entrada 49 (any 2)

Les guerres són estúpides, de fet he participat en algunes i us puc dir que sempre he cregut que estava del bàndol correcte, tot i que a aquells a qui he matat juraven el mateix... en el meu cas les guerres no són més que els súmmum de l'estupidesa humana, i amb tot, la font dels avenços científics més importants dels darrers segles. I per molt que us vulgui vendre la pel·lícula, les guerres no tenen res de bonic, és el lloc on els humans demostreu el màxim i el mínim de la vostra humanitat, i possiblement l'únic lloc on algú que matí milers de persones pot esdevenir un heroi enlloc d'un criminal :). Fa anys, em trobava en una d'aquestes guerres, érem pocs i possiblement tots sabien els que els hi esperava, en el meu cas, estava clar que tindria un gran festí de sang, tot i que en aquell moment no em venia de gust, i el pobre Pierre se'm va acostar.... "Saps per molt que diguin no crec que ens en sortim.... amb tot, cada dia que tenim no és més que un afegit final que ens espera, vols dir que ens en sortirem?". El vaig mirar, i molt possiblement no haguessin estat necessàries les meves paraules "Pierre, això no és una pel·lícula americana, aquí no hi ha un final feliç garantit, aquesta és una merda de peli francesa, i per Deu que no teniu massa bon gust al fer-les." Va somriure i tornant al seu lloc de guàrdia, aleshores va ser un dels pocs moments en la meva vida que vaig cometre un error, vaig abandonar el meu lloc i em vaig dirigir cap al campament de l'enemic, no el Pierre ni ningú tenia la més mínima possibilitat de sobreviure, no si no passava un miracle. "Creus en Deu?", em vaig parar, com podia ser que ni tan sols l'hagués sentit, però estava allí, un altre dels meus, qui va continuar... "És graciós que aquell qui ha estat repudiat pel seu Deu vulgui prendre el paper d'aquest i fer una justícia dubtosament divina...", vaig somriure... "Possiblement no calen Deus per ajudar a companys", i aleshores vaig comprendre la mida del meu error... "Companys?, creus que són companys els que deixes allà dalt?, els hi vols dir qui ets?, a què et dediques?, creus que et miraran com ara?, hauries de vigilar, qui lluita molt de temps contra els monstres acaba per convertir-se'n en un, i saps el que és més patètic?, no per estar amb humans o voler entendre els seus sentiments ens torna en humans, si vols, baixa i canvia l'ordre natural de les coses, però vols dir que això portarà a res?, aquests humans acabaran morint, i molt possiblement aquesta sigui la forma més heroica que tenen per fer-ho, els hi vols prendre per tal de fer el que creus que és correcte?". Vaig renegar una i mil vegades de les paraules del meu company mentre tornava sobre els meus passos, jo no havia provocat aquella guerra, i ni tan sols era responsable dels actes dels humans, en Pierre em va venir l'endemà just abans del darrer asalt "Eric, promet-me que cuidaràs de la meva dona i la meva filla, jo faria el mateix per tu....". Va ser curt, fins i tot insultantment curt, a primera hora de la tarda no quedava ningú viu, i en el meu cas, feia segles que havia deixat de viure. Vaig trobar la dona d¡en Pierre qui vivia prop del barri llatí de París, vaig intentar mentir explicant alguna història sobre l'heroi que havia estat el seu marit, intentant amagar la seva por i plors abans de morir. La vídua va caure entre els meus braços, dient que volia retrobar-se amb el seu estimat, que tot en aquest mon no tenia cap significat. "Creus en Deu li vaig preguntar", "Si", va respondre, la seva vida va fondre's entre les meves mans abans que la sorpresa li permetés de dir una sola paraula. Vaig encaminar-me cap a l'habitació on dormia la petita, va obrir els ulls i em va preguntar "Ets un àngel? em portaràs amb el pare?", bé no sé on són ara... ni el Pierre, ni la seva dona, ni la seva filla, l'únic que sé és que aquella nit, va ser de les úniques on vaig vomitar el que havia sopat. Odio els humans per començar coses de les que sou incapaços d'acabar, i després sempre espereu que vingui el servei de neteja a solucionar-ho tot....