entrada 34

Bé, ja estem en ple desembre, i tot i que no presto massa atenció no se m'escapa el formigueig que cada dia agafa els carrers de la ciutat, sembla que el Nadal és una època ideal per netejar els mals fets durant l'any o bé la ignorància que hem tingut (conscient o inconscient) de la gent que en teoria i per sort en han tocat com amics o família, per cert, algú em pot dir si la ignorància pot ser "inconscient".

En el meu cas, és ben fàcil, tret de la convenció anual de vampirs, no tinc cap altre acte social i no parlem de familiar.... això converteix aquests dies per mi en un aparador on veure i riure dels humans, suposo que aquest deu ser el meu regal de Nadal..... Suposo que cada persona deu tenir una escala de valoracions de la genet que l'envolta, i aquesta escala deu estar empíricament provada o almenys científicament testada... en el meu cas és força senzilla, no veure mai una persona indica que no m'interessa, quedar per un cafè i que aquest duri el que dura el cafè, vol dir que ha estat bé, però que un cop coberta la curiositat natural dels vampirs, ja no val la pena continuar amb la història. Si el cafè s'allarga molt possiblement la sensació del que hi ha per descobrir és superior a la decepció del que ja s'ha descobert. Si es queda per dinar, indica que ja tenim una base per creure que hi haurà joc: descobriment, conquesta, coqueteig, conversa, i riure i moltes altres coses de les que ens fan sentir vius, si es dinar i cafè, òbviament hi han moltes esperances dipositades. I si és sopar, bé si és sopar.... pot ser breu si la noia és el sopar (jajajajaja, ho sento però és la vena còmica vampírica), o pot ser l'inici de quelcom molt interessant.

Un dels problemes és que dipositar grans esperances en quelcom no fa que sigui millor del que és, una cita on es dipositin esperances i previsions, si no ha d'anar bé, no hi anirà, tot i que enlloc d'una mera de cita, serà una merda de cita esperançadora i prometedora... Així doncs, només ens queda fixa el temps que donarem abans de fer un judici i esperar, no val la pena preveure res, ja que al final la realitat té la fotuda costum d'acabar-nos per sorprendre i deixar-nos amb cara de tontos.