Bé, algú preguntava pels meus orígens, bé de fet, la gran majoria dels vampirs no naixem com a tals... i de fet no us podríeu imaginar tortura superiors a la d'una mare intentat alletar un infant vampir... :) uixs aquest sentit de l'humor... Vaig tenir la sort de viure en una família ben estant, que es van poder permetre el luxe de pagar-me uns bons estudis, el meu pare era mercader i òbviament jo tenia la missió de perpetuar el negoci, a casa, negociàvem a el que ara anomeneu orient mitjà, i aquesta va ser la nostra perdició, el dia que un dels nostres vaixells va arribar amb pràcticament tota la tripulació morta i un carregament no desitjat va començar el decliu de la nostra família, i l'entrada de la pesta negra a la nostra ciutat, aquesta enfermetat que no entenia de detalls va afectar a tothom per igual, i en el cas que ens toca em va elegir a mi com a màxim exponent de la seva virulència, a casa tots estaven aterrits, per tenir un fill malalt amb el que això implicava i perquè tota la creació del pare estava a un pas de perdre's, possiblement això i un excés d'amor maternal va provocar el desastre, la meva mare es va cansar de resar per un miracle, passant a demanar-lo i finalment a exigir-lo, recordeu el famós A-B-C, i possiblement Deu estava de vacances, però sempre hi ha gent que treballa, tot i que el que ho fan en dies festius tenen un preu molt alt. Una nit es va presentar a la meva mare una dona, qui dient que l'havia escoltat li va oferir un canvi, la vida de la meva mare a canvi de la meva... la meva mare va acceptar i va deixar entrar a la desconeguda a casa, aleshores la desconeguda va dir que una vida no era suficient, i va acabar amb la meva mare, el meu pare i la meva germaneta. Al acostar-se al meu llit i veure'm a punt de morir va somriure "Com veus, les coses venen com venen i mai com volem que vinguin..." el seu contacte em va cremar tant que inclús avui encara conservo la marca, vaig curar-me, però a canvi vaig contemplar tot el mal que aquella dona havia fet, i en especial a la meva família. "Suposo que em deus odiar?" va dir i va continuar "No pateixis, ens tornarem a trobar... i l'odi sempre és una bona forma de començar..., recorda el meu nom Alouqua, si mai em necessites vindré", "Perquè jo?, va ser l'únic que vaig preguntar", "El destí és com un oceà i tu no has estat més que un pobre mariner portat a la platja per tenir una segona oportunitat... i avui no seria divertit matar-te, ni matar-te ni follar-te... viu, aprén i transforma't en quelcom que valgui la pena, por una cosa o per l'altra". Es va acostar tant que els seus ulls vermells van quedar just davant dels meus, el seu dit va recórrer els meus llavis, mentre la seva altra ma es va posar en el meu pit, per molt que visqui no crec que mai arribi a experimentar un dolor semblant, el dolor que es té quan s'és conscient que un perd la vida, el dolor que se sent quant notes com tota l'escalfor que tenies es perd, quan et marxen entre els dits tots els sentiments, i quan perds els records perquè ja no et fan ni riure ni plorar, tot perd importància i davant teu només queda la foscor i la buidor. "Benvingut al primer dia de tota la teva existència, deixa tota esperança tu que entres, i agafa a partir d'avui tot el que vulguis, però res del que agafis et satisfarà ni et farà feliç".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada