera fila, i cridant força més que els altres (si, ja ho sé que si treus el plat de menjar a un gos afartat per tu, el més segur és que t’acabi mossegant, tot i que en el cas dels gossos hi ha la fidelitat i la mirada neta al seu favor...), així que després que passés un expert financer, l’advocat de l’empresa, i el propi empresari, aquest es va girar i va donar la paraula al “assessor”... “assessor?”, hi havia un assessor en el recinte?, va ser quan vaig veure totes les mirades, les de burla dels altres professionals, la de senzilla i temporal tranquil•litat de l’empresari i d’odi per part dels treballadors, ains, almenys les màquines donen pel cul però no et miren després dient que la culpa és teva... no recordo massa bé el que vaig dir però va anar més o menys... “Assessor?, no, no ho crec pas, més aviat avui un senzill filldeputa, com ja us han dit (al poble no serveix de res tractar-lo de vostè, sóc dels que creu que els títols un se’ls ha de guanyar i no pas donar-los per suposat) l’empresa tancarà les portes en tres mesos, possiblement alguns de vosaltres ho trobareu quelcom inadmissible i una falta de respecte després dels anys que heu dedicat a l’empresa... però només us vull fer una observació, fins i tot vosaltres compreu el que us convé i regategeu fins obtenir el preu que desitgeu, o senzillament no compreu, i si cobreu menys deixeu de fer algunes despeses i cap de vosaltres s’imagina al botiguer a qui heu estat comprant aquests anys que us vingui a reclamar que li seguiu comprant, i que en cas que no ho feu li pagueu una indemnització, i qui diu el botiguer diu qualsevol persona de qui hagueu demanat els serveis i que en un moment o un altre heu decidit de prescindir dels mateixos, possiblement el més fàcil es donar la culpa a l’empresari ja que ell no ha sabut protegir-vos i garantir el vostre futur, però veient com tampoc ho feu vosaltres pels vostres fills no sé que dir o pensar, en el fons la culpa del que esteu sentint o de com us trobeu és senzillament vostre, ningú ha caminat la vida per vosaltres, ningú ha decidit fer o desfer sinó vosaltres, vosaltres heu decidit el nivell d’esforç, sacrifici i treball personal per tal d’evolucionar, i molts us heu quedat en un estadi que ja us estava bé, un estadi on la temperatura i el clima eren suficients per no arriscar-se a res més, un estadi que heu volgut que sigui etern i que no us el canviïn, i sento dir-vos que l’empresari no és Deu i que només Deu cedeix espais a títol gratuït per tal que la humanitat faci el subnormal, ara us podria dir que davant vostre s’obre un nou mon, amb nous reptes, possiblement sigui així, però no vec més que gent conformada amb el que tenien i que seran víctimes d’un mon on el canvi és constant i on els que han decidit immobilitzar-se estan morts sense ni tan sols saber-ho, així que si voleu cridar o enfadar-vos amb algú no teniu més que mirar-vos al mirall i dir: “en quina merda de persona m’has tornat”, tot i que tinc clar que segons vosaltres la culpa no és vostra sinó de l’empresari que us ha explotat”, després dels primers brots de crits i gesticulacions no vaig poder més que recordar dues frases que m’havien dit feia segles: “Jo parlo pels homes, però només m’escolten bèsties...”, i “Les persones no volen la veritat, les persones només volen l’estabilitat...”, un cop acabada la nostra interpretació serà el temps dels “negociadors”, ja hi ha les cartes damunt la taula i ara només toca negociar quan es paga per un costat netejar la consciència, i per un altre enganyar-la, el primer creient que pagant queda lliure de culpa i els segons creient que cobrant el que els hi pagaran han fet el millor que podien fer, si els humans no tinguessin la tírria natural al passat, i tinguessin un xic més de memòria i cultura (sobretot cultura) podrien recordar... 1775, 1789, 1917... i actuar en conseqüència, ningú hauria de creure que les coses es tenen senzillament perquè si, tothom hauria de saber que les coses es tenen perquè és guanyen i que com un es descuidi no es tenen massa temps (almenys les coses bones)....

entrada 483 (any 2)

Fa molts anys prop del Danubi (quan aquest riu era blau...), vaig trobar un monge assegut prop de la riba, tenia els peus dins del riu i al costat seu hi havia un jove estudiant, aquest tot observant com el seu mestre mirava cap al terra va somriure tot dient: “Mestre, sense faltar al respecte, crec que faríeu millor mirant al cel que no pas al terra, ja que segurament serà en el cel on acabareu...”, el monge va somriure aixecant la mirada “Saps?, el major triomf del dimoni ha estat fer creure que el paradís està en el cel, ja no cal que faci res tothom hi vol anar i de pas van omplint l’infern..., no li cal obligar a la gent a fer actes dolents, només li cal que creguin en la seva mentida i desitgin anar al cel...”, l’estudiant el va mirar sense entendre un esborrall del que li estaven dient, avui he recordat aquestes paraules mentre estava dinant; prop de la taula on érem hi havia un grupet de pseudogrupiespupiesiupies, i no ha calgut afinar massa l’orella per escoltar totes les seves queixes de en que havien acabat, tots els somnis perduts a canvi d’una realitat que en la majoria del casos res o poc tenia a veure amb el que ells havien esperat, com em va dir aquella mateixa nit el monge “La gent es divideix entre els que canvien i els que volen canviar, el canvi és una veritat inexorable, ningú, ni tan sols tu t’hi pots resistir, el dia a dia fa que cada instant ens transformi i ens provoqui precisament aquest canvi, així doncs hi ha gent que canvia i es confia de que allò que desitgen els hi vingui de forma regalada, i altres que davant cada canvi en forcen un altre i un altre fins trobar dins dels canvis la millor opció possible, i el divertit és que els primers són els que acaben per queixar-se de no obtenir el que esperaven, quan normalment el que obtenen ja és més del que es mereixen, pel senzill fet que els hi bé regalat, en canvi els segons es queixen menys tot i que quasi mai aconsegueixen allò que persegueixen, i saps perquè és això?, doncs perquè els primers no valoren el que tenen per la senzilla raó que els hi ve regalat, i en canvi els segons valoren qualsevol resultat per la senzilla raó que s’han esforçat per obtenir-ho, i ara la pregunta... qui creus que mereix més respecte i reconeixement dels dos?”, es va prendre un temps mentre apurava la seva pipa, vaig somriure però abans de poder obrir la boca em va interrompre: “No em facis quedar malament vampir, com suposo que ja saps... cap dels dos mereix cap respecte o reconeixement, perquè els dos cerquen un somni, una imatge, un desig, i aquest mon no té ni somnis, ni imatges ni desitjos, aquest mon només té realitats i una capacitat innata per fer que la gent es cregui que tot pot anar a millor, i que ells poden ser millors només pel senzill fet de desitjar-ho (si, si, ja sé que direu que estava equivocat, però en aquella època el bo del Coelho encara no havia nascut), a vegades crec que Deu va incloure aquest atribut a la humanitat per tal d’evitar suïcidis massius... saps, ningú serà més del que és, ni millor del que pot arribar a ser, senzillament un només es pot enganyar més i més per creure’s-ho...”

entrada 482-2 (any 2)

Avui mirant blogs n’he trobat un força interessant, hi havia una sèrie d’anuncis “igualitaris”, n’hi havia tres i en un es veia un tipus al llit i la seva dóna davant un armari obert dins del qual hi havia una noia nua... no he pogut reprimir un somriure tot dient a una de les erices cabrejades de l’empresa “Ta bé, no?” ella se l’ha mirat deixant escapar un altre somriure “Doncs si...”, aleshores encara he somrigut més i ella ha vist com havia caigut al parany... perquè el seu igualitarisme comporta acceptar que els vicis que es critiquen als mascles també són inherents a les femelles, però en el seu cas no són criticables, sinó senzillament justificables... amb tot he pensat en lo graciós de la imatge, suposo que si una tipa arriba a casa i al obrir l’armari es troba amb una altra noia, muntaria en còlera davant la infidelitat, si al obrir l’armari es trobés amb un home, es quedaria allí parada preguntant-se on havia fallat i després muntaria igualment en còlera, en canvi un tipus si obre l’armari i es troba amb un altre home possiblement també muntaria en còlera per ser “igualitari” (sempre que en la comparació surti perdent, sinó només cal un somriure de “jo guanyo”, són així de senzills els homes, o no heu assistit mai a un concurs per veure qui pixa més lluny?, ara bé, si obrís l’armari i es trobés una altra dona, segurament abans de muntar en còlera deixaria escapar un somriure tot preguntant-se, si aquella era la seva tarda de sort i podria assolir un dels seus secrets més ocults, el de fer un trio... el somriure de la situació m’ha marxat quan he recordat una frase que em van dir fa temps: “La història l’escriuen els vencedors, als perdedors només els hi queden les cançons i les llegendes, i hi ha tantes mentides en la història com en les cançons i llegendes, tot i que mentre tothom posa en entredit la història pocs ho fan amb les cançons i llegendes que els perdedors canten i reciten per tal de creure l’increïble...”, fa poc estava en un dels actes que ara es fan i es desfan per tal de recuperar la memòria històrica, no hi volia anar però no m’hi vaig poder negar ja que qui m’havia convidat és tot un model a seguir, el vaig conèixer al començament del conflicte i el vaig acompanyar fins ben entrat el 1937 quan el van fer presoner, encara recordo com va prometre als seus patrons que guardaria el seu patrimoni i com arriscant la seva vida ho havia aconseguit, però no era ell a qui se li feia l’homenatge, l’homenatge anava destinat a uns pocs i entre ells vaig reconèixer la figura del Felip, els anys poc havien pogut fer a aquell jove petit i corbat que ja de jove no tenia cap virtut que el temps pogués prendre i que havia estat l’ombra del patró, qui havia menjat de la seva mà tot desitjant mans més grans per tenir més i qui al patró mai li va donar l’esquena, just en el moment de l’aixecament el Felip i dos amics més havien assaltat la casa del patró l’havien penjat del balcó i havien violat i assassinat a les seves filles i dona, després el Felip s’havia quedat amb la casa, encara recordo quan hi vaig anar amb el meu conegut per fer-lo entrar en raó com va posar una pistola damunt la taula, i ens va preguntar si teníem cap problema, aleshores ell va esdevenir el patró de la casa, i no hi ha res pitjor que donar les claus de la despensa a un mort de gana ja que mentre el fart menja per necessitat le mort de gana ho fa per desig, les seves normes van ser clares... el servei podia escollir: o morir de gana o morir violades... un cop va acabar la guerra ell va fugir; menys sort van tenir els seus dos companys que van ser detinguts i afusellats, ell va tornar passats els anys quan pocs recordaven el que havia fet, i ara el tenia allí damunt reclamant justícia pel seus amics que “Havien estat assassinats sense motiu i per les seves idees polítiques”, valent fill de puta, si la Cristina hagués sobreviscut al seu joc de veure qui se la follava aquella nit, o de veure qui li trencava el primer os de la pallissa per haver-los rebutjat quan eren el que eren, una merda, tot i que aleshores eren merdes sense control i sense ningú qui els controlés, després de la musiqueta i del tiberi m’hi vaig acostar, el que venia amb mi va intentar bloquejar-me però el vaig esquivar, a distància ja era capaç d’olorar l’aroma del mentider i del afalagat coneixedor que no mereix res del que li ofereixen... “Hola, suposo que el Joan i el Carles estarien contents amb el que has dit?”, “La veritat jove, la....”, va centrar la mirada en la meva figura i va quedar blanc “Saps Felip, la veritat té la tossuda costum de fer-se sempre present, i la veritat sempre porta la justícia...”, ell va somriure, allí entre els cadells dels cadells es sentia totalment segur, a més, qui té por física dels seus fantasmes de joventut?, però el destí a vegades guarda sorpreses, el Felip va sortir al diari tan pel seu discurs com per la seva mort, alguns diran que el destí li va donar el temps necessari perquè s’expliqués, jo crec que senzillament el destí es va cansar d’un altre mentider, i avui el recordava llegint i rellegint la premsa, fa gràcia com només hi ha víctimes d’un costat i assassins d’un altre, voleu oblidar l’obvi, en aquella guerra hi havia homes, i els homes només poden garantir una cosa... actes injustificables sigui quin sigui el seu bàndol, i voler fer sants de dimonis és tan estúpid com voler dimonis de sants, però és clar, suposo que aquesta és la sort de ser un vampir, que per molt de temps que passi, un no ho ha escoltat un ho ha viscut i veu que no hi ha ni històries, ni cançons, ni llegendes, senzillament hi ha fets que en la majoria del casos no val la pena recordar...

entrada 482 (any 2)

Aquest cap de setmana m’ha passat una cosa que feia temps que no sentia, veient una sèrie de televisió he tingut un atac de vergonya aliena tot pensant en lo gilipois que eren els que hi sortien, puc entendre que calgui fer sèries de 20 episodis o més, puc entendre que es vulgui fer participar al espectador, puc entendre, puc entendre, i hauria d’entendre... ara bé, el que no entenc, és que em tractin de subnormal estúpid, i que plantegin situacions que qualsevol dels madelman que hi surten haurien de poder resoldre fins i tot en el temps que l’única neurona que tenen els homes se’n va de vacances del seu lloc de residència habitual, que com tothom sap és quatre ditets (o alguns més) per sota el melic, doncs bé, i per acabar d’arrodonir-ho llegint alguns blogs vec amb sorpresa que tal com arriba l’estiu i les floretes floreixen i el temps fa que les noies maques gaudeixin ensenyant el seu cos i les lletges ho pateixin, i mereixen comentari a part “les que no tenen complexes” (diuen) que són precisament les que ja han tirat la tovallola i no volen passar la resta de la seva vida tancades a casa, fa gràcia, que sota la senzilla frase de: “Jo vaig així perquè no tinc complexos” ens obliguin a veure segons que... no sé quan es va perdre definitivament el “decoro” i les “bones maneres” en aquesta merda societat que hi sou, doncs bé, centrant-me...., un, dos, tres, ja!, doncs bé, he vist com floreixen els premis bloggils, i res a dir-hi.... o, si? mireu el que no acabo d’entendre és: un imbècil crea un premi i es passa un temps decidint aquells blogs que se’l mereixen (res a dir, tothom pot malbaratar el seu temps com cregui més adient...), un cop feta la selecció envia el premi al blog i el receptor pot tenir un squirting de plaer (dic squirtint perquè els receptors acostumen a ser receptores... deu ser l’ordre natural de les coses, ja està, ja me l’he tornada a guanyar per part de les erices cabrejades...), doncs bé, un cop rebut el premi observo com la moda és: “I ara el dónes a 10 blogs més del teu gust”, ole, ole, tus güevos morenos, assistim sense saber-ho als “premis cadena”, fins ara hi havia mails cadena, però algú ha decidit modernitzar-ho fent els “premis cadena”, i jo em pregunto: “Al final no serà tot una maniobra del subnormal creador inicial del premi per obtenir publicitat sense massa esforç?”, perquè és clar, mancats com aneu d’autoestima que us diguin que el vostre blog és xaxipiruli de la muerte, és tan com que us reafirmin en que sou capaços de fer quelcom mitjanament bé, i que possiblement teniu algun destí en aquest mon, més enllà d’esperar que us baixin el darrer teló... fa temps algú em va dir “En l’elogi hi ha més gosadia que en la censura” la frase no era de qui m’ho va dir, sinó que senzillament la va parafrasejar en una situació força semblant... i amb tot, suposo que si es crees el premi al “merda blog de l’any” ningú tindria el desig natural de penjar-lo al seu blog tal i com es fa amb els altres, suposo que pel senzill fet que els humans necessiteu que us diguin lo bons que sou més que no pas lo dolents que arribeu a ser, i el problema, és que un no ha de canviar allò en el que és bo, un ha de canviar allò en el que és dolent, i sinó s’accepten les crítiques pocs canvis farà una persona..., tot i que com deia un altre conegut: “Puedo ser tonto, però no soporto que me lo digan... ya que entonces puedo llegar a olvidar que lo soy”, ainsss si en el fons no era tan tonto aquell tipus, al final no som el que som, som allò que els altres diuen que som...

entrada 481 (any 2)

Bé, sé que ja he fet salat però després de tants posts sobre Sant Jordi vaig decidir deixar passar un xic el temps per no acabar de saturar-vos amb un altre post sobre el tema... i amb aquest temps he tingut una idea sobre una juguesca, vosaltres mateixos podeu decidir de participar-hi o no; aquest passat Sant Jordi vaig comprar 10 llibres, 5 per mi i 5 per regalar, us deixo el llistat dels llibres i us repto a que esbrineu com ha anat el tema, quins han estat per a mi i quins han estat els regalats... la persona/es que ho encertin tindran un regal... (en funció de les persones que ho encertin (nombre i tipologia), el regal serà un o un altre, però regal en resum...), així que... comenci la música i a comptar el temps...
Gabriel García Márquez: “Noticia de un secuestro”
Marion Zimmer Bradley: “Las Nieblas de Avalon: Maestra de magia”
Lars Kepler: “El hipnotista”
Agatha Christie: “Los cuadernos secretos”
Francesc Miralles: “Cuando estuvimos muertos”
Eduardo Punset: “El viaje al poder de la mente”
Clara Sánchez: “Lo que esconde tu nombre”
John Carlin: “El factor humano”
Javier Negrete: “Atlántida”
Antony Beevor: “El Día D”

No he volgut ser cruel i ja us he dit que són cinc i cinc, i si, ja sé que no n’hi ha cap en català, però aquest any el pressupost es va fondre abans d’arribar a la secció de literatura en català... molt possiblement en un altre post us podria dir els llibres que m’han regalat i que mai seran llegits, de fet trobo que una festa com la de Sant Jordi és de les que porta unes imatges més increïbles, com per exemple que a la meva empresa es regalin flors a totes les dones i res als homes (i ja no parlem dels vampirs...), i la resposta al “Perquè?”, doncs per llogar-hi cadires i flipar, segons els grans jefes: “Les dones mai es queixen al rebre una rosa, en canvi els desagraïts dels homes no paren de cagar-se en tots els llibres que se’ls hi puguin regalar... així que, enlloc d’esforçar-se a l’hora de regalar el llibre el millor és no regalar res...”, un altre fet és la tirania personal a l’hora de regalar llibres, de fet els humans es poden dividir entre aquells que regalen llibres que han agradat a un, i que un creu que poden ser interessants a la resta (allò de: “Si aquest llibre m’ha agradat o ha despertat res dins meu segur que ho farà a tothom...”, com si la resta fossin tan gilipolles i amb els mateixos merdagustos), i els que compren llibres que creuen que poden agradar al beneficiari del present, i aleshores un descobreix el poc que coneix a l’altre al veure la cara quan el desembolica o desembolcalla, i força el rictus per dir un: “Vaja, gràcies, no saps l’interès que tenia en aquest llibre...” i penses sota quina pota del sofà o cadira podrà acabar... fa segles algú em va dir que precisament això era un regal més que no pas una desgràcia, el regalar allò que no sabem si agradarà, com deia el meu conegut: “Si coneguéssim tan a l’altra persona com per saber que li agrada o no, implicaria que en cas que regaléssim quelcom que no agradés aquest acte seria totalment conscient i fet a posta, ara la gent pot regalar el que creu que pot agradar amb la tranquil•litat que si no agrada un sempre s’ho prendrà com que en el fons aquells que diem que coneixem són els majors desconeguts...”
Cançó 1 (un cover)
Cançó 2 (per a covar-se....)

entrada 480-2 (any 2)

Fa dies que em ronda pel cap fer una dissertació sobre la tonteria de forces persones, i avui volia deixar anar un comentari com: “Apreciada XXX, la frase seria: "No molesta qui vol sinó qui pot...", i vomitar el que es pensa, a part de tacar a un mateix no deixa de definir a aquesta mateixa persona... i com bé deia el Doc, "Totes putes"... per cert, jo també el trobo a faltar... sempre el vaig imaginar com un bon proveïdor de sang...”, i no ho he pogut fer, he decidit que era el dia, a més avui és 23 d’abril, i que millor que malescriure un post el dia del llibre, doncs bé, l’acte no ha estat possible ja que la persona en qüestió no permetia els comentaris anònims (ara només els deixo en aquesta condició, ja que no vull que la gent els valori en funció de qui els diu, sinó senzillament pel que es diu...), així que m’he cagat en tot i he passat de deixar el comentari, però aquesta només és una subespècie, després hi ha aquells que quan deixes el comentari et diuen: “El comentari es penjarà un cop aprovat...” acabásemos! com deia la Puri quan un client exhauria la seva quota de temps, ara resultarà que els comentaris han de passar la censura prèvia del propietari del blog qui decideix el que es pot i no es pot dir en el seu espai, però apreciats Srs. si sou capaços de vomitar les vostres merdes mentals hauríeu d’estar disposats a que la gent us vomiti les seves merdes o veritats, però és clar, no hi ha res com escriure i deixar llegir els comentaris que interessen, i per molt que em jurin que no tallen ni esquarteren cap comentari, només pel fet de tenir-ne l’opció jo personalment en dubto, perquè ja sé sap allò de que els humans sempre mentiu, i per acabar hi ha aquells que obliguen a introduir un mot de control per tal d’evitar la invasió de comentaris spam, veieu, tot i tocar-me els collons per tal d’escriure un mot que poca gent sap el que vol dir, aquesta és l’únic filtre que trobo acceptable, tot i que personalment sóc dels que penso que si algú es pren la molèstia de comentar una entrada se li han de fer les coses fàcils i la gestió d’un blog ha de recaure en el propietari del mateix, ara bé, no sé de que m’estranyo ja que coneixen als humans sé que el més normal en vosaltres és cagar/parir una merda i esperar que siguin els altres qui s’encarregui de que aquesta merda es mantingui en bon estat, perquè el sol fet de tenir la idea ja ha significat un esforç més que suficient per a vosaltres... doncs bé, seguiré deixant el comentaris només en aquells blogs que permeten l’anonimat, els altre s’ho perdran o guanyaran tot depèn de com es miri, però partint de la idea que crec que tothom ha de ser lliure i apetxugar (ole, ole, patadeta al Fabra, directe a la fava, ainssss, que barruer el sentit d’humor vampíric), amb el que es diu i les opinions expressades entenc que qualsevol limitació a les mateixes ja és una filldeputada només digne de filldeputa, i des d’aquest espai, aprofito per cagar-me i desitjar una diarrea sense fi a tots els censors del mon unit i aquells incapaços de digerir la sinceritat i la realitat i per qui el mon no deixa de ser una hello-kitty shop...

entrada 480 (any 2)

Avui estava llegint un blog que parlava sobre l’experiència en el treball i com aquesta és un punt a favor... possiblement, però llegint-lo no he pogut més que recordar dues coses: la primera és una història que expliquen en forces dels seminaris als que m’envien (val a dir que totes aquestes històries són falses, i no són més que formes senzilles d’explicar conceptes senzills que els humans tendiu a complicar fins l’infinit), doncs bé, la història diu que fa temps es va fer un experiment amb un grup de ximpanzés, se’ls va tancar en una gàbia (sinó no us podeu imaginar el merder que haguessin muntat), on hi havia una roda penjada del sostre al mig de la sala, doncs bé, cada vegada que un ximpanzé la tocava se’ls hi tirava aigua des de una mànega i es mullaven tots els humanets (humanets?, ainsss volia dir ximpanzés), doncs bé, passat un temps es va aconseguir que cap dels animalons toqués la roda, i aleshores es van anar substituint ximpanzés vells per altres de més nous, aquests inicialment van tocar alguna vegada la roda, però el càstig de l’aigua i el dels propis membres de la comunitat va fer que ho deixessin de fer, doncs bé, al cap d’un temps i amb els canvis que anaven fent es va donar la situació que cap dels ximpanzés de la gàbia havia sofert mai el càstig de l’aigua, ni tan sols l’havien vist, però en canvi cap tocava la roda i és més, quan algú ho volia fer, la resta de la comunitat se n’encarregava de prohibir-li a base de caneos sistemàtics... aquesta història em recorda a forces dels humans que passen dia rere dia pensant allò de: “Si una cosa funciona perquè canviar-ho...” enfront dels que pensen “No es poden arribar a noves fites caminant pels mateixos camins...” (la frase no és meva); el segon fet al que feia referència, és que ahir va tancar (fallida) una de les empreses amb més “experiència” en un sector, i la gràcia és que precisament aquesta experiència els va fer inexperts, jo encara recordo quan em van mirar indignats i van riure en la meva cara quan davant la seva justificació de que tenien treballadors amb més de vint anys d’experiència jo els hi vaig dir que preferia un senzill treballador amb una visió nova que no pas vint amb la vista fixada en el que sempre han fet... bé, ara només espero que paguin la darrera factura que un per molt vampir que sigui no viu només de l’aire, tot i que moltes empreses sempre em diuen que els hi xuclo la sang (mai tan ben dit!!)... je je je (sentit d’humor vampíric); aquest matí mentre feia el cafè m’han fet una pregunta que he respòs més ràpidament del que pensava, algú m’ha preguntat si és important tenir visites al blog... en la meva opinió l’important no és tenir visites/lectors (tot i que no tota visita acaba per ser lector), l’important d’un blog és escriure-hi, el blog mai serà res per les visites o les opinions que rep, el blog sempre serà en funció del que s’escrigui, tot i que coneixent els humans sé que vosaltres feu les cosses per tal que altres les mirin i us diguin lo boniques i ben fetes que són, perquè com a espècie estúpida sou incapaços de valorar per vosaltres mateixos el que feu, no sigui que pequeu de supèrbia... però bé, tot i treure aquest pecat encara us en queden sis més, dels que abuseu sempre que podeu... així que mentre donava voltes a aquesta idea he vist a un dels socis de l’empresa prenent el cafè amb la mirada perduda, m’hi he acostat tot preguntant “Una nit dura?”, ell m’ha mirat i forçant un somriure m’ha contestat “No, no, res...” quan he fet la intenció de marxar ha seguit “Saps?, ahir em va passar una cosa força estranya”, sabia que no tenia que preguntar, que acabaria per cagar-la, però una vegada més la curiositat natural dels vampirs va poder més que jo “I això?”, ell em va mirar mentre vigilava la gent del voltant “Mira, ahir estava a les plantes baixes (va dir escopint lo de baixes...), i vaig anar un moment al servei, com sabràs allà a baix i gràcies al tecnoeco que tenen (he recordat que tenen un ecopijo que va estudiar una enginyeria i que es dedica a torturar a tot Deu amb les seves idees del TBO), doncs bé, allí la llum dels servies està programada, i al cap d’una estona es para... doncs bé, m’estava rentant les mans quan es va parar, i vaig quedar a les fosques, em vaig quedar allí parat, deixant que la foscor m’envoltés i instintivament vaig mirar l’endoll de la paret... i saps?, no el vaig pitjar vaig gaudir d’aquella pau i aleshores em va passar la idea pel cap, imaginar que s’obria la porta i entrava algú més, vaig somriure al imaginar la sorpresa que tindria de trobar-me allí dins entre la foscor, i el que em va espantar no va ser la tontada de donar un ensurt, sinó el valorar la possibilitat de poder matar a algú des de la foscor....”, l’he mirat tot preguntant-me com collons havia aconseguit pervertir el cafè amb alcohol a aquelles hores del matí “Saps?” li he dit “Diuen que matar a algú que no et pot veure la cara no és matar, no deixa de ser un acte de covardia i de incapacitat per acceptar el que es fa..., amb tot gràcies, ara ja sé que em cal anar amb una llanterna cada cop que vagi al bany de les plantes baixes, i per cert, tampoc es perdria massa si desaparegués un d’aquells personatges...”...

entrada 479 (any 2)

Ho vaig dir fa temps i en un altre post, però aquests darrers dies ho he corroborat de nou... “La facilitat de paraula fa que la gent ja no doni importància al que diu...”, avui mentre tothom plorava (o feia veure que plorava) al mort del dia, un dels que feien els discursos ha dit: “Aquesta persona era comparable a la figura de Pierre de Coubertin”, i s’ha quedat tan ample, això si, amb els somriures còmplices i els aplaudiments dels qui volien justificar i enaltir, l’inaltible i l’injustificable, com diria en Joan membre de la quinta del biberó “Un fascista menys...” mentre escupiria al port de Cambrils, i és que crec que les similituds entre aquestes dues persones es troben en que els dos: caminaven, respiraven i cagaven, i si voleu que us sigui franc ni en això, perquè mentre un senzillament cagava l’altre senzillament la cagava... i de fet en Coubertin tenia una màxima “L’important és participar, o bé... l’essencial en la vida no és guanyar, sinó lluitar bé”, i l’altre era més proper a la màxima de “Ande yo caliente y se joda la gente...”, i és que un feixista no ho deixa de ser per molt de temps que passi, un feixista només i amb el pas del temps se l’acabava per tolerar per allò que representa i ofereix, però feixista es queda, i aquesta ha estat la goteta que ha tornat a fer vessar el got, ja que ahir escoltava a tot un senyor president d’un país dir: “Que la calvície prové del que es menja, i que en països com la seva república bananera no hi ha calbs, i que l’homosexualitat es deu al fet que els homes mengen pollastre carregat d’hormones femenines i això els desvia del recte camí, i (per acabar de rematar-ho) que un plumber que no podia netejar una tuberia ho va aconseguir amb coke...”, i així fins la sacietat i el subnormal tot dient “Si ya veo que se han quedado sin palabras delante la gravedad de la situacion...”, i la gravetat és com un tipus com aquell pot ser el president d’un país, i fent les seves analogies no diré que es podria dir dels habitants del seu país, i va continuar tot dient que s’haurien de prohibir els plats i altres de plàstic i que la gent hauria de menjar amb coberts i plats de fusta..., després d’escoltar-lo un podria pensar que el te de coca que li van donar abans del discurs estava més carregat que de costum, o que la persona que li escriu els discursos té uns collons que se’ls trepitja, o que va confondre el discurs del polític amb un monòleg del club de la comèdia, si és que els guionistes tan aviat escriuen per un còmic com per un polític... ja que els primers fan riure i els segons, també... i demà Sant Jordi, suposo que deuran arribar els llibres que cada any la gent ens envia tot esperant que ocupin un lloc en la biblioteca del despatx, i que quan et venen a veure et diuen “Ostres tens el meu llibre!”, al que normalment responc “Doncs si, no vas ser tu qui me’l va enviar?, ara bé, no l’he llegit, me’n pot fer un resum?”, si el tipus es queda blanc i callat, senzillament vol dir que el llibre l’ha pagat, que no pas l’ha escrit, i si comença amb el resum, doncs res, que en un tres i no res saps les tonteries que diu en el llibre sense la necessitat de gastar temps en la seva lectura, i tot i que els vampirs tenim l’eternitat per endavant tampoc és qüestió que malbaratem els temps... avui em deien que un dels llibres que pot triomfar va sobre com tractar a les persones no pel que són sinó pel que poden arribar a ser, i jo em pregunto: “Hi haurà algú amb collons suficients per dir-ho en veu alta i esperar a veure com el tracten?”...

entrada 478 (any 2)

Ahir passejant amb un conegut i veient la nova vida que porta la primavera, i que com a tota acabarà per arribar al seu hivern i desaparèixer vam passar per davant d’una botiga de fotografia, de fet sempre m’ha semblat increïble que un professional (o almenys això diuen ser), es dediqui a penjar part del seu treball i a més (i ull al tema), sense demanar permís i per acabar de rematar-ho sent el propietari del mateix, és a dir, que un paga a un fotògraf per un reportatge de noces, i no li pot demanar el negatius per fer-se un mateix les còpies de les afotos; i així treure una pasta per pagar-se la primera puta un cop casat estant de viatge de noces (puta o putu, que no vull escandalitzar ja de primera hora a les erices cabrejades...), i a més, i si les fotos surten bé un s’arrisca a que el pengin de l’aparador i vegi com alguns dels que passen per davant... tornem-hi que avui encara rebré..., alguns o algunes, dels que passen per davant deixin anar el riure fàcil tot pensant en el pobre desgraciat que s’ha casat amb tal o qual i que ja pot estalviar per pintar el sostre de la casa setmana si, setmana també... el meu conegut davant d’una de les fotos va deixar anar un: “Si senyor, aquesta tipa no podia tenir cap altre futur que casar-se”, vaig mirar la foto i no vaig poder evitar deixar escapar un “Joer!”, allí estava la germana bessona de la Moby, Dick de cognom (pels incults) i per cert no estaria de més que cerquéssiu que vol dir Dick en inglishpitinglish, si és que el Melville tenia un sentit de l’humor... doncs bé, allí estava tota cofoia ella, inflada en el seu gran dia (i per Deu que hi ha grans angulars en venda, perquè sinó un no s’explica com es podien haver fet les fotos), així que mentre movia el cap per veure les imatges senceres, el meu conegut em va preguntar “Veus l’afortunat?”, i allí vam explotar en rialles, entre tan de blanc l’afortunat no deixava de ser un puntet negre, de fet aquest cop l’Ahab tampoc caçaria a la Moby, però segur que al final se n’alegraria, el meu acompanyant va agafar aire tot dient “Veus, hi ha dones que només es realitzen o que tenen el seu destí en casar-se, quantes pors vençudes després de fer-ho i creure’s normal, i haver aconseguit allò que les que poden aconsegueixen amb els ulls tancats i poden repetir tantes vegades com volen...” me’l vaig mirar tot dient “I ara tingues els collons de dir que no hi ha núvia lletja...”, ell va somriure “Bé, no sé si lletja o maca, però no em podràs negar que sana ho està...”, valent cabron!, després de l’experiència misticreligiosaesoterica, ens vam deixar caure per una llibreria (que Sant Jordi està aquí ja), i vaig començar a mirar els llibres que podrien passar a ser meus aquest any, tot i pensar on nassos el posaré a la biblioteca que ja comença a grinyolar, tot i que si a la Moby li cabia el vestit de boda segur que a la meva biblioteca hi cabran alguns llibres més, vaig passar per davant d’un exemplar d’Invictus i em van venir unes paraules que fa segles algú em ensenyar: “Està bé creure en les possibilitats de les nostres accions i en l’èxit de les mateixes, de fet és la base de tot triomf, ara bé, és d’estúpids pensar que sempre tindrem èxit i amb aquest pensament afrontar totes les situacions, perquè fins i tot un cor després de bategar milions de vegades acabar per aturar-se, no segueix bategant perquè sempre ho ha estat fent, esperar que tot sigui sempre igual es tan tonto com esperar que algú ens voldrà sempre de la mateixa manera...”

entrada 477-2 (any 2)

Vampíricament parlant el Robert era un bon jan, fins i tot tenia un sentit de l’humor força fosc i tancat que feia les delícies del que són com jo, ara, segons l’estúpida escala humana el Robert era un granfilldeputa (amb totes les lletres), el vaig conèixer prop del 1890 i ja en aquell temps s’havia retirat d’una gran ciutat per acabar en una ciutat més “assequible” com deia ell, el tipus havia estat un gran inventor/metge, havia creat escola en certes tipologies d’operacions, i hi tenia la mà trencada alhora de diagnosticar i resoldre enigmes mèdics, així que després de trencar-se les banyes uns anys havia dit prou i s’havia retirat, ell sempre feia la broma dient que havia salvat tantes vides com vides havia pervertit i que així estava en pau, de fet era un tipus que passava de sant a diable amb una facilitat pasmosa, un addicte a qualsevol vici i en qualsevol condició i situació, de fet els de la ciutat van començar a acabar-ne fins als collons, però quan una malaltia els va envair les coses van canviar, coneixedors de qui era li van demanar si podia obtenir-ne una cura, ell inicialment s’hi va negar, però després de que li demanessin i fins i tot l’imploressin va acceptar, no va trigar massa en trobar el motiu de la malaltia i començar-la a tractar, però és clar, ànima salvada, ànima que calia pervertir, així que el bo del Robert va començar a abusar de l’alcohol, i de les dones de la ciutat, després del primer escàndol el van detenir, però vuit morts després, el van deixar anar per tal que continués curant a la gent (els morts sempre han estat una bona moneda de canvi), ell va seguir curant, i va passar de les dones a les casades i del alcohol a altres substàncies, el següent escàndol va ser més gran i van caldre uns quants morts més per tal que el deixessin anar, finalment el Robert es va decantar pels nens i nenes i per triar a qui salvar, la gent de la ciutat cansada d’ell el van tornar a detenir i es va iniciar el debat de si valia la pena tornar a deixar lliure o no, però és clar, no hi ha com que es mori una persona propera per veure que el següent pot ser un mateix, així que se li va tornar a oferir el tracte, i aquest cop, el bo del Robert tot dient que ja n’estava fart es va negar a curar a ningú més, va ser aleshores quan la gent de la ciutat va dir-li que allò no era acceptable, i van decidir que qualsevol camí era vàlid per tal de salvar la seva merdavida, el pobre Robert va ser torturat, vexat i finalment assassinat un cop va curar la darrera persona de la ciutat, passats els anys i quan ja no quedava cap testimoni del fet, tothom recordava la malaltia que havia arribat a la ciutat i com gràcies a les oracions i l’esforç se n’havien sortit i també recorden al criminal assassí d’un tal Robert que la població va executar després de ser condemnat en un judici just, més justícia que no pas cap de la que ell havia donat a les seves víctimes... cada cop que hi penso no puc més que somriure tot pensant “Fotuts fills de puta humans, ja ho diuen que no hi ha més monstre que aquell que lluita i jutja als monstres”...

entrada 477 (any 2)

La història aquesta del volcà islandès m’ha portat a recordar el que fa temps que em van explicar, diuen que fa molts segles hi havia un home qui picava pedra tot el dia, dia rere dia, s’aixecava anava prop del riu i picava una pedra i així tots els dies, un dia va aixecar el cap i va veure al sol tot brillant notant com cermava la seva pell i el feia suar, i va desitjar que si pogués voldria ser el sol, tan fort i potent com ell, per art de màgia l’home va desaparèixer i es va adonar que ara era el sol, va viatjar per tota la terra i amb el seu calor i llum jugava sobre la terra donant o traient collites, quan començava a creure que era el més poderós de l’univers va veure com un núvol li tapava la visió i com per molt que volgués aquest núvol el cegava, aleshores l’antic home, ara sol, va decidir que voldria ser com aquell núvol, i així va ser, sent el núvol també va viatjar pel mon i va fer ploure o no creant felicitat i infelicitat per parts iguals, però un dia va arribar davant una muntanya, i allí es va quedar, el núvol va ser incapaç de sobrepassar-la i ell va decidir que voldria ser muntanya, ara ja no viatjava però ho veia tot des del cim, veia fins on no havia vist ningú, i va concloure que allò era ser poderós, però un dia un altre núvol que no va poder passar la muntanya va començar a rebel•lar-se fent ploure, ell va riure, però va observar com l’aigua poc a poc anava menjant-se la muntanya i l’anava desfent, fent cicatrius cada cop més fondes en la seva pell, així que l’antic home, vingut a sol, passant per núvol i ara muntanya, va decidir que volia ser aigua, va lliscar per la muntanya veient la força que tenia i decidint que ara veritablement si que tenia poder... però heus ací que en un moment va picar contra una pedra, i per molt que ho va intentar no va aconseguir passar, la pedra va fer de tap i l’aigua es va quedar allí tancada, aleshores va decidir que voldria ser com aquella pedra, i així va ser, i van passar anys i anys, i ell va concloure que ara definitivament tenia el poder, però un dia va veure aparèixer un home qui es va acostar cap a ell, va ser incapaç d’evitar riure al veure l’insignificant que era aquell home davant d’ell, i aleshores l’home va treure un pic i va començar a picar la pedra a picar-lo a ell, i encara va riure més, “Que il•lús!, com podia esperar fer-lo ni tan sols trontollar”, però l’home tornava dia rere dia, i cada dia picava de la sortida a la posta de sol, i així un dia l’home que havia estat, el sol, que havia estat un núvol, que havia estat muntanya i aigua i havia acabat sent pedra, va veure aterrat com un senzill home amb una clara determinació acabava per trencar-lo i fer-lo miques, allò a que havia renegat considerant que era el darrer d’aquest univers era el que ara acabava amb la seva hegemonia i regnat, i aleshores va decidir tornar a ser home, es va despertar i va veure la pedra prop de casa seva, va esmorzar i va sortir amb un somriure (fet que no havia succeït des de feia anys), i es va dirigir cap a la pedra tot preguntant-se que deuria ser abans aquell que ara estava davant d’ell reptant-lo sense saber que per molt alt i fort que fos, poc tenia a fer davant la determinació ben orientada d’un home...
Torno a dir que la història no és meva, me la van explicar fa ja molts anys, però mireu, si voleu la podeu passar als que escriuen llibres d’autoajuda i que us paguin uns royalties per la idea...

entrada 476 (any 2)

Aquest cap de setmana m’ha tocat fer de xofer, i tot gràcies al nuvolet que ens ve d’Islàndia, des d’on normalment només venia el bacallà, i ara han decidit que a part de portar-lo també el tallaran un xic tocant els collons als que estaven o volien iniciar un viatge, amb tot i veient per la televisió els efectes del núvol i les reaccions, he reafirmat que en una de les moltes possibilitats de dividir als humans, aquests es poden dividir entre els que es mouen amb el mon i els que mouen el mon, els primers són els que es presenten a l’aeroport, fan la preceptiva cua i després de queixar-se i cercar una càmera de televisió per explicar les seves penes i preguntar allò de: “Y esto cuando lo hechan?” (si, ja sé que el hechan va sense “h” però aquests idiotes ho diuen amb “h”, així són...), doncs bé, després de fer-ho es queden allí asseguts, o piratejant el bufet d’algun hotel que els hi posaran al seu servei tot esperant que els hi solucionin els seus problemes mentre diuen que la situació és “intolerable” i fan el volta i volta a l’hotel que estan gorronejant i que òbviament pensen no pagar a més de reclamar una indemnització per danys morals (que materialment ja van ben servits), això si, ells sense moure un putu pel, i després hi ha aquells que un cop feta la preceptiva cua, i veure que com en la majoria dels casos si ells no es solucionen els problemes poca gent els hi arreglaran decideixen actuar, via localitzar mitjans alternatius i cercant persones per compartir-los, via buscant solucions més o menys enginyoses, i suposo que jo i el meu cotxe hem estat una d’aquelles solucions, però tot i cagar-me en el fet que em recordessin i no per res de bo, també ha estat un cap de setmana un xic diferent, de fet un no fa el turista com he fet jo per quatre poblets fins Paris i tres de baixada, com deia el conegut que ha muntat aquest recorregut: “De la gent no pots esperar actes extraordinaris ni la pots valorar pels mateixos, la gent senzillament ha de fer i els hi has d’exigir actes ordinaris”, i així ha estat, la suma d’uns pocs actes ordinaris ha esdevingut un fet extraordinari, com el que set persones han pogut seguir amb la normalitat de la seva vida i fent que els seu particular mon continués funcionant, mentre forces d’altres estan esperant un acte extraordinari que solucioni el problema als milers que han decidit que si els altres no els hi solucionen qui son ells per solucionar-se’ls tots solets, i com sempre, aquest fet és extrapolable a qualsevol realitat paral•lela, la pregunta que un s’ha de respondre és si senzillament forma part dels que mouen o dels que es mouen amb el mon, i recordo que no cal córrer massa ni destacar en excés per ser d’un o dels altres, només cal que un decideixi en quin equip vol jugar, ara bé, coneixent com conec als humans, suposo que els que decideixen que el mon ja va prou bé i que perquè canviar allò que funciona guanyen per golejada als tontets que decideixen que tot i que la història la escriuran altres, ells la viuran tal com ho desitgin i no pas com els hi diguin, i després els altres que escriguin el que els hi roti pels collons...

entrada 475 (any 2)

A l’empresa hi ha dos tipus genials, de fet són germans i dels pocs que només s’engeguen a la merda en ocasions especials, doncs bé, ahir parlava amb ells i em comentaven que la gent es pot dividir en dos grans grups, des de que Deu ha donat l’opció de la reproducció a tothom qui tingui un cony i una polla, i a més tingui un òvul i uns espermatozous capaços... doncs bé, segons ells la gent es divideix entre els cosmogònics i els mongolònics, els primers són aquells capaços de lligar forces temes i treure’n un de global, força decent i defensable, els altres són aquells que de qualsevol bona idea n’acaben per obtenir una bona merda, que tot i ser bona no deixa de ser una merda... doncs bé, aquests germans s’inflen a fer conferències des de que van descobrir que l’important no era reconèixer als líders, sinó poder crear líders dels subnormals que normalment gestionen les empreses, ja que el propietaris no volen escoltar allò de: “Miri, el líder de l’empresa és el tipus de la secció B de muntatge, aquell a qui tothom segueix sense qüestionar-se el motiu i qui s’ha follat a totes les mosses de l’empresa, ahh, i el seu fill és un idiota integral que acabarà per ensorrar allò que vostè ha fet... ara bé, si vol podem treure al líder natural i ensenyar-li al seu fill quatre trucs de fira perquè pugi enters...”, si, ja ho sé, és una perversió de l’ordre natural de les coses, però que no heu pervertit els humans tot el que de decent hi havia en aquest mon?, així que el propietari acostuma a fer un xec per l’acomiadament del tipus de la cadena de muntatge, i un xec més important pels meus coneguts qui refinen el poc de bo que tenen els hereus d’imperis per tal que captin que el fet que un obtingui tot el que es vol, i sense demanar-ho, no és precisament l’ordre més natural de les coses, i que en aquest mon tot hauria de requerir el seus esforç, ells diuen que veuen la mateixa mirada quan es renya a un gos que quan ho expliquen als cadells de rics que no han fotut un pal a l’aigua en sa puta vida, així que per un acte de senzilla assimilació interpreten que el cas que els hi faran serà el mateix... doncs bé ahir després d’un parell de cafès i de riure de les darreres feines que havien tingut algú va treure un tema, ara semblaria ser que les erices cabrejades han demanat una reinterpretació dels comptes clàssics per tal d’adequar-los als nous temps d’igualtat i totssoulamateixamerda, i han començat amb els clàssics, i aleshores un va preguntar: “I quin conte quedarà?”, perquè voler veure els contes d’ahir amb els ulls d’avui és com voler que demà us mirin i no us titllin de gilipolles tot volent que us mirin amb la vostra curta mirada d’avui, això si, vosaltres teniu tot el dret de fer-ho amb els vostres avantpassats, mentre comentàvem la notícia un dels germans va deixar anar un “Ostia no parlem de bola de drac doncs...”, el somriure va ser encomanadís i va acabar amb una explosió de rialles d’imaginar que a partir d’ara els escamots pro igualtat reventaran les portes buscant dvd’s o cd’s de dragon ball i portant a tots els posseïdors d’aquest material a granges de reeducació... com deia un conegut meu: “Quan els teus arguments perdin el seu valor i ja no et quedi cap força moral, aleshores només et quedarà la prohibició...”, la meva secretària no els pot veure, ella sempre em diu que s’han cassat i separat forces vegades i que amb totes han tingut fills, ells sempre es defensen dient que creuen en la varietat genètica... i per cert, un xic d’olor a fum hauria de fer el fet que siguin precisament escriptors i no rics en idees el que demanin la reinterpretació dels clàssics...

entrada 474 (any 2)

La Sara era espectacular, tant que si el de la flaca l’hagués conegut s’hagués (o donés), estat de tanta tonteria de composar i hagués invertit el temps en altres coses força més prductives, perquè si algú coneix a personatge tan espectacular és de la mètrica tonta el fer poemes quan un pot fer diàlegs a dues llengües... vaig observar com la Sara s’aixecava del llit i anava contornejant el seus malucs fins la finestra, la va obrir i les cortines van deixar passar una corrent d’aire, ella va saludar a algú al carrer qui segurament havia vist dos sols en un sol dia, un sol brillant de llum i un altre brillant de nuesa, es va girar clavant els seus ulls foscos en els meus: “Saps, l’error d’aquesta revolució ha estat el dir allò de una persona un vot, i després no explicar que no tots els homes o dones són persones..., al final he descobert que les minories només desitgen el poder per tal de venjar-se de les majories anteriors, i que els que reclamen la llibertat ho fan fins que aquesta llibertat els molesta, i aleshores reclamen l’obediència, tot oblidant que això va ser el que va motivar la seva revolució...”, es va estirar al meu costat resseguint el meu pit amb els seus dits “Saps, pels d’aquí sóc una puta espanyola, pels espanyols una francesa renegada, i per aquests una illenca estúpida... Suposo si et digués que voldria marxar i anar lluny d’aquí em mentiries tot dient que m’hi pots portar a canvi de que follem un xic més, no?, i al final?, suposo que em deixaràs quan te’n cansis o en trobis una altra de més jove... els homes sou patètics, patètics i predibles, i les dones estúpides per arribar a estimar a algú de qui saps el que acabarà fent...”, he fet alguns viatges més a aquella terra, i sempre que he pogut he acabat passejant pel carrer on viu, com ella diu, l’embolcall s’ha anat fent malbé de tantes mans per les que ha passat el regal, i mans que l’han intentat obrir, ara està com aquell paper d’un regal no obert, rebregat, amb menys color i brillantor, però orgullós de fer la seva feina i amagar aquell present que ningú encara ha estat capaç d’obtenir o guanyar-se, el darrer cop que la vaig veure estava asseguda prop de la platja, aquella platja que ens havia vist feia tants anys, quan li vaig demanar de marxar ja que començava a caure la nit senzillament em va dir “Marxa tu, que jo marxaré d’aquí poc, saps no em fa por el morir, el que em fa por és viure més del compte i veure allò que no hauria de veure...” vaig deixar-la a la platja, aquella nit l’hotel al acostar-me a la finestra, notant la brisa en el meu cos, vaig sentir les cortines acariciant el meu cos i només per un instant un tacte força conegut en el meu braç, l’endemà el poble n’anava ple, la Sara havia mort, l’havien trobada asseguda a la platja amb aquell somriure encisador que tenia i que havia fet creure que estava senzillament dormida tot esperant que sortís el sol, aquell dia el sol va picar de valent, i els vells del poble deien “Dale cabron, ahora que nadie te hace la competencia te aprovechas...”

entrada 473 (any 2)

Avui fa anys que el bo del Robert em va dir: “Ja no ens prenem les guerres seriosament...” (si em donessin un centilitre de sang cada cop que ho he escoltat tindria sang per forces existències...), i és clar quan un no es pren seriosament una cosa, acostuma a fer el ridícul més espantós, encara avui em pregunto com pot ser que amb un president cagat pel que diran, i amb més interès per descobrir si la mossa era rossa autèntica que no pas si el veí li podia donar pel cul, es van arribar a plantejar una operació com aquella, bé, els de l’altre bàndol tampoc era que fossin per tirar-hi coets, entre l’argentí renegat i el revolucionari patètic anava el tema (lo de renegat tot i ferir sensibilitats, sé força bé perquè ho dic, i de fet si us creiéssiu més la veritat que no pas la llegenda descobriríeu veritats més que interessants), van ser quatre dies de vacances pagades, de fet des del primer i quan ens van escurçar a la meitat els avions disponibles i força més els mitjans que esperàvem, ja es va veure que allò seria una funció d’opereta i com a tal valia la pena prendre-s’ho, i tot i que els vampirs no tenim massa predilecció pel sol, les platges paradisíaques, les noies sense masses problemes, el bon rom i tabac, etc, etc, vaig fer el millor que es podia fer, vaig deixar a aquells que havia acompanyat que es podriguessin a la platja que acabaria per donar-lis el nom del porc, i vaig anar a fer un xic de turisme, ara podreu dir que vaig ser un traïdor i tal i tal, però mireu si va ser poc seriosa la guerra que fins i tot els presoners van ser alliberats a canvi de 53 milions de dolars i no en cash, no, no, sinó en putes medicines, aliments i tractors, si ja ho deien allò de... “tengo un tractor amarillo que mola mogollon, brother...”, així que mentre el sainet tocava a la seva fi, jo vaig conèixer a la Sara una criolla qui tenia una tendència malaltissa en prendre el sol per dissimular els seus orígens, diuen que no hi ha millors amants en cap altre lloc, i si voleu que us sigui sincer això és com les platges tothom té les millors i més netes, així que tothom té les millors amants i les més netes, i al final un descobreix que en al final el negoci senzillament es troba en aigua i sorra, pell i corbes, doncs bé, aquesta nit aixecaré la copa pels enèsims que van anar a l’infern creient les mentides dels vells (la frase no és meva),
“Murieron algunos, pro patria
non dulce et non decor...
se adentraron hasta lo ojos en el infierno
creyendo las mentiras de los viejos; luego, descreídos,
volvieron a casa, a casa a una mentira,
a casa a muchos engaños,
a casa a viejas mentiras e infamia nueva;
la usura secular y centenaria,
y embusteros en cargos públicos...”

entrada 472 (any 2)

Algú em va dir fa temps que mentre la gran majoria dels humans viuen la vida els poetes la senten... suposo que deu ser quelcom així, mentre uns passen els dies de la millor manera possible, n’hi ha que són capaços de captar el que passa i el que es cou en aquests mateixos dies, si us he de ser sincer he de reconèixer que mai he estat massa poeta, i de fet, fet i fotut quan ha calgut trobar una tonteria per impressionar a la impressionable de torn (i ull que tota persona impressionable ja diu força de si mateixa), un sempre ha pogut estirar dels clàssics, i com deia aquell: “Mentre un sigui sincer per dir que el que està dient ja ho han dit d’altres només demostrem que no som capaços de millorar el que altres han dit i ho acceptem, dir en canvi, i fer passar per nostres les paraules dels altres, només demostra que som incapaços d’acceptar que sempre hi haurà algú millor que nosaltres en certs temes, i aquesta és una de les màximes de l’estupidesa...”, a més, es diu que els cínics i sarcàstics no hi tenen massa la mà trencada en la poesia, per ells queda la prosa guerrillera que no requereix de tantes normes ni tractaments (lletra seguida de lletra, idea seguida d’idea, i qui pugui llegir i vulgui que ho faci, mossegades de realitat que no entenen de metàfores, hipèrbatons, paràboles, analogies, mètriques, sil•labes...), tot i que per a un poeta si li pregunteu que és la poesia us dirà allò de.... “I tu em preguntes que és poesia?, doncs poesia és tot menys tu... que ets una mera prosa paleta...”, al llarg dels segles he conegut a forces poetes, de fet si voleu descobrir un veritable poeta del que senzillament sap fer poesia no cal més que li mireu als ulls (ara ja he putejat als tímids, ains...), els poetes són aquells que tenen una mirada que no deixa indiferent, des dels ulls brillants amb espurnes dels que comencen a descobrir el mon i veure allò que pels demés no existeix, a veritables pous negres d'atracció fatal dels que porten forces anys veient allò que els demés sou incapaços ni tan sols d’intuir o senzillament voleu ignorar, d’aquests encontres he tret una cosa clara: si mai us interessa una noia no li presenteu a cap poeta, perquè darrera el seu posat d’asexuat només estimable per les muses, i la seva sempre perillosa caiguda d’ulls hi ha un home com qualsevol altre amb les mateixes necessitats prosístiques de follar i ser follat, i després ja es fuetarà amb versos endecasil•labs per tal de ser perdonat pels seus actes, però vosaltres ja mesurareu uns centímetres més, i sense passar per cap operació de gel solidificant als talons... i de les poeteses?, ainssss, doncs res, que són de les poques que no acostumo a mossegar, ja ho diuen que les flors estan per ser vistes i olorades i mai per ser tallades, això ja ho fa el temps... amb tot, sempre han tingut la virtut de descentrar-me al gemegar al llit, ja que mai sé si és un gemec versal o prosal, si és un gemec d’amor eteri o de necessitat terrenal, si està gaudint espiritual o conyonalment... i és clar, la primera norma del vampir cavaller és no preguntar després com ha anat, així que un es queda amb el dubte de si ha estat un polvo poetil o prossil... i si ha satisfet una necessitat intel•lectual o una necessitat conyal, i si acabarem sent el protagonista d’un poema o d’una narració...

entrada 471 (any 2)

Avui estava llegint que semblaria ser que la Terra com a planeta s’ha posat a ballar tal qual un reggeton, i que hi ha forces més moviments sísmics dels previstos, bé, suposo que fa com qualsevol gos quan n’està fart de les puces que li xuclen la sang... i m’ha vingut al cap la llegenda urbana de que si tots els xinesos saltessin al mateix moment hi hauria el terratrèmol més gran de la història, cosa falsa, o... o igual si, i ara estan fent un prova d’humor amarillo i totes aquelles criaturetes de Deu estan saltant sense parar... el que he dit una llegenda urbana, el que ja no és tanta llegenda urbana és el fet que si en una comunitat de veïns tot posen les rentadores a centrifugar al mateix temps a part de disparar la natalitat ensorraran l’edifici, ja ho veieu són així de filles de puta les rentadores... i ja no parlem si tots els xinesos posessin a centrifugar al mateix temps les rentadores i a més saltessin, aleshores si que hi hauria un moviment tal que segurament el planeta sortiria de la seva òrbita i ja te’ns pots riure de espacio 1999,això si au que no quedaria tranquil•la la Gea... avui tocaven matins de reunions, amb un somriure he descobert que tot i els segles les cosses no han canviat tant, poden vendre la moto que les decisions són compartides, o consensuades, que tothom hi té a dir, que les opinions com les idees i les merdes són lliures i individuals, poden inventar-se mots com empowering (que no entenc aquesta mania de fer mots anglesos per dir allò que es pot dir amb mots natius), però al final, tot passa per un embut i és un de sol qui pren la decisió, com deia aquell “Dividir es perdre, i unir en molts cassos també, si unim perdem la diversitat i si diversifiquem perdem la força que dóna la unitat...”, i avui era dia de decisions, així que després d’escoltar els consells, de donar les gràcies i acomiadar a la panda de gurus de torn ens hem quedat sols, forces menys dels que hem començat, tan pocs que la sala que feia uns minuts estava plena de gent i on un tenia la sensació que acabaria per ofegar-se, ara era un espai infinit pels presents, al final cadascú s’ha assegut on li ha rotat i s’ha pres uns segons de descans, m’ha fet gràcia veure com aquell qui decidia es prenia el seu temps jugant amb la situació, finalment s’ha pronunciat, els allí presents estiguessin o no d’acord senzillament han acatat la seva decisió, segles fa ja de la frase “Roma locuta, causa finita” i encara és plenament vigent... un cop han marxat tots, el que havia parlat se m’ha acostat: “No sé perquè pago a tanta gent si al final sempre prenc jo les decisions...”, no he pogut evitar deixar escapar un somriure “Preferiries pagar menys i que altres decidissin per tu?”, ell ha explotat amb una rialla mentre m’agafava de l’espatlla i m’acompanyava al seu despatx “Saps, possiblement siguis millor bufó que no pas treballador... i recorda que els bufons sempre cauen després del senyor....” poc m’importen les seves paraules, suposo que qui té poder i poca gràcia ha d’actuar d’aquesta manera, però en el fons sap que sent bufó o no, no deixo de ser un senzill mercenari, amb forces capes de pintura en el seu escut, tantes que ja no recordo ni el color ni l’escut heràldic originari que defensava, els homes van i venen i els vampirs senzillament els hem d’aguantar, perquè tothom sap que amb el menjar no s’hi juga...

entrada 470 (any 2)

Ahir va ser un dia on em va venir al cap forces vegades una frase que va dir algú ja fa unes temporades: “Preferiria a un metge que li agafi la mà mentre es mora, o a un que l’ignori mentre millora? Tot i que el pitjor seria un que t’ignorés mentre et mores...”, el motiu que aquesta frase agafés protagonisme ahir van ser tres (i ull que no són poques), tres persones en situacions semblants, un conegut, un desconegut i una blogera, tots tres en un situació vital complicada, o davant un dilema que faria que res fos igual a partir del moment en que s’havia detectat; i aleshores el fàcil (perquè pensar suposo que els hi pot provocar càncer...), el preguntar o demanar el parer, o senzillament explicar el problema, sense ni tan sols preguntar si a algú li interessa el problema o la merdavida que un porta, doncs bé, com a mínim si vomites una merda hauries d’estar disposat a aguantar les respostes que et puguin donar... i és que amb el segles he descobert que els humans no voleu escoltar la veritat, senzillament voleu escoltar allò que voleu, i a més quan més gran és el problema amb més dret us creieu de demanar una explicació que s’adapti a allò que espereu, perquè és clar, pobre subnormal que és un amb el problema que li cau, només fa falta que vingui un altre i l’acabi d’enfonsar, doncs ho sento, la vida és precisament això, i els tontets que siguin incapaços d’entendre-ho que agafin la porta on posa “exit”, fa segles una persona em va dir: “Saps, dient la veritat molt possiblement no caiguis simpàtic i t’odiaran, però en canvi et recordaran tota la vida, si en canvi només dius mentides pensant en que els altres estiguin bé, seràs tan apreciat com oblidat, perquè en aquesta vida hi ha més mentiders amb ganes de dir mentides i estar tranquils tot fent creient que els problemes no ho són, que no pas persones disposades a aguantar el que les veritats poden portar...”, òbviament aquest conegut no va arribar a vell... però des de les hores sempre m’he rodejat de persones que diuen les veritats, i quan més cínics i sarcàstics millor, perquè amb el pas dels segles un somriu al pensar en l’idiota que era i com se les enginyaven els altres per deixar-te en evidència... així que suposo que us ho podríeu preguntar: “Què preferiu algú que us enganya per tal que us sentiu millor, o algú que us digui la veritat tot i fer-vos mal??, tot i que el pitjor, com sempre, seria que algú us enganyés i us fes mal, tot i que recordeu que la culpa mai seria del que enganya, sinó dels burrus que es creuen les seves mentides...”, així que ahir vaig ser trisincer i segons força gent tricapullo i triperdedor de coneguts/deconeguts, però mireu, vaig dir el que creia i el que era, així que mai em podran dir que vaig faltar a la veritat i que em vaig vendre a les necessitats emocionals de tres gilipolles...

entrada 469 (any 2)

Mentre escolto al David (Bowie) en el que suposo que deu ser el seu darrer disc m’ha vingut al cap una frase que em van dir fa anys: “La felicitat ens fa més fàcil i dóna sentit a la vida, en canvi el dolor i la impotència ens fan més forts…”, ahir llegia sobre el gran reguitzell de blocaires solidaris i amb excés de cor i bones intencions que hi ha per la xarxa, i vaig recordar una situació que vaig viure fa ja molts anys, em van cridar per què tingués una reunió amb dos aspirants a un lloc directiu d’una multinacional en expansió, mai he servit massa per temes de recursos humans, així que vaig anar cabrejat i encuriosit per parts iguals a la reunió… el primer candidat tenia unes qualificacions excel·lents, possiblement l’única crítica era que la universitat d’on venia era considerada massa “lliberal” pels membres de l’organització, li vaig preguntar si tenia alguna idea d’on estaven a punt d’enviar-lo, em va contestar que si i em va ficar al dia sobre el país, fins i tot em va dir que havia començat a aprendre nocions bàsiques del llenguatge (i va remarcar que no ens ho prenguéssim com una mesura de força), arribats a aquest punt li vaig recordar que el país on anava era un vesper de pobresa, guerres i corrupció, ell em va respondre que segur que en el fons hi hauria alguna cosa bona, a més em va comentar que tenia previst anar a viure prop de la gent i fins i tot s’havia plantejat de cedir part del seu sou (desorbitat en proporció al que cobraven en aquella merdapaís) a alguna ONG o fins i tot crear-ne una ell en el seu temps lliure, podia veure la brillantor dels seus ulls i com vivia cada una de les coses que deia, el vaig acomiadar tot dient que aviat li diríem alguna cosa, passats uns minuts i després d’obrir les finestres per treure de l’atmosfera l’excés de bondesitjarisme que ens havia contaminat va entrar el segon aspirant, provenia d’una universitat un xic més conservadora, i les notes senzillament eren notes, vaig preguntar-li també a ell si tenia clar on anava, em va mirar sense massa felicitat “A una merda de país, no?”, li vaig preguntar perquè hi volia anar “Miri, no crec que ascendeixi per mèrits propi sinó em sacrifico anant a llocs com aquell, el meu avi sempre em deia que la manca d’intel·ligència es cobria amb un excés de purgatori… la manca d’aptituds coberta per un excés d’actituds” va escopir, a la pregunta si tenia cap noció de l’idioma del país va contestar amb un senzill “És necessari?, no parlaran el meu idioma els que tingui per sota meu?”, i al comentar el tema de la pobresa, la guerra i la corrupció, senzillament va somriure tot dient “Almenys una bona notícia, això voldrà dir que hi haurà gent disposada a treballar per poc, gent disposada a resoldre problemes per un xic més, i un poder que farà el que ens sigui més beneficiós… no pinta malament el lloc”, li vaig comentar el diferencial de sou i allí ell va saltar “No hi aniré cobrant menys, ni tan sols el mateix, si hi vaig vull un increment de sou, que allí siguin una pandilla de desgraciats no vol dir que jo també ho sigui…” finalment li vaig preguntar si volia res o desitjava fer cap pregunta… ell va agafar aire “Miri si li he de ser sincer, voldria saber si podré viure en una urbanització “segura” i si tindré servei de seguretat, segur que són molt bona gent, però no els vull tenir més a prop del que sigui estrictament necessari, i també agrairia que els meus subordinats directes fossin expatriats com jo”, li vaig dir que ho consideraríem tot dient que li diríem alguna cosa, un cop els va estar fora vaig agafar aire infectat d’excés de realitat, la decisió va ser fàcil, hi vam enviar al segon qui va fer guanyar forces diners a l’empresa, el primer va aconseguir un trasllat en la següent promoció tot i els avisos que els hi havia donat, va esdevenir un element altament problemàtic per l’empresa al confondre qui el pagava amb qui havia de servir, un dia va anar a passejar per la selva i no hi va tornar… suposo que fos quin fos el seu destí l’afrontaria amb aquell estúpid somriure que tenia i amb una alta dosis de bonrotllisme sense saber que la gent no és el que volem que siguin ni el que esperem que siguin, i que fins i tot molts no volen ser salvats, senzillament volen sobreviure…


The girl who cried love
Won't you come and play with me?
You can be cassandra
Underneath the sun of democles

We'll tear this baby apart
Wise like solomon

Run, come shatter me now
Shatter me with hope
Cold come rip me
Without all sorrows
Scream me a dream
And touch my shadow
Baby shatter me now, shatter me now
Shatter me with hope

She`ll be the weakness
To the repulsive bitter end
Push the kneeling
To the canticles of ecstasy

Turn to pag 43
And you'll know how l fell

Swear on your heart's grave i'm wrong
An love like your last

We'll tear this baby apart
Wise like salomon
Turn to page 43
And you'll know how l feel

Cançó 1
Cançó 2

entrada 468 (any 2)

Tot fent parada i fonda com diria un amic meu cada cop que va a una festa plena d’humans xaxipirulis, he revisat els blogs que llegeixo i he descobert com gent a qui seguia m’estan alliberant d’aquesta feina pel senzill fet que fa temps que no diuen (escriuen) res, ara parafrasejant a un altre blocaire podria dir: “Fills de puta, no em feu perdre més el temps, cabrons!”, i penseu que algú que té l’eternitat per endavant té força temps, i fins i tot temps per perdre, així que des d’aquest espai vull ressuscitar la campanya “No ho facis, ell no ho faria!”, que ara ben bé no recordo si era pels pares que abandonaven els seus fills en un xiquipark, o els que abandonaven els seus grans en una benzinera o pels fills de puta que deixaven els seus gossos en qualsevol carretera… doncs bé, recordeu-ho: “No ho feu, ells no ho farien!”, no podeu començar un blog i deixar-lo així, sense més, penseu que ell mai ho faria i està lleig molt lleig, i si ho feu, ja us podeu preparar a dormir amb un ull obert, perquè qualsevol dia us saltarà al coll com un vulgar vampir (que no sabeu la mala llet que gasten)… ahir també vaig escoltat un debat d’aquells que es fan per tal que uns pocs s’exhibeixin davant de forces altres, i demostrin que encara hi ha tipus més intel·ligent que d’altres, doncs bé, en el debat es preguntava fins quan els pares són responsables dels seus fills, i de tan en tan anaven deixant entrar les opinions dels mongos que ho escoltaven i a més es creien amb part de la veritat… després d’escoltar-los i sense deixar dret a rèplica aprofitaven per anar desmuntant les idees d’aquells pobres downies i tornaven a atacar amb les seves, de fet la pregunta era força senzilla, vaja tal com jo ho vec, i amb els segles que he compartit espai amb els humans podria dir que: els pares són responsables dels actes dels seus fills, fins que decideixen que ja no volen assumir més les conseqüències d’aquests actes, de fet ara ho tenen fàcil, perquè com la majoria de les vegades els actes del joputesinfantils no tenen conseqüències tots contents, però si davant un acte del nen li preguntessin al pare: “Eps mestre, triï o vostè se’n va a la garjola o hi enviem al nano…”, ens sorprendia veure com en poc temps la taxa de cabronetsimpertinents per habitant disminuiria de forma increïble…

entrada 467 (any 2)

Definitivament la raça humana ha arribat un punt de no retorn en el que es refereix a l’avorriment i la tonteria, un punt on qualsevol tonteria fa gràcia i a més se l’intenta de recobrir d’una pel•lícula de xaxismedelamuerte per tal de poder-ho vendre, ahir llegia que no sé on cony de lloc celebraven les olimpíades agrícoles, si, si, amb un parell de collons o d’ous de gallina XXL amb tres rovells i clara fluorescent... no vaig seguir llegint per no trobar-me les disciplines d’aquesta competició, però bé, veient que hi ha olimpikis per downies, polis i bombers (downies i no downies), gays lesbianes i altres... que voleu que us digui... jo demanaria també unes olimpíades d’edifici, escala o replà... amb una putudesfilada i a més aprofitant la idea de iquea, de que cada casa forma un república independent, amb una bandera de l’edifici de barres i parabòliques, tantes parabòliques com estats (veïns) hi ha al bloc, i les disciplines?, doncs res, força fàcils, tindríem el xafardeing (i no, les porteres no poden participar en aquesta disciplina per tenir un avantatge natural considerat com a doping), el freguing de escaling, i el brossing amb la subdivisió de: punteria, distància i pes, i és clar el voluming per veure qui pot tenir la tele amb el volum més alt abans de fer explotar el cap dels altres... i com a premi pels que guanyessin se’ls hi podria pagar una setmana tancats al terrat sense aliments ni aigua per cabrons i per deixar-vos en ridícul, ahhh, i pels esports d’equip seria replà contra replà en el cas que la família pròpia no fos suficient nombrosa per formar un equip sencer, així que ja ho sabeu, cada cop que us trobeu amb el veí, no li deixeu agafar l’ascensor i el feu pujar i/o baixar per les escales per tal que el cabró estigui en forma... i per cert, no entenc aquesta idea que voleu vendre els humans que tothom és igual, i que a més tothom pot fer el ridícul que fan els altres “normalment”, l’altre dia per la caixa tonta vaig enxampar un concurs de ball, i ja acostumen a ser pintorescos aquests concursos, però el de l’altre dia era per veure’l i preguntar-se qui collons havia muntat aquell circ, perquè allí hi havia més acció que en un paddock de moto gp o F1, era un concurs per a discapacitats i parelles mixtes, és a dir un tipus en cadira de rodes i un altre amb dos cames funcionals... suposo que algú dirà que és una forma d’integració i que si algú que no pot moure les cames i vol ballar salsa doncs allà ell, però d’aquí a fer-ne concursos... el que vinc dient, que ja fa molt que us esteu avorrint els humans... i per acabar l’escàndol del dia... he vist com darrerament la gent reparteix estopa vers l’església pel tema dels abusos sexuals a menors (eisss i jo dic que si les lleis hi són pels humans, com a mínim les hauríeu de complir...), però avui escoltava com un professor havia abusat de forces nens al llarg dels anys, i em pregunto: són tots els professors uns abusadors i per això cal prohibir les escoles???, eis que si els gremlinscabrons que són la canalla, a part de canalles, llegeixen això poden tenir la idea del segle...

entrada 466 (any 2)

Ahir va ser un d’aquells dies amb matins surrealistes, estava al despatx quan em van trucar, al aixecar el telèfon vaig escoltar el riure d’un company qui senzillament em va dir: “Va, et dono el regal matiner...” i va penjar, així, sense avisar ni res amb un parell de collons, de sobte una explosió de paraules em van atacar des de l’aparell, vaig trigar un xic per adequar el volum de la meva orella a aquell tsunami d’ones sonores, “Em dic P.M. i truco de l’associació de dones”, de Puta Mare vaig pensar, hi va haver un silenci, suposo que ella esperava que jo m’identifiqués, però com que encara no era un pres de guerra vaig gaudir de la meva llibertat per tal de quedar-me en silenci, i a més, ni el meu nom, ni el lloc que ocupo pensava que importés massa... “I?, que hem fet ara?”, “Vol dir que és la persona amb qui he de parlar?” “Per no saber el que hem fet sense saber, i que si ho haguéssim sabut no ho hauríem fet (o si...)?”, un altre silenci indicant el nivell intel•lectual o d’esquizofrènia de la meva interlocutora, tenen tendència a ser curtetes o a creure que tot es diu amb segones i en contra d’elles, vaig escoltar com agafava aire i seguia “Vostès van publicar un anunci on buscaven una administrativa?”, i heus ací que vaig dubtar un xic, collons trucava per buscar feina? “Si, si, així és” i aleshores una nova explosió verbal “I no veu on està l’error?” “Hem fet alguna falta d’ortografia?” “Mare de Deu!, com es pot ser tan mesquí, que es pensa que les administratives només poden ser dones?”, aiii caraiiii “acabasemosss” com deia aquell... ja havíem arribat la quit de la qüestió, però es clar la conversa era divertida, així que vaig seguir “Bé, suposo que les transexuals i els transvestits també ho poden ser...”, un altre silenci i aquest cop vaig apartar a temps l’auricular davant l’explosió d’incontinència verbal, després d’un breu silenci vaig continuar “Miri, era una broma... entenc l’error que vam cometre, hauríem d’haver publicat l’anunci dient que cercàvem un administratiu/va, titulat/da, coneixedor/a... i miri li ben asseguro que en els propers seguirem el seus suggeriments...”, després d’un silenci on l’eriça cabrejada deuria valorar si havia aconseguit el que buscava vaig seguir “A més, sentim profundament si les hem molestat, no era la nostra intenció...” podia sentir com la tipa s’anava inflant i inflant amb la victòria, segurament se li podria lligar un cordillet al turmell i treure-la a passejar com si d’un globus es tractés, així que amb la victòria a la mà va dir “Perdoni, i ja que parlàvem de la feina, és que tinc una filla...” i aleshores ja no he pogut més “És jove i maca?, té parella?” i he penjat, dient a la secretària que no em passés cap trucada més mentre reia tot sol observant el bamboleig dels seus malucs al caminar, estava segur que cap noi per molt capaç que fos de parlar idiomes i escriure sense faltes seria incapaç de caminar d’aquella manera, i aleshores he recordat la darrera campanya antitabac francesa, en aquesta (de fet crec que ja l’han prohibit), es veia un jove i una jove (no sigui que em tornin a trucar), que estaven davant un tipus en posició de mamar-li la polla amb una cigarreta als llavis, bé, trobo bé lo del noi i la noia (igualtat i paritat en mamar polles i vicis), ara bé, no entenc com les erices cabrejades no han aixecat la veu per dir que si som justos, també hi hauria d’haver cartells amb la mateixa foto del noi i la noia per agenollats davant una dona en posició de menjar-li el cony, veieu això si que seria paritat i igualtat...

entrada 465 (any 2)

Avui estava fent un cafè amb un tipus que es guanya la vida robant les imatges i els actes dels altres, vaja que és tot un fotògraf, com ell diu “Sóc un fotògraf quan robo imatges i no em paguen per fer-ho, la resta del temps em prostitueixo intentant trobar el poc de bo que té la gent que em paga…”… i aleshores com acostuma a fer des de ja fa alguns anys ha recitat el que estic cansat d’escoltar-li…
Look,
if you had one shot,
one opportunity
To seize everything you ever wanted
In one moment
Would you capture it or just let it slip
“Ja veus, la meva vida es resumeix en aquestes senzilles frases, una sola oportunitat per obtenir i aconseguir allò que el client vol, i en aquell precís moment sempre em qüestiono si disparar la càmera o no, perquè moltes vegades no trec a la persona en sí, sinó senzillament allò que ell vol que es vegi de si mateixa… però mira, burros són els altres si es creuen el que veuen…”, en això li dono tota la raó del mon, quants no han estat enganyats per un foto feta en el millor moment, i ja sé sap, la naturalesa humana només tendeix a la decadència i mai es serà millor del que s’ha estat… avui parlàvem del nou fenomen que sembla escandalitzar als humans, i que no és cap altre que el tema de la violència infantil, i no puc més que fotre’m un fart de riure preguntant-me com collons us podeu escandalitzar del que fan els brivalls sinó cal més que us mireu vosaltres i els vostres actes que feu i repetiu sense cap mena de remordiment, els adults i adúlters, de fet amb la perspectiva que em donen els segles us puc assegurar que els infants sempre han estat una colla de cabrons fillsdeputa, el que passa és que fins fa poc s’havia d’avaluar si fer o no una trastada davant la possibilitat que t’enxampessin i haguessis de passar pel càstig del pare o la mare de torn i a més, de qui ho creiés oportú, i és clar, davant la possibilitat d’anar a dormir calent un s’ho pensava, ara bé, des del dia que se’ls hi va dir a aquests aprenents de gremlin que podien fer el que els hi rotés pels collons o la vagina (que a elles també cal donar-lis de menjar a part), i que en cas que els hi diguessin res no tenien més que fer una rabieta i acusar als pares o qui fos de maltractament perquè a ells no se’ls hi podia ni tocar un pel, doncs res ja heu obert de nou la caixa de Pandora i en aquesta ocasió ni l’esperança hi ha quedat en el fons, personalment crec que una forma de parar-ho en sec és amb una sentència exemplaritzant i que es torni a posar de moda la màxima de Napoleó: “La gent només es mou per dos forces, la por i l’odi….”, perquè creieu-me quan us dic que l’educació només funciona per aquells que són educables, i per la resta no deixa de ser una pluja que els hi dura el que el sol de la vida fàcil triga en secar, i els valors que els hi voleu donar i imposar moltes vegades no són els que ells volen i desitgen, i aleshores? Qui és el pare guapo que agafa al monstre i li diu: “Pels meus collons passaràs per aquí…”, res!, és més fàcil culpar al sistema educatiu, aquest als pares i aquests per defensar-se als mitjans i la televisió, i al final com deia aquell, “Quan tothom té culpa, el millor es concloure que ningú la té, i tots contents”; ahir vaig llegir una història d’un dels visitants del blog qui parlava sobre els vampirs, i em va fer gràcia que ens apliqués els mateixos desitjos, anhels i debilitats que als humans, de fet utilitzava el vostre llenguatge per definir el que pensem, i sento dir-vos que res més enllà de la realitat, només aquells de nosaltres que han estat incapaços d’entendre el que són podrien actuar (i no sempre) com es describia, de fet no cal més que tanqueu els ulls i penseu un sol instant (si podeu) que porteu segles damunt d’aquesta merda que algú nomena terra, i que heu vist com pandilles de subnormals amb el temps comptat s’han dedicat a fer les tonteries més grans que us pogueu imaginar, i com aquelles civilitzacions i reis que havien de ser eterns han anat caient un rere l’altre i han estat incapaços d’aprendre la lliçó, de com a cada desig de ser etern ha esdevingut la realitat de que tots morireu, i aleshores obriu els ulls i mireu el que us envolta saben que tot pot ser vostre i que no heu de témer res, i òbviament oblideu les vostres estúpides necessitats humanes, serà aleshores quan hauríeu de pensar (si podeu) en el que teniu davant, i segurament en aquell instant i per un moment no més llarg que la vostra respiració podreu entreveure com aquell qui mira per una escletxa d’una porta tal com nosaltres veiem el mon…

Easy on the eyes
Uneasy on the heart
Sew my wrists shut
Sew my wrists shut
With hope straight into the light shining bright
I dare you to dream this
And I dare you to dream this gone
What I want to know is which makes you smile less

Here's to the pain
The light of the oncoming train
Come on
Ode to solitude in chains
Here's to the pain as always heaven in flames
Bleeding ode to solitude in chains

Map the scars of a heart bruised and torn
Loosen the noose love
Loosen the noose with love
What I want to know is why you keep my hanging

Here's to the pain
the light of the oncoming train
Come on
ode to solitude in chains
Here's to the pain as always heaven in flames
Bleeding ode to solitude in chains

If I should fail (and I will) to stay
Remember not to forget this feeling you have
I've failed
Please pretend it never happened baby

Here's to the pain
the light of the oncoming train
Come on
ode to solitude in chains
Here's to the pain as always heaven in flames
Bleeding ode to solitude in chains

Here's to the pain
the light of the oncoming train
Come on
ode to solitude in chains
Here's to the pain as always heaven in flames
Bleeding ode to solitude in chains

Ode to solitude
Ode to solitude
Ode to solitude
Ode to solitude

Cançó…

entrada 464 (any 2)

“El comunisme no ha mort, l’han matat!”, això deia un dels personatges que estava assegut ahir a la sala, després de veure sortir al Raulito per la caixa tonta, frase que va anar acompanyada de tot un seguit de cartes volant, “El que et passa és que no tens una bona mà” va respondre a algú de la taula amb un somriure que es va contagiar “Aneu a cagar” va acabar dient el primer aixecant-se i marxant, la persona a qui havia anat a veure, va assaborir de nou la cigarreta que li havia donat d’amagatotis tot dient “Ja ho veus company, les pagues són tan justes que un se les empesca de totes totes per conservar-les... però ens ho hem de prendre amb humor, fa anys que hem deixat la seriositat pels joves...”, a vegades em deixo caure pel casal que hi ha prop d’on visc, no és un putu casal rock ni res que s’assembli, és senzillament un lloc de reunió de gent gran que a més saben que ho són, gent que ja fa vidriola per poder pagar el suborn a Caronte qui segurament els hi farà de capità del seu proper creuer de l’amor amb destí cap al mateix però sense la primera vocal... ja fa temps que porto observant com en un altre intent infantil d’allargar el que no es pot allargar... ara és quan us he de ser sincer i dir-vos que tots els allargapenis no funcionen, ho sento pels propietaris d’un micropenis, personatges qui diuen que la mida no importa, collons! que han de dir..., doncs bé de la mateixa manera que aquells aparells no funcionen tampoc ho fa la costum que teniu de fer saltar la gent de noi a vell, passant en alguns (comptats) casos per senyor, observo bocabadat com ja no hi ha ni homes ni dones, la gent passa de nen a noi o jove, i aquest noi o jove s’allarga fins que un ja és senzillament vell o padrí, suposo que la gent de quaranta prefereixen ser considerats nois o noies abans que homes o dones... un altre gest estúpid d’una humanitat estúpida, doncs bé, parlava amb el vell (amb quatre lletres i dos collons), el vaig a veure quan vull prendre un xic d’aire, quan vull centrar-me en el que arribareu a ser tots en un o altre moment (vaja, això els afortunats que hi arribeu...), i aleshores me n’adono de que aquells que tenen menys temps per viure són els que el viuen més pausadament, i no sota la idea de que si molt s’ha viscut poc queda per viure, sinó sota la idea que si poc et queda per viure val la pena escollir el que es vol viure, ell sempre em fica el mateix exemple, “Si entres a una pastisseria amb gana, segurament menjaràs el primer que hi trobis, si hi entres conscient que no et queda massa estómac per omplir segurament t’hi miraràs un xic més, i triaràs allò que realment et vingui de gust....”;avui he observat que tinc un comentarista, i suposo que lector, nou, des d’aquí i com sempre sorprendre’m que la gent pugui malbaratar el seu temps en espais com aquest enlloc d’obrir la finestra i veure el mon, però és clar, fins i tot els humans amb el vostre temps limitat podeu fer-ne el que vulgueu amb el mateix...

entrada 463 (any 2)

Avui ha tocat esmorzar social, i mireu que quan m’han vingut a buscar aquest matí ja m’ho he olorat que hi havia un tuf de traïció en els somriures dels que han passat per casa, ha estat entrar a la cafeteria i descobrir que hi havia forces més persones de les que esperava trobar i que ja hi havia organitzada una conversa força animada, m’ha fet gràcia com després d’explicar els seus problemes tothom orientava les opinions no pas pel benefici global sinó pel seu benefici personal i com a resposta a les necessitats que tenien individualment, ha estat tot un espectacle veure la perversió que es poden donar a certs conceptes i com qualsevol cosa que es digui mai té una interpretació única, escoltant-los he recordat un dels blogs que llegeixo, de fet l’escriptora es queixava de que les pelis porno eren filmades únicament pensant en el públic masculí i posava com exemple les escenes lèsbiques, doncs bé, ara sembla que hi ha un festival de porno per a dones (i que consti que no hi tinc res a dir), però elles mateixes diuen que les pel•lícules que filmen estan dedicades només a dones i que ho fan conscientment, i la pregunta seria: Si tan malament està que el porno només s’orienti al públic masculí, no seria igual de dolent que ara s’orienti només al femení?, o tornem a allò de: Putejades que fa que estem, ara ens toca putejar als altres... senzillament crec que les necessitats visuals d’homes i dones són força diferents com ho són també per la gran majoria de les pel•lícules vigents, i per això la gent o bé li encanta la de green zone o la de “en terra hostil”... i quan ja anava pel segon cafè un ha començat a criticar la corrupció existent... i aquí que no he pogut més que somriure obertament, la gent il•lusa creu que la gent amb certes feines són bones per tenir aquesta feina, així doncs tots els polis són bons pel fet de ser policies... i no volen (davant la idea a que això porta), creure que com en tota professió hi ha els que tenen dedicació i els que senzillament tenen aquesta professió per necessitat, i que aquests darrers sempre valoraran més cobrir les seves necessitats que no pas les dels altres, i poc se’ls hi pot criticar ja que senzillament fan allò que millors se’ls hi dóna i allò que molts altres farien sinó fossin una colla de cagats, als que la por del que pot passar sempre és major que el plaer del que es pot obtenir... i com deia un conegut meu: “Si covard jo, millor que covards tots... i els valents morts”