La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

divendres, 28 de novembre del 2008

21ena entrada

Ahir va ser un dia especial, de fet ahir vaig recordar un fet que va passar fa molt de temps, quan encara m'afectaven els sentiments dels humans, i quan creia que existia quelcom superior a tots que premiava o castigava segons les accions de cadascú. Feia ja dies que estava per terres franceses quan vaig escoltar una conversa. Bé, el noi que parlava no és que fos cap literat o poeta però tenia la seva gràcia, i òbviament pels seus esforços la receptora de les paraules havia de ser algú molt especial, com que els vampirs som curiosos vaig anar cada nit a veure com el pobre noi intentava un cop i un altre enlluernar a la seva estimada, i he de reconèixer que cada cop ho feia millor. Així doncs, arribats a una bella nit d'estiu el nostre Romeo va decidir que aquella seria la nit, va estar moltes hores afalagant i rient les gràcies de la noia i en el moment de comiat va voler robar un petò.... la noia especialista en aquests jocs es va apartar i amb un amagat "Avui no..." va fugir, tot i recordant al noi que l'esperava l'endemà. Òbviament el noi hi va anar i jo també, i encara més òbviament tota la destresa del noi en el verb estava enfosquit, possiblement ella no el va valorar, però us he de dir que mai he sentit unes paraules tan carregades de significat, amb tot la noia li va retreure la seva conversa dient, que ja no era divertit parlar amb ell, quan ella només escoltava. Abans que el noi pogués contestar vaig decidir ficar fi a la història... ella era bella, amb aquella bellesa que tenen las que ho saben que ho són, una bellesa capaç d'embadalir i fer perdre els sentits, però jo ja n'havia vistes moltes com ella, i molt possiblement es va pensar que podria captivar-me com havia fet tota la seva vida... la seva vida.... quelcom preciós que va fluir cap al no res... El noi no es va resistir, possiblement amb una sola idea al cap, tota la eternitat, tota la eternitat per poder estar amb ella... amb tot el vampirs també tenim el nostre cor, i li vaig recordar abans que morís, que tindria tota la eternitat per dir-li paraules d'amor que serien escoltades per orelles sordes; bé va començar a ploure o ell va deixar anar una llàgrima suposo que de l'emoció i agraïment....

Ahhh, amics meus, i quina paradoxa en podem treure.... només una, l'amor no existeix, els uns l'aprofiten per satisfer els seus desitjos sexuals i les altres per tenir seguretat, és un sentiment buit per definició i que omplim amb allò que desitgem, no deixant de ser un reflex del nostre egoisme i desig, i doncs, com s'explica que si la gana, la por o el fred tinguin una definició clara, l'amor varií tan de persona a persona??, quelcom tan variable com a mínim ens hauria de fer sospitar.

2 comentaris:

Filadora ha dit...

L'amor sí que existeix.

Molon labe ha dit...

Estimada Filadora me n'alegro que encara creguis en aquestes coses... i espero que puguis tenir força temps els ulls tancats i ser cega... ara bé, quan els obris i vegis de que va el tema, pensa que un vampir ja et va avisar...