Avui m'han preguntat si els vampirs perden els papers, bé, de fet no massa, la darrera vegada ja va ser fa segles, ens podem enfadar, però arribar a perdre els papers.... Fa segles estava voltant pels boscos de centre Europa, era un període de temps dels més foscos per la humanitat, suposo que abans de l'explosió de llum del renaixement era normal un període certes ombres.... en aquells boscos vaig trobar una preciosa jove, qui ignorant la meva veritable naturalesa em va convidar a passar la nit a casa seva, al entrar vaig veure que no estàvem sols, amb ella hi vivia la seva àvia, qui al veure'm em va somriure "Vec que la Silke té el do de trobar els éssers més estranys del bosc". La seva neta va somriure "Sempre amb el vostre sentit de l'humor... no és més que un pobre viatger perdut àvia, i no el podia deixar sol al bosc, a saber que li hagués pogut passar", "A ell?, suposo que res de bo..." va dir amb un somriure franc, "Tot i que pitjor li aniria a qui es trobi amb ell.." i això ho va dir tan fluix que només anava destinat a una persona. Després de sopar una mica ens vam retirar, no em va costar veure que eren curanderes, en aquella època la medicina com a tal no existia, i la sanitat com l'entenem tenia el seu màxim exponent en curanderes i curanderos qui feien remeis casolans a canvi d'unes poques monedes. La casa era petita, sense habitacions, un foc en un costat, unes taules amb els diferents ingredients dels seus tractaments i en la paret oposada a terra dos pells, em vaig estirar a una distància prudent, la vella se'm va acostar dient-me "Possiblement la meva neta no us ha vist o si, ella té un gran cor, que jo he perdut amb l'edat, possiblement per això he arribat a la meva edat. Amb tot, segur que la meva filla us pot servir millor que no pas com a simple aliment..." La vaig mirar amb un somriure "Teniu la meva paraula, no us faré cap mal", "L'escorpí sempre serà un escorpí, tu has vingut com un llop al ramat de xais que som, no em vulguis enganyar". Passades unes hores, vaig notar una ma al meu costat, sense necessitat d'obrir els ulls sabia que era la Silke "Viatger, deveu haver vist moltes coses, com m'agradaria de poder haver estat i vist el que heu vist i fet, a vegades em sento tancada tot i que el bos és gran, sempre demano que d'alguna forma pugui sortir d'aquí.. esteu tan fred, i alhora noto tant de calor, no em feu por, tot i que sé que no mereixo cap respecte per part vostra", la nit va ser llarga i em vaig aixecar més cansat del que em vaig ficar a dormir, m'enganyo dient que la falta d'aliment ho va provocar, vaig marxar de la casa abans que sortís el sol. Passats un dies estava prop d'un poble quan vaig escoltar uns veïns qui comentaven que per la nit estaven citats a la plaça major, com ja sabeu els vampirs som curiosos, així que vaig decidir no perdre'm l'espectacle.
La plaça del poble estava plena, en aquella època els pobles o aldees eren petits però en aquest hi viurien prop de 400 persones, va ser a les hores quan ho vaig sentir, un olor que m'era reconegut, un olor que com el temps anava passant, vaig centrar-me i no vaig poder apartar la vista del centre de la plaça, lligades a dos troncs hi havia la Silke i la seva àvia... No em va fer falta escoltar, l'acusació que estaven llegint era per bruixeria, i segons deien havia estat acceptada per elles. La tortura no havia aconseguit treure res de la bellesa salvatge de la Silke, ni de la tranquil·litat de l'àvia, odio l'olor de carn cremada, la gent va entrar en un paroxisme quasi religiós mentre elles cridaven envoltades de flames, i els botxins no deixaven cremar massa viu el foc per tal que la diversió no fos curta. Vaig baixar de la taulada on estava, i abans de que ningú se'ns donés conte, el poble havia perdut 50 habitants. "Voleu veure el mal?, voleu veure al diable, no crec que tingui la intenció de presentar-se en una merda de poble com aquest, amb tot m'ha declinat la invitació...". Ho vàreu intentar, els humans teniu aquests punts, però com sempre teníeu males cartes, molt dolentes. Al final només quedaven els botxins i el cap de l'església. "Possiblement, després d'avui veure com el vostre Deu no tindrà mases miraments amb vosaltres, però en conec d'altres que estan bojos per conèixer-vos, l'infern està ple de gent com vosaltres". Els vaig destripar, vaig trencar cada un dels seus ossos, els hi vaig recordar que per molt que cridessin, el seu Deu avui es trobava de vacances, no vaig gaudir, però algun somriure se'm va escapar. Al final la nit no havia estat tan dolenta, més que un sopar havia tingut un festí, em vaig acostar als cossos de la Silke i la seva àvia, i aleshores va passar... els seus cossos estaven intactes, com si estiguessin dormides, sense senyal de tortures o del foc. "Com veus, no estem de vacances, i els humans no sempre entenen el que els hi volem dir, son com a nens entremaliats que han d'aprendre, i a vegades cometen errors, però no és missió del pares perdonar?". Ni tan sols em vaig girar vaig reconèixer la veu de l'Aniel... "Tu i el teu Deu podeu fer com sempre.... aparèixer quan ja hem fet la feina, però ni tu amb tota la teva bondat, perdonaràs aquests fills de puta" "No son la meva creació els humans, no ho oblidis, i ja hi va haver una guerra per aquest tema, amb tot, els camins del Senyor són inescrutables, possiblement ara la Silke podrà veure i viure més que tu, i molt possiblement ara sigui ella qui et pugui ajudar algun cop". Vaig marxar del poble, després d'enterrar-les, jo estava fred i en canvi ella encara estava calenta, possiblement jo estava molt més mort que no pas ella. "Vols fer una copa al proper poble?" em va preguntar l'Aniel. "Recorda que els meus gustos a l'hora de beure són un xic peculiars...", "Com t'he dit... els humans no són la meva creació, i avui necessito més companyia que no pas justícia".
Des d'aquell dia no he perdut els papers d'aquella forma, possiblement els segles m'han fet més raonable, però cada segon que ha passat des del moment ha fet que odií la raça humana més, i l'odi ja fa anys que ha sobrepassat el que qualsevol humà seria capaç d'aguantar, he vist l'Aniel moltes vegades, i fins i tot ells a vegades dubten, i si ells dubten els humans ja podeu començar a tremolar, perquè el que són com jo, ja no en tenim de dubtes....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada