entrada 57 (any 2)

Holes de nou.... bé ja sé que ahir no vaig escriure, però suposo que teniu coses millors a fer que no pas perdre el temps en aquest blog.... en el meu cas ahir vaig estar amb en Frank Martin, i no en tinc cap queixa.... de fet quan un sap al que va les coses acostumen a anar bé. De fet aquest és una dels altres grans defectes dels humans, ummmm després d'enumerar tants defectes em pregunto si teniu res de bo... els humans sou incapaços de tenir clares les coses, inicieu qualsevol cosa amb una idea al cap que es va transformant fruit dels vostres sentiments cap a qualsevol altra cosa, i és clar, s'ha de ser força estúpid per tal de no veure que ens estan intentat prendre el número. Sempre que he intentat ser bo amb el humans he tingut d'acabar la relació per l'ús i abús que se'n feia, teniu una debilitat natural a trencar l'odre de les coses, suposo que per això teniu la necessitat de crear tantes regles i normes... possiblement que d'aquesta manera la vida funcionarà igual que el col·legi on vàreu estudiar i que tindreu una vida plàcida i tranquil·la, però sento dir-vos que la cosa no va així, un està tan tranquil·let quan segurament apareixerà un bon fillet de puta que acabarà per fotre enlaire el dia.... Diuen que hi ha un ordre diví en tot, i segurament aquest personatge diví es deu partir de riure cada cop que l'ordre esdevé un xic desordenat, i com sempre que passa una cosa així els humans us quedeu tots en fora de joc, possiblement aquest sigui un altre dels vostres defectes, uisssss avui ja en porto uns quants de defectes, i no voldria ser cruel, alguna cosa bona tindreu els humans.... a veure... ja està.... la sang, la sang dels humans és força bona... uixssss aquest sentit de l'humor, més que res per no plorar.

entrada 56 (any 2)

Ja feia dies que m'anava passant pel cap, però cada dia més arribo a la conclusió que la gent és idiota, per no dir directament gilipolles o tontodelculo. Cada cop que reviso a tothom qui tinc al messenger flipo, bé no, flipo, FLIPO en majúscules de les frases que fica la gent.... crec que alguns fins i tot podrien fer la competència al Pablo Coelho, Deu meu, uix, perdoneu, perdoneu... Dimoni meu (jajajajaja sentit d'humor vampíric), però tornem amb les tonteries.... algú va dir que si et protes bé i ets un bon minyó i desitges quelcom amb totes les teves forces, les forces de l'univers es mouran per tal de fer-ho realitat..... caga-t'hi, però caga-t'hi amb totes les lletres.... i lo fort és que hi ha gent que va, llegeix i s'ho creu... això ja m'indica la baixa autoestima que teniu els humans, que heu d'il·luminar el vostre trist dia amb frases d'altres, i que la gran majoria de les vegades a més pagueu.... es podria dir en poques paraules que prostituïu la vostra felicitat, pagueu a canvi que algú us digui quelcom que us faci somriure, buffff, jo pagar per pagar preferiria somriure d'una altra manera... però és clar, qui no pot omplir la seva vida necessita de frases d'altres, i el dolent és que no teniu gust al triar-les.... us agafeu al primer que us venen i que us prometen que us farà millors i més feliços... IDIOTESSSSS.... fer-se millor o ser més feliç és un camí que es camina de forma individual i que normalment acaba amb el genolls força peladets... amb tot, i perquè vegeu que també tinc un trocet de cor us deixo unes frases per tal que tingueu algun que altre orgasme mental... qui encara trempi intel·lectualment, que aquesta n'és una altra....

Si guardas en tu puesto, la cabeza tranquila,
cuando todo a tu lado es cabeza perdida.
Si tienes en ti mismo una fe que te niegan
y no desprecias nunca, las dudas que ellos tengan.

Si esperas en tu puesto, sin fatiga en la espera.
Si engañado, no engañas,
Si no buscas mas odio, que el odio que te tengan...

Si eres bueno y no finges ser mejor de lo que eres,
Si al hablar no exageras lo que sabes y quieres.
Si sueñas, y los sueños no te hacen su esclavo.
Si piensas y rechazas lo que piensas en vano.

Si tropiezas el triunfo, si llega tu derrota,
y a los dos impostores les tratas de igual forma.
Si logras que se sepa la verdad que has hablado,
a pesar del sofismo del orbe encanallado.

Si vuelves al comienzo de la obra perdida,
aunque esta obra sea la de toda tu vida.
Si arriesgas en un golpe y lleno de alegría,
tus ganancias de siempre, a la suerte de un día,
y pierdes, y te lanzas de nuevo a la pelea,
sin decir nada a nadie de lo que es y lo que era.

Si logras que tus nervios y el corazón te asistan,
aun después de su fuga, de tu cuerpo en fatiga,
y se agarren contigo cuando no quede nada,
porque tu lo deseas y lo quieres, y mandas.

Si hablas con el pueblo y guardas tu virtud.
Si marchas junto a reyes con tu paso y tu luz.
Si nadie que te hiera, llegue a hacerte la herida,
Si todos te reclaman y ninguno te precisa.

Si llenas un minuto envidiable y cierto,
de sesenta segundos que te lleven al cielo....
Todo lo de esta tierra, será de tu dominio,
y mucho mas aún,
serás hombre, hijo mío.

Per cert, no són meves són de Rudyard Kipling. Un altre humà qeu valia la pena... no sé com és que tots els humans que valen o han valgut la pena en la seva major part ja no hi són...

entrada 55 (any 2)

Bé, algú preguntava pels meus orígens, bé de fet, la gran majoria dels vampirs no naixem com a tals... i de fet no us podríeu imaginar tortura superiors a la d'una mare intentat alletar un infant vampir... :) uixs aquest sentit de l'humor... Vaig tenir la sort de viure en una família ben estant, que es van poder permetre el luxe de pagar-me uns bons estudis, el meu pare era mercader i òbviament jo tenia la missió de perpetuar el negoci, a casa, negociàvem a el que ara anomeneu orient mitjà, i aquesta va ser la nostra perdició, el dia que un dels nostres vaixells va arribar amb pràcticament tota la tripulació morta i un carregament no desitjat va començar el decliu de la nostra família, i l'entrada de la pesta negra a la nostra ciutat, aquesta enfermetat que no entenia de detalls va afectar a tothom per igual, i en el cas que ens toca em va elegir a mi com a màxim exponent de la seva virulència, a casa tots estaven aterrits, per tenir un fill malalt amb el que això implicava i perquè tota la creació del pare estava a un pas de perdre's, possiblement això i un excés d'amor maternal va provocar el desastre, la meva mare es va cansar de resar per un miracle, passant a demanar-lo i finalment a exigir-lo, recordeu el famós A-B-C, i possiblement Deu estava de vacances, però sempre hi ha gent que treballa, tot i que el que ho fan en dies festius tenen un preu molt alt. Una nit es va presentar a la meva mare una dona, qui dient que l'havia escoltat li va oferir un canvi, la vida de la meva mare a canvi de la meva... la meva mare va acceptar i va deixar entrar a la desconeguda a casa, aleshores la desconeguda va dir que una vida no era suficient, i va acabar amb la meva mare, el meu pare i la meva germaneta. Al acostar-se al meu llit i veure'm a punt de morir va somriure "Com veus, les coses venen com venen i mai com volem que vinguin..." el seu contacte em va cremar tant que inclús avui encara conservo la marca, vaig curar-me, però a canvi vaig contemplar tot el mal que aquella dona havia fet, i en especial a la meva família. "Suposo que em deus odiar?" va dir i va continuar "No pateixis, ens tornarem a trobar... i l'odi sempre és una bona forma de començar..., recorda el meu nom Alouqua, si mai em necessites vindré", "Perquè jo?, va ser l'únic que vaig preguntar", "El destí és com un oceà i tu no has estat més que un pobre mariner portat a la platja per tenir una segona oportunitat... i avui no seria divertit matar-te, ni matar-te ni follar-te... viu, aprén i transforma't en quelcom que valgui la pena, por una cosa o per l'altra". Es va acostar tant que els seus ulls vermells van quedar just davant dels meus, el seu dit va recórrer els meus llavis, mentre la seva altra ma es va posar en el meu pit, per molt que visqui no crec que mai arribi a experimentar un dolor semblant, el dolor que es té quan s'és conscient que un perd la vida, el dolor que se sent quant notes com tota l'escalfor que tenies es perd, quan et marxen entre els dits tots els sentiments, i quan perds els records perquè ja no et fan ni riure ni plorar, tot perd importància i davant teu només queda la foscor i la buidor. "Benvingut al primer dia de tota la teva existència, deixa tota esperança tu que entres, i agafa a partir d'avui tot el que vulguis, però res del que agafis et satisfarà ni et farà feliç".

entrada 54 (any 2)

El fet de viure molts anys ens dóna un cert avantatge a la resta de la gent, de fet hem vist tantes vegades com A porta a B que alhora porta a C, que només a l'intuir el pal tort de l'A ja sabem que acabarem a C, el temps que triguem o el camí que farem entre els tres punts pot ser un misteri però el final ens és conegut. Doncs bé, avui he vist una A, així doncs ja sé que hi haurà una C no gaire lluny, a vegades fins i tot a mi m'arriba a molestar que un sol gest o sensació, ens permeti als vampirs descobrir la veritable naturalesa humana, a vegades tinc una certa sensació a "l'encantador de gossos".... tot i que els meus gossos i gosses, no sigui que s'enfadin les erices cabrejades caminen a 2 potes, i fa segles que no pixen marcant el territori (cosa d'agrair).... Així doncs, avui hem tingut una revelació, i ara ja escolto el tic-tac del temps qui amb un somriure cabronàs em dibuixa una preciosa C a l'aire...

Ummm suposo que ja deus haver tingut temps suficient per saber qui és l'Aniel..... Em jugo un pèsol a que contestarà qui no saps el que ha de contestar... els humans sou així.... A->B->C.... avorrits fins l'infinit, i amb la desgràcia, que no es pot dir allò de..... fins a l'infinit i més enllà....

entrada 53 (any 2)

Avui m'han preguntat si els vampirs perden els papers, bé, de fet no massa, la darrera vegada ja va ser fa segles, ens podem enfadar, però arribar a perdre els papers.... Fa segles estava voltant pels boscos de centre Europa, era un període de temps dels més foscos per la humanitat, suposo que abans de l'explosió de llum del renaixement era normal un període certes ombres.... en aquells boscos vaig trobar una preciosa jove, qui ignorant la meva veritable naturalesa em va convidar a passar la nit a casa seva, al entrar vaig veure que no estàvem sols, amb ella hi vivia la seva àvia, qui al veure'm em va somriure "Vec que la Silke té el do de trobar els éssers més estranys del bosc". La seva neta va somriure "Sempre amb el vostre sentit de l'humor... no és més que un pobre viatger perdut àvia, i no el podia deixar sol al bosc, a saber que li hagués pogut passar", "A ell?, suposo que res de bo..." va dir amb un somriure franc, "Tot i que pitjor li aniria a qui es trobi amb ell.." i això ho va dir tan fluix que només anava destinat a una persona. Després de sopar una mica ens vam retirar, no em va costar veure que eren curanderes, en aquella època la medicina com a tal no existia, i la sanitat com l'entenem tenia el seu màxim exponent en curanderes i curanderos qui feien remeis casolans a canvi d'unes poques monedes. La casa era petita, sense habitacions, un foc en un costat, unes taules amb els diferents ingredients dels seus tractaments i en la paret oposada a terra dos pells, em vaig estirar a una distància prudent, la vella se'm va acostar dient-me "Possiblement la meva neta no us ha vist o si, ella té un gran cor, que jo he perdut amb l'edat, possiblement per això he arribat a la meva edat. Amb tot, segur que la meva filla us pot servir millor que no pas com a simple aliment..." La vaig mirar amb un somriure "Teniu la meva paraula, no us faré cap mal", "L'escorpí sempre serà un escorpí, tu has vingut com un llop al ramat de xais que som, no em vulguis enganyar". Passades unes hores, vaig notar una ma al meu costat, sense necessitat d'obrir els ulls sabia que era la Silke "Viatger, deveu haver vist moltes coses, com m'agradaria de poder haver estat i vist el que heu vist i fet, a vegades em sento tancada tot i que el bos és gran, sempre demano que d'alguna forma pugui sortir d'aquí.. esteu tan fred, i alhora noto tant de calor, no em feu por, tot i que sé que no mereixo cap respecte per part vostra", la nit va ser llarga i em vaig aixecar més cansat del que em vaig ficar a dormir, m'enganyo dient que la falta d'aliment ho va provocar, vaig marxar de la casa abans que sortís el sol. Passats un dies estava prop d'un poble quan vaig escoltar uns veïns qui comentaven que per la nit estaven citats a la plaça major, com ja sabeu els vampirs som curiosos, així que vaig decidir no perdre'm l'espectacle.

La plaça del poble estava plena, en aquella època els pobles o aldees eren petits però en aquest hi viurien prop de 400 persones, va ser a les hores quan ho vaig sentir, un olor que m'era reconegut, un olor que com el temps anava passant, vaig centrar-me i no vaig poder apartar la vista del centre de la plaça, lligades a dos troncs hi havia la Silke i la seva àvia... No em va fer falta escoltar, l'acusació que estaven llegint era per bruixeria, i segons deien havia estat acceptada per elles. La tortura no havia aconseguit treure res de la bellesa salvatge de la Silke, ni de la tranquil·litat de l'àvia, odio l'olor de carn cremada, la gent va entrar en un paroxisme quasi religiós mentre elles cridaven envoltades de flames, i els botxins no deixaven cremar massa viu el foc per tal que la diversió no fos curta. Vaig baixar de la taulada on estava, i abans de que ningú se'ns donés conte, el poble havia perdut 50 habitants. "Voleu veure el mal?, voleu veure al diable, no crec que tingui la intenció de presentar-se en una merda de poble com aquest, amb tot m'ha declinat la invitació...". Ho vàreu intentar, els humans teniu aquests punts, però com sempre teníeu males cartes, molt dolentes. Al final només quedaven els botxins i el cap de l'església. "Possiblement, després d'avui veure com el vostre Deu no tindrà mases miraments amb vosaltres, però en conec d'altres que estan bojos per conèixer-vos, l'infern està ple de gent com vosaltres". Els vaig destripar, vaig trencar cada un dels seus ossos, els hi vaig recordar que per molt que cridessin, el seu Deu avui es trobava de vacances, no vaig gaudir, però algun somriure se'm va escapar. Al final la nit no havia estat tan dolenta, més que un sopar havia tingut un festí, em vaig acostar als cossos de la Silke i la seva àvia, i aleshores va passar... els seus cossos estaven intactes, com si estiguessin dormides, sense senyal de tortures o del foc. "Com veus, no estem de vacances, i els humans no sempre entenen el que els hi volem dir, son com a nens entremaliats que han d'aprendre, i a vegades cometen errors, però no és missió del pares perdonar?". Ni tan sols em vaig girar vaig reconèixer la veu de l'Aniel... "Tu i el teu Deu podeu fer com sempre.... aparèixer quan ja hem fet la feina, però ni tu amb tota la teva bondat, perdonaràs aquests fills de puta" "No son la meva creació els humans, no ho oblidis, i ja hi va haver una guerra per aquest tema, amb tot, els camins del Senyor són inescrutables, possiblement ara la Silke podrà veure i viure més que tu, i molt possiblement ara sigui ella qui et pugui ajudar algun cop". Vaig marxar del poble, després d'enterrar-les, jo estava fred i en canvi ella encara estava calenta, possiblement jo estava molt més mort que no pas ella. "Vols fer una copa al proper poble?" em va preguntar l'Aniel. "Recorda que els meus gustos a l'hora de beure són un xic peculiars...", "Com t'he dit... els humans no són la meva creació, i avui necessito més companyia que no pas justícia".

Des d'aquell dia no he perdut els papers d'aquella forma, possiblement els segles m'han fet més raonable, però cada segon que ha passat des del moment ha fet que odií la raça humana més, i l'odi ja fa anys que ha sobrepassat el que qualsevol humà seria capaç d'aguantar, he vist l'Aniel moltes vegades, i fins i tot ells a vegades dubten, i si ells dubten els humans ja podeu començar a tremolar, perquè el que són com jo, ja no en tenim de dubtes....

entrada 52 (any 2)

Avui fa un dia de mil dimonis, bé de fet, el fred mai ens ha molestat als vampirs.... però segurament que sota l'escala dels humans avui no és massa bon dia. Sempre em sorprenen aquestes escales en que us moveu els humans, amb un intent constant i malaltís de raonar, quantificar i catalogar-ho tot, creient que aquesta estúpida operativa us portarà a tenir un control de la situació, o que a situacions semblants hi haurà finals semblants, possiblement no hi ha res dolent en recordar el passat (jo ho faig habitualment) i treure precioses lliçons del mateix, però la dèria dels humans supera tot llindar lògic, bé de fet els humans supereu amb escreix tota interpretació lògica... sou uns ésser dèbils per definició, esclaus dels vostres sentiments, els quals us converteixen en els animals racionals més irracionals, i sentiments també a qui culpeu de totes les vostres desgràcies, bé, si són els vostres sentiments, seria clar que culpar-los a ells seria com culpar-se a un mateix. I com ja he dit repetidament els humans teniu una certa facilitat a culpar a tot i tothom menys a vosaltres mateixos, porucs que l'error o el reconeixement del mateix us faci pitjors, i quasi sempre aquesta por, bé de que us faci pitjors davant els altres... els humans fa segles que ja no sou el que cadascú és, ara sou el que els altres opinen de vosaltres, i tots heu entrat en aquest joc, i us puc assegurar que un cop llegides les instruccions, és senzill el fer per tal que us mogueu de la forma esperada... trist, patètic i previsible, a vegades em pregunto on han estat els temps passats, i si aquesta malaltia en que heu entrat els humans acabarà algun dia o pot tendir a empitjorar, i sento dir, que crec que encara em queda molt per veure... i segurament res de bo. De fet, l'experiència de viure entre vosaltres, m'ha demostrat que tot allò que titlleu d'individual i inexplicable sobre els sentiments, no esdevé més que fet amb una explicació senzilla, tan senzilla que us fa vergonya de reconèixer, i alhora ho compliqueu de forma que es necessiti ser un expert simbolista per trobar-ne una explicació que al final i com no podria ser d'una altra manera esdevé senzilla.... Com ja he dit els humans fa anys m'heu deixat de sorprendre, bé quasi tots, sempre n'hi ha d'aquells que tenen l'estranya capacitat de fer-me pensar un xic, però la gran majoria esdeveniu un trencaclosques de no masses peces, i a vegades fins i tot esdeveniu tant defectuosos que us manquen algunes peces....

entrada 51 (any 2)

Ja hi som un altre divendres, i avui em sento terriblement generós així que us deixaré tres regals... bé... res d'or, encens i mirra.. deixarem una peli, una cançó i un llibre. Com a llibre us recomano la lectura de l'escrit de Ray Loriga "Heroes", un llibre brutal i de ràpida lectura. En el cas de la pel·lícula us recomana "Rebelión en las ondas", que podreu visitar a http://www.filmaffinity.com/es/film349352.html. I com a cançó i donant les gràcies a qui me'ls ha fet redrescobrir per enèsima vegada "hey" dels Pixies:

hey
been trying to meet you
hey
must be a devil between us
or whores in my head
whores at my door
whores in my bed
but hey
where
have you
been if you go i will surely die
we're chained
uh said the man to the lady
uh said the lady to the man she adored
and the whores like a choir
go uh all night
and mary ain't you tired of this
uh
is the sound
that the mother makes when the baby breaks
we're chained

El destí.... de fet no crec cap altre força en l'univers amb la seva independència i capacitat per demostrar que tota lluita és inútil, molt possiblement s'hauria pogut dir al Titànic que el gel no li seria mai favorable, o inclús recomanar a JFK que hi havia milers de ciutats millors que Dallas per passar-hi una estona, però el que us puc assegurar és que el destí no perdona i odia a qui juga amb ell. Fa segles vaig conèixer a algú que va estar a Troia, i em va dir que l'Helena ni tan sols era maca, res a veure amb el que es va escriure, però el destí s'estava avorrint i va triar aquella ciutat... Els segles m'han demostrat que val més la pena deixar-se portar i considerar el destí com l'ona en majúscules a agafar, tot es resumeix a tenir una bona taula i un gran sentit de l'equilibri, i com ja he dit milers de vegades aprendre a acceptar el que ens ve.... les dificultats sempre hi seran, però el temps ens juga a favor, cada segon sense caure és un segon guanyat no val la pena pensar en el futur, ja és prou interessant gaudir del moment, qui mira molt enllà acaba per no veure el que passa davant seu, i els humans sou terriblement especialistes en projectar futurs sense adonar-vos del present que viviu, qui no pot abarcar el present difícilment podrà construir el futur, i a tots els arquitectes del futur, us recomano que no eviteu al Sr. Destí.

He viscut centenars d'anys, i he navegat entre milers d'onades humanes, des les que he gaudit d'aliment i companyia en parts iguals, m'heu fet riure i enfadar i fins i tot vegades pensar en que hi podria haver un esglaó entremig entre el que vosaltres sou i el que som nosaltres, però vaig perdre l'esperança fa segles de trobar-lo, el que si que tinc clar, és que els vampirs no ens equivoquem amb les persones, i quan definim a algú ho fem per sempre, les circumstàncies, són simplement això... circumstàncies, i el benvolgut destí sempre ha tingut debilitat pels vampirs, qui el respectem i considerem. I quan el destí parlar tothom calla, de fet no ens ha d'agradar el que ens diu, però qui por assegurar que no canviarà?, el vampirs per naturalesa no som massa optimistes, però si per cada cop que he vist un imperi que hauria d'existir mil anys, m'haguessin donat una verge, actualment tindria tot un paradís en la terra, i un gran mal de cap a ensenyar coses.... com veieu no hi sort que no porti desgràcia, dos cares d'una mateixa moneda...

entrada 50 (any 2)

Els vampirs també tenim els nostres defectes, generalment els vampirs acostumem a complir amb la nostra paraula, de fet en una societat on la paraula d'una persona no tingui cap valor, esdevé una societat on molt possiblement els individus podran tenir un cert èxit temporal gràcies a ser més lliures que altres que compleixen amb el que diuen, però si un ha de viure molts segles aprecia que es prengui la seva paraula com una certesa, permet de deixar les coses clares i sense necessitat de realitzar actes i més actes que demostrin aquest punt. De fet, crec que una vegada decidim quelcom hem de ser capaços d'arribar fins al final, i assumir els resultats dels nostres actes.... i per molt que les circumstàncies siguin canviant o adverses hem de tenir el suficient valor i capacitat com per esperar l'oportunitat i aguantar, de fet ja ho diuen, que no hi ha tempestes que durin cent anys, i cent anys és un període temporal més que acceptable en el meu cas. Possiblement aquesta capacitat és una de les més importants que heu perdut els humans, estic impressionat de com els humans heu aconseguit pastilletes que ho curen tot, últimament estic sorprès de veure com tot dolor, físic o psíquic són tractats per simplement ser eliminats, i els molt estúpids no veuen que el dolor en si no és dolent, el dolent és el que en fem o no del dolor, tot dolor implica que hi ha quelcom que no funciona correctament, les vostres pastilletes l'únic que fan és apagar una llumeta molesta dels indicadors del cotxe, amb tot hauríeu de recordar que tot i que la llumeta no hi sigui, el cotxe no està funcionant correctament.

El humans a més teniu un punt increïble sou incapaços d'acceptar consells i en canvi sou uns experts donant-los, cosa que em fa molta gràcia, ja que com en tot per poder donar consells un n'hauria d'haver rebut alguns i analitzar la raonabilitat dels mateixos... amb tot accepto el que diu el Hagakure, i finalment tothom és lliure de fer el que cregui, finalment, qui sóc jo per donar consells... :)

entrada 49 (any 2)

Les guerres són estúpides, de fet he participat en algunes i us puc dir que sempre he cregut que estava del bàndol correcte, tot i que a aquells a qui he matat juraven el mateix... en el meu cas les guerres no són més que els súmmum de l'estupidesa humana, i amb tot, la font dels avenços científics més importants dels darrers segles. I per molt que us vulgui vendre la pel·lícula, les guerres no tenen res de bonic, és el lloc on els humans demostreu el màxim i el mínim de la vostra humanitat, i possiblement l'únic lloc on algú que matí milers de persones pot esdevenir un heroi enlloc d'un criminal :). Fa anys, em trobava en una d'aquestes guerres, érem pocs i possiblement tots sabien els que els hi esperava, en el meu cas, estava clar que tindria un gran festí de sang, tot i que en aquell moment no em venia de gust, i el pobre Pierre se'm va acostar.... "Saps per molt que diguin no crec que ens en sortim.... amb tot, cada dia que tenim no és més que un afegit final que ens espera, vols dir que ens en sortirem?". El vaig mirar, i molt possiblement no haguessin estat necessàries les meves paraules "Pierre, això no és una pel·lícula americana, aquí no hi ha un final feliç garantit, aquesta és una merda de peli francesa, i per Deu que no teniu massa bon gust al fer-les." Va somriure i tornant al seu lloc de guàrdia, aleshores va ser un dels pocs moments en la meva vida que vaig cometre un error, vaig abandonar el meu lloc i em vaig dirigir cap al campament de l'enemic, no el Pierre ni ningú tenia la més mínima possibilitat de sobreviure, no si no passava un miracle. "Creus en Deu?", em vaig parar, com podia ser que ni tan sols l'hagués sentit, però estava allí, un altre dels meus, qui va continuar... "És graciós que aquell qui ha estat repudiat pel seu Deu vulgui prendre el paper d'aquest i fer una justícia dubtosament divina...", vaig somriure... "Possiblement no calen Deus per ajudar a companys", i aleshores vaig comprendre la mida del meu error... "Companys?, creus que són companys els que deixes allà dalt?, els hi vols dir qui ets?, a què et dediques?, creus que et miraran com ara?, hauries de vigilar, qui lluita molt de temps contra els monstres acaba per convertir-se'n en un, i saps el que és més patètic?, no per estar amb humans o voler entendre els seus sentiments ens torna en humans, si vols, baixa i canvia l'ordre natural de les coses, però vols dir que això portarà a res?, aquests humans acabaran morint, i molt possiblement aquesta sigui la forma més heroica que tenen per fer-ho, els hi vols prendre per tal de fer el que creus que és correcte?". Vaig renegar una i mil vegades de les paraules del meu company mentre tornava sobre els meus passos, jo no havia provocat aquella guerra, i ni tan sols era responsable dels actes dels humans, en Pierre em va venir l'endemà just abans del darrer asalt "Eric, promet-me que cuidaràs de la meva dona i la meva filla, jo faria el mateix per tu....". Va ser curt, fins i tot insultantment curt, a primera hora de la tarda no quedava ningú viu, i en el meu cas, feia segles que havia deixat de viure. Vaig trobar la dona d¡en Pierre qui vivia prop del barri llatí de París, vaig intentar mentir explicant alguna història sobre l'heroi que havia estat el seu marit, intentant amagar la seva por i plors abans de morir. La vídua va caure entre els meus braços, dient que volia retrobar-se amb el seu estimat, que tot en aquest mon no tenia cap significat. "Creus en Deu li vaig preguntar", "Si", va respondre, la seva vida va fondre's entre les meves mans abans que la sorpresa li permetés de dir una sola paraula. Vaig encaminar-me cap a l'habitació on dormia la petita, va obrir els ulls i em va preguntar "Ets un àngel? em portaràs amb el pare?", bé no sé on són ara... ni el Pierre, ni la seva dona, ni la seva filla, l'únic que sé és que aquella nit, va ser de les úniques on vaig vomitar el que havia sopat. Odio els humans per començar coses de les que sou incapaços d'acabar, i després sempre espereu que vingui el servei de neteja a solucionar-ho tot....

entrada 48 (any 2)

Hola de nou, suposo que la majoria de vosaltres ja deveu estar començant la vostra jornada laboral, i jo en canvi torno cap al llit, després d'una curta i productiva nit.... de fet avui hagués pogut escriure sobre la vanitat, entesa com a:

La vanidad es la excesiva confianza y creencia de la propia capacidad y atracción muy por encima de otras O personas y cosas. La vanidad es el orgullo basado en cosas vanas.

O també hagués pogut fer tota una disquisició sobre el concepte de propietat, però aquestes coses no em van massa, i com va dir un apreciat amic meu, fa segles...

ROXANE
Eh bien ! montez cueillir cette fleur sans pareille...

CYRANO, poussant Christian vers le balcon
Monte !

ROXANE
Ce goût de cœur...

CYRANO
Monte !

ROXANE
Ce bruit d’abeille...

CYRANO
Monte !

CHRISTIAN, hésitant
Mais il me semble à présent que c’est mal !

ROXANE
Cet instant d’infini ! ...

CYRANO, le poussant
Monte donc, animal !

Els humans amb la vostra típica estupidesa heu deixat perdre els millors textos escrits sota la creença que tot el que us ve del passat esdevé un llast, i esteu molt equivocats, per molt importants que us sentiu, tot el que viviu ja ha estat viscut per altres, senzillament no sou més que còpies dolentes del que ja va ser. I cada cop que em centro en vosaltres no vec més que remakes dolents de vides passades.

Però.... no tot hauria de ser dolent... ahir per la nit també va tenir coses bones, converses que provoquen mínimament interès i això té un preu molt superior al de l'or, la bellesa és temporal, recordeu, recordeu... tempus fugit gloria mundi... possiblement d'aquí a alguns segles pensaré en la centúria del 2000 i de moment almenys ja hi ha 3 o 4 noms que recordaré, aquell que s'entrega sense engany, lliure i sense esperar res mereix tot el respecte, amb tot Ezra Pound ja ho deia: "He vist joves anar a la guerra, creient-se les mentides dels vells i amb els ulls fixes a l'infern". Ufff, ja es veu que no puc escriure quan torno de les meves sortides, a saber que s'havia pres el sopar d'avui... si és que cada cop costa més trobar aliment en condicions, i després els humans us queixeu de que us adulteren l'aliment.... hauríeu de veure com n'esteu d'adulterats vosaltres mateixos...

Per cert, espero que tinguis un bon dia... i respecte ahir... bé l'amor és pels poetes, viuen d'ell i per molt que ho intenteu no és més que un sentiment que es perverteix amb tot allò que hi vulgueu posar, i mai hi he cregut en sentiments buits i lliurement interpretables, a vegades els humans us acosteu perillosament al Capità Ahab ( i ara feu un petit esforç per veure qui era aquest entranyable senyor ).... No esperareu que us ho doni tot mastegat, no? Això ho deixo per les mares esquimals....

entrada 47 (any 2)

Ara molt possiblement trencaré un dels mites més famosos sobre els vampirs, de fet els vampirs no som uns GRAAAAANS amants, crec que estaríem sobre la mitjana, possiblement molt per sota dels bombers, però òbviament, qui es passa tot el dia amb manegues a les seves mans al final per nassos n'ha de ser un expert sobre el funcionament de les mateixes, ara bé, aviso a les enamorades dels bombers, recordeu que us tocarà canviar molts llits, perquè qui amb foc juga s'aixeca mulla't.

Amb tot, tampoc he tingut masses queixes.... i en molts casos fins i tot han volgut repetir, possiblement el fet de ser vampir ens dóna una relativitat temporal que moltes agraeixen... I després, abans o fins i tot mentre, apareix l'eterna pregunta: "Com a vampir deus haver estat amb moltes noies...", per molt que un respongui sempre s'acaba amb la segona pregunta: "Vaaaaa, però amb quantes?", no amagaré que aquestes preguntes sempre tenen trampa, així que com a bon vampir sempre sóc sincer, de fet compto les relacions per períodes de 50 anys, abans ho féia per segles, però aleshores quedava un xic exagerat, dir que havia tingut prop de 13.000 relacions, de fet el producte és senzill, 2,5 relacions per setmana (un s'ha d'alimentar), per 52 setmana a l'any i per 100 anys, el que dic un quantitat un xic exagerada, fins i tot per un vampir.

Avui en dia l'he rebaixat força, i de fet no tinc una quantitat fixa ni un sistema de cupos, l'experiència m'ha demostrat que no val la pena recordar a tothom que t'ha calentat el llit, primer per que les que han representat quelcom ja venen per si soles a la memòria i no necessiten de cap esforç de record, i per un altre costat les que val més oblidar, doncs això... oblidades estan més maques. Un altre problema són els noms, noms senzills i repetitius porten a confusions, i com ficar un cartellet amb el nom de la nois penjat al voltant del coll ens pot impedir de realitzar una bona mossegada millor no fer-ho, aleshores ens quedem en detalls que si que fan úniques a les noies, com per exemple... boca petita, no hi ha masses noies amb la boca petita, o no tantes a qui haguem donat aquest tret... El problema queda resolt si la noia té un nom exòtic... aleshores molt possiblement el recordem sempre, tot i que moltes vegades el recordem no pel nom en si, sinó per la noia en si :).

entrada 46 (any 2)

Vaig néixer sol i moriré sol.... aquestes van ser la darreres paraules ue vaig sentir del Jin-Ho, un dels pocs guies que es va aventurar a acompanyar-me al Kailash, es diu que si es s'aconsegueix rodejar-lo un determinat nombre de vegades hom pot netejar tota la seva vida de pecats, tot i que no es vulgui fer aquesta operació és un lloc digne d'anar a visitar, i si mireu bé possiblement trobareu un petit munt de pedres, on hi ha enterrat el Jin-Ho. Portava temps caminant i malvivint al voltant de l muntanya quan em vaig trobar amb una dona vella just al costat d'una estàtua sagrada, el seu somriure va indicar que havia guanyat la primera batalla, cap vampir per molt afamat que estigui atacarà a ningú en terra sagrada i si bé tot el Kailash ho és, més encara aquests monuments que es troben tot desperdigats al voltant de la mateixa. Amb un somriure em va dir: "Feu cara d'afamat i cansat, us puc ajudar?", la vaig mirar maleint en cada segon la insuportable sort que havia tingut, i pensant si realment aquesta sort havia estat només fruit de l'atzar, ella ara em va mirar de fit a fit i amb ampli somriure va dir: "Què hi feu aquí?, heu vingut possiblement de vacances a un lloc equivocat, aquí el fred no us gelarà i el vent no us tallarà, esteu on no hauríeu d'estar...." No va acabar la frase, les seves cames van fallar quan la vaig mossegar al coll, inconscientment o amb una consciència extrema, unes gotes de la seva sang van caure damunt l'estàtua sagrada, i just abans de morir va dir amb un somriure: "Possiblement no vàreu néixer sol, però segurament hi morireu sol, després de viure sol tota la vostra existència".

Ara, amb el pas del temps, i sempre que surto de nit per aquests freds carrers no puc més que recordar aquelles paraules, no som més d'allò del que nosaltres fem, i en el meu cas no crec que importi una vida en solitud, ja que segurament aquest fet implicarà que hi hagi gent acompanyada. Si voleu saber la veritat, a mi l'excursió al Kailash, no em va depurar l'existència, només em va servir per perdre un guia que havia estat un bon amic i per fer un sopar amb galeta de la sort al final, bé no es pot menjar xinés sense galeta de la sort... Tot i que no voldria interpretacions polítiques d'aquesta darrera frase...

entrada 45 (any 2)

Ja fa segles que m'estic arrossegant per aquest mon, i és darrerament que observo amb quina facilitat els humans us rendiu i doneu les vostres opcions a tercers, sou tan soberbis que per tal que no tingueu de reconèixer que us equivoqueu decidiu agafar les receptes de tercers per tal que us guiïn la vida, bé, això o és que sou tan estúpids que no sabeu ni viure la vostra vida.... I no sé quina de les dues opcions és la que més m'espanta, avui ja he dit aquesta frase dues vegades tot i que només fa unes hores que l'he escoltada per primer cop "Quan el porc senglar té por i s'amaga, el gossos ho oloren i aleshores és la fi del porc senglar", suposo que quan els humans per por o qualsevol altre fet us amagueu és precisament aleshores quan el destí us veu i acaba per demostrar-vos el petits que arribeu a ser. Com ja podeu saber, el vampirs no tenim aquests problemes, bé o almenys no he trobat cap llibre d'autoestima dirigit a vampirs... suposo que no tenim la dubtosa sort de gaudir d'un Coelho en les nostres files. Nosaltres considerem que tot acte s'ha d'aprofitar i gaudir-lo l màxim, sigui positiu o negatiu, ja que ambdós fets no corresponen més que a cares diferents d'un mateix fet la vida, i és de tontos voler quedar-se només en una de la mateix perdent-nos tot el que ens pot aportar l'altra, i recordeu que l'equilibri no és més que l'harmonia de contraris, i si no es cau no s'aprèn a caminar.

Bé i estaria lleig que no donés resposta a les preguntes que e'm plantegen.... ummm si sentim res cada cop que ens alimentem... entenc que és una pregunta trampa, suposo que l'aliment sempre voldria considerar-se com a quelcom important, però no heu de perdre de vista, i és que no deixeu de ser aliment, així doncs, un cop perduda l'excitació de la cacera només queda l'acte final, i realment, no, no gaudeixo especialment al alimentar-me, és més ho considero com un acte que dec per la meva pròpia naturalesa, i que per molt que ho vulgueu creure no ens acosta a vosaltres, fet que no hauria d'estranyar ja que moltes vegades no vosatlres mateixos esteu a prop de la vostra espècie.

entrada 44 (any 2)

Bé, els vampirs som uns éssers que als ulls dels humans seriem quasi que perfectes, amb tot tenim com totes les creacions algunes petites incoherències, i possiblement una de les més grans, és que tenint tot el temps del mon per esperar som terriblement impacients, sembla que la paciència no va ser quelcom que se'ns oferís dins l'equipament bàsic de vampir. Amb tot, jo crec que ho porto força bé, he estat esperant a vegades molt de temps per trobar aquella flor estranya que ens fa despertar el somriure, i finalment he sabut tallar-la just en el moment on aquesta oferia la seva màxima bellesa, ja que ni hi ha més delicte que deixar perdre allò que ha estat un màxim de la creació. Amb tot, com algú va dir les preses mai han estat bones, i qui molt corre acaba tard o d'hora per caure, aquesta és una màxima universal, així doncs, si mai un té la sospita d'haver trobat l'estranya flor bé val la pena passar un temps observant per decidir-se, tot i que aquesta espera no exclou d'aprofitar les petites floretes que el camí i l'espera ens puguin oferir :).

De fet el concepte de temps és quelcom relatiu per nosaltres i tot un luxe pels humans, vosaltres ho mesureu tot amb l'escala del temps i accelereu els actes per tal que entrin dins de l'interval de temps que es correspon amb el vostre espai vital, aquest bé bàsic que és el temps per vosaltres us converteix en els seus esclaus, i perdeu de vista que el temps és i serà relatiu, de fet, el temps és allò que nosaltres decidim, el temps no és més que la gradació de tot el que hem viscut.... una vida eterna sense moments que mereixin ser viscuts, no te res a envejar a una vida curta on els moments memorables s'han anat succeint.... bé, en el meu cas, tinc una vida eterna per anar-la omplint de moments memorables, com el d'aquesta tarda... I és que fins i tot els pandes es farien la manicura davant un brot del millor bambú ;).

entrada 43 (any 2)

Comprensió... no entenc els intents diaris de comprendre'm possiblement els humans com ja he dit milers de vegades us creieu el centre de l'univers i ho mesureu tot segons les vostres escales, i aquest és un dels vostres grans errors, sento dir-vos que Deu ja no us estima, bé de fet si mai va arribar a fer-ho... suposo que deu ser estúpid intentar tenir la gràcia d'aquell que ho pot tot, qui té moltes joguines no n'acostuma a tenir una massa estona a les seves mans, i la humanitat no esdevé més que un joguet trencat d'un Deu omnipotent. I no contenta en acceptar la seva sort, us heu ficat entre cella i cella que tots combreguem amb els vostres ideals. Així que per enèssima vegada i sense esperances que no ho tingui de tornar a repetir, dir-vos que els vampirs no som elements que entrin dins la vostra limitada comprensió, i que no tenim cap mena de sentiment tal i com vosaltres els heu transformat en "coses" que poc o res tenen a veure amb el que inicialment eren. Personalment no em moc ni pels mateixos impulsos ni desitjos que vosaltres, i em fa gràcia com algú intentat comprendre'm, o jutjar-me, o valorar, o qualsevol altre acte per explicar els meus fets. Heu de saber que de la mateixa manera que jo considero els fets fora del meu abast i que no em desperten cap mena de simpatia, hauríeu de fer el mateix, i no intentar passar el que jo penso pel sedàs de la comprensió humana, aquell qui fa segles que va deixar de ser humà no se l'arriba a comprendre y menys encara mitjançant una visió humana. En aquest fotut mon, tothom és el que és, i el millor que ens pot passar es que arribem a comprendre exactament quin és el nostre paper, i molt fareu si teniu en la vostra memòria el que algú va escriure fa ja alguns segles:

<<[...] ¡Extínguete, fugaz antorcha!

La vida es una sombra tan sólo, que transcurre; un pobre actor

que, orgulloso, consume su turno sobre el escenario

para jamás volver a ser oído. Es una historia

contada por un necio, llena de ruido y furia,

que nada significa.>>

entrada 42 (any 2)

Bé, després de l'extensió i el contingut d'ahir, us deixo avui una nova lletra d'una cançó, esperant que us agradi almenys la metiat del que em va agradar a mi... Us donaré la meva sang perquè ompliu les vostres copes, un altre cop ficat al bar aquí les hores queden mortes. Et convidaré a beure amb mi un licor estrany, t'emborratxaré, i així, podras continuar endavant. I aquella nena vivia tristament enamorada d'ell. No sé pas si ho resistiré però així acaben moltes coses. Ara passejo pel carrer mentre les cases donen voltes. Et convidaré a beure amb mi un licor estrany, t'emborratxaré, per dins, mentre et vas asserenant. Almenys fer un brindis per mi. Si algún dia em torno a emborratxar, vull que sigui amb la teva sang. Almenys fer un brindis per mi.

entrada 41 (any 2)

Sang, sang i sang, sembla estrany que els humans als sentir parlar de vampirs només tingueu al cap la idea de la sang, és com si al pronunciar la paraula “humà” la primera idea que ens vingués al cap fos la de desastre, ummmm ara que hi penso, és la primera idea que em ve al cap sempre que penso en vosaltres....

Amb tot, i per satisfer els desitjos d’algú; dir-vos que no és gents glamuròs, guai, xaxi o com li vulgueu dir el fet de ser mossegat per un vampir, no intenteu buscar la veritat oculta de les coses, és un acte simple i senzill que té un únic resultat, un humà menys. Com ja he explicat els vampirs hem passat d’alimentar-nos sense més, a tenir un pacte on existien zones autoritzades de cacera circumscrivint els nostres desitjos als vostres, a ser alimentats voluntàriament pels propis humans, com animals en un zoo o companyia o a intentar-nos vendre que alguna altra font alternativa d’aliment, i bé, senzillament dir, que amb les coses de menjar no s’hi juga....

I amb tot, encara ho voleu saber?, bé, és fàcil i senzill, sortim de nit i cerquem a la persona en concret, alguna cosa en especial?, no... possiblement els vampirs ens guiem més per l’olor que despreneu cadascun dels humans, un olor que us caracteritza i defineix, un cop localitzada la víctima, n’hi ha que fan tot una sèrie de numerets de circ per tal de deixar empremta, que voleu que us digui, el millor és fixar la víctima identificant el seus batecs d’entre tots els altres, tot i us pugui sembla que els teniu iguals, us asseguro que són diferents i us identifiquen, un cop fixats, s’inicia el seguiment, normalment espero a que entri a casa seva, és allí on la gent se sent més còmoda i on tots teniu una falsa idea de seguretat, un cop dins no hi ha presa, com diuen els cuiners tot gran àpat requereix del seu temps, podem aguantar dutxes, trucades, programes de televisió, etc. Ja que sabem el final, i aquí és on em prenc l’única llicència, deixo que em vegin, m’admira com es dilaten les pupiles i com s’accelera el cor, abans que pugui ni tan sols moure un múscul ja estic al seu costat, olorant la suo, una suo freda diferent a la que esteu acostumats, el cos intenta evitar-ho però el cor es dispara, l’adrenalina comença a funcionar, i la víctima es mou, però no hi ha sortida, tot aquest numeret ha servit per dilatar les venes i ara ja vec on mossegar, la mossegada a de ser seca, jo prefereixo les artèries tot i que hi ha gent que té més predilecció per les venes, si mai mossegueu una artèria acabareu plens de sang la pressió d’un sol batec del cor dona força suficient a la sang com per deixar una bonica taca al sostre, així que un cop es mossega no val a obrir la boca, mentrestant agafem for el cap de la víctima i observem com es van cristalitzant els ulls i com el batec es va parant, just abans de matar la víctima s’ha de deixar de beure, és una estúpida norma, però els vampirs existim perquè les respectem, de la mateixa manera que els humans negueu la nostra existència i n’hi ha que moriu nit rera nit. Aleshores, un té el poder, de deixar-la a la seva sort o acabar, normalment sempre s’escull la segona opció una pressió amb la ma i el coll es trenca, aleshores val la pena apartar-se o es pot acabar pixat i cagat, de fet ni moriu amb gràcia els humans. És aleshores quan amb una certa distància, observem que aquella persona que podria creure’s el centre del mon no esdevé més que un estúpid ninot en la seva pròpia casa. Abans de marxar, cal fer una trucada i deixar el telèfon despenjat, ja s’encarregaran els propis humans de netejar-ho tot i inventar-se una estúpida excusa sobre la mort d’aquell individu. Veieu, en això teniu gràcia els humans sou perfectes per enganyar a altres humans, al llarg dels segles he repetit aquest acte moltes vegades, i mai he tingut la sensació de cap sospita per part vostre, així doncs, si arribeu a casa i us trobeu una finestra oberta o la decidiu obrir vosaltres penseu-ho bé, i recordeu tot el que heu viscut, perquè podria ser el darrer que feu.

Volies sang?, espero que en tinguis prou, tot i que la gent valora la sang només si és la seva pròpia sang... vols que en fem una copa avui?

entrada 40 (any 2)

Ja hi som, o més ben dit, ja s’han acabat, un any menys i molt possiblement per altres un any més, tot depèn de com ho mirem. Amb tot, no em puc queixar d’aquestes festes, la convenció anual de vampirs va ser tot un èxit aquest any, i per sort em va tocar una taula força entretinguda i entre glopets i acudits dolents va passar la vetllada, on per cert va predominar el vermell en les noies i el rigorós negre en el nois. Tret d’això, aquest any ha servit per verificar la meva teoria que els humans teniu la costum d’esperar més que no pas d’actuar, si bé, aquest és un fet que he anat vivint al llarg dels segles, observo amb sorpresa com el pas del temps va accentuant. Tothom es lamenta de la seva situació, ara bé, enlloc d’intentar posar-hi una solució, espereu un acció externa que us faciliti la feina o que us indiqui el que heu de fer. I aquest és precisament un dels fets que més odio dels humans, teniu un meravellós do que és la llibertat, llibertat que al ser-vos donada va provocar una de les pitjors guerres mai conegudes, i que per covardia no executeu, com deien fa segles al Japó: Un acte de valentia justifica una vida de covardia, però un acte de covardia mai justifica una vida de valentia. Suposo que deu ser fotudament fàcil el fer el mínim per no córrer riscos d’equivocar-se i no tenir d’afrontar els resultats dels nostres actes, aquestes pors al final ens porten a no moure’ns i a convertir-nos en ser totalment predicibles i avorrits, ser per qui els dies no són més que tortures a passar enlloc d’espais on gaudir, i on la sorpresa i el desconegut espanta enlloc de fer somriure pensant en les portes que se’ns estan obrint...

entrada 39 (any 2)

Hola de nou... bé avui és la nit de reis, nit màgica i espero que us hagueu portat bé per tal que us portin forces coses, amb tot i preveient que algú no s'hagi portat massa bé us deixo un enllaç a un regal ;) i espero que us agradi:

http://felixjtapia.org/blog/?p=691

De fet és genial i increible, possiblememt aquesta persona estaria dins la llista de "convertibles" per poder gaudir dels seus comentaris molts segles, però segurament ell seria el primer de no voler entrar en el nostre selecte club... ohhh, tot una llàstima.

Bé, espero tenir una mica més de temps la propera vegada per escriure una mica mes.

Ahhh, i si a algú li porten carbò per algun motiu serà... i recordeu que queda lleig vendre els regals per ebay....

entrada 38 (any 2)

Fa temps vaig veure una pel·lícula on un dels protagonistes dèia: "No val la pena tenir res del que un, no se'n pugui desprendre en 3 segons", pensant en aquestes paraules un arriba a la conclusió que al final i per molt que ho vulguem negar, no som més que allò que som, sota la màgia i el sortilegis de tots els encanteris que diàriament utilitzem per amagar-nos o camuflar-nos al final cadascú té la seva pròpia essència. Aquesta flueix per la persona amb una tendència innata a ensenyar el que s'és en el fons. Després de molts segles nosaltres hem tingut la capacitat de detectar aquesta essència, el que ens permet de determinar la veritable naturalesa dels humans, i possiblement aquesta no sigui cap més que una altra de les malediccions que arrosseguem, perquè no hi ha res més dur que sortir al carrer veient la veritable naturalesa humana, i com darrera de cada home i dona no hi ha més que un monstre esperant el seu moment, molt possiblement l'infern estigui buit, ja que bona part dels seus habitants han decidit d'agafar-se unes vacances a la terra.

Amb tot, i per evitar suïcidis massius, us diré que sempre hi ha gent que pot arribar a sorprendre, aleshores s'inicia la cursa per intentar mossegar-los abans que la perversió d'aquest mon els torni en el que és la gran part de la població, o abans fins i tot que la resta de la població els decideixi exterminar més subjectes a un desig de venjança i odi en el sentit més literal i pur, al observar allò que es va ser en un inici i que mai més es tornarà a esdevenir.

Un s'acostuma a passejar per carrer plens d'obscurs desitjos i somriu al valorar que en la majoria dels casos, la gent acaba morint amb un sentiment de no haver fet mai allò que sempre s'ha desitjat, com sempre, els humans no sou més que esclaus de la societat que vosaltres mateixos heu creat... ja ho deia algú fa temps "si vols quelcom, ni demanis ni plors, simplement agafa-ho", ahhhhh, però recordeu els actes provoquen reaccions que neixen de la pròpia acció... i qui inicia una acció ha d'estar disposat a acceptar la reacció. Amb tot, només estem en el segon dia de l'any, com també podríem dir el segon dia d'aquest curs vital que ens toca viure, i possiblement avui només toqui posar el nom als llibres i intentar aprendre els noms dels companys de classe, sense preguntar-nos, si realment ens interessa aprendre els noms d'aquells que acabarem per oblidar.

entrada 37 (any 2)

Hola de nou i ja hi tornem a ser..... després d'ajudar al Pare Noël (ell fica el regals i jo les mossegades...) i a l'espera de començar a ajudar als Reis Mags (ells fiquen més regals i jo torno mossegar), aprofito per escriure... primer!! dir que no tot el que escric s'ha de prendre al peu de la lletra.... si fos així i les meves paraules s'haguessin de prendre com a certeses universals, us diria a totes les meves amigues que quan quedem vingueu sense roba interior i predisposades a deixar-vos mossegar ;), amb tot, crec que les paraules s'han de prendre en la seva justa mesura. I ja parlarem del darrer comentari deixat.....

Amb tot, ja hi som, el segon dia de l'any i de fet no difereix molt del darrer de l'any anterior... crec que els humans no milloreu amb els anys, possiblement us convertiu cada cop en me predibles i avorrits, però això suposo que ja va amb la pròpia essència humana. Amb tot, i com a un intermig entre el Pare Noël i els Reis us faré un regal... voleu conèixer si aquest o quin serà el vostre any??, doncs res de més fàcil, agafeu la data del vostre naixement i la descomposeu en números unitaris, per exemple en el meu cas 23-4-1478 seria 2-3-4-1-4-7-8 un cop fet això els sumeu 2+3+4+1+4+7+8= 29, que no és més que 2+9= 11 que a la seva vegada no és més que 1+1 = 2. Un cop feta aquesta operació, descomposem l'any en curs de la mateixa manera 2009, seria 2-0-0-9 i sumat 2+0+0+9 = 11 que descomposat seria 1+1=2. I voila!! ja ho tenim aquest és un any ideal pels 2, com és el meu cas.... Ummm, fa segles hi havia gent que vivia d'aquestes tonteries, jo un cop en vaig conèixer un, el vellet Achmed, que si el voleu pronunciar és: A (flema).... jajajajaja, perdoneu però és un altre acudit vampíric. Doncs el vell Achmed es dedicava a fer aquest tipus de jocs, era un tipus genial, sempre acabava les seves prediccions amb una frase, et mirava de fit a fit i et deia: "Però si vol una darrera predicció... li puc dir i aquest cop de franc que acabarà per morir...", un veritable geni el vell Achmed.