Fa temps algú em va dir
que només em podia garantir un èxit, i era l’èxit del meu fracàs, perquè al
final humans i no humans estem destinats al fracàs, l’èxit és una puta efímera
que senzillament es mostra per deixar-nos veure que existeix, el fracàs és la
parella estable de qualsevol, allò que recorda que divinitat és un concepte
antagònic al de humanitat... si hi ha un altre punt lligat al del fracàs en la
naturalesa dels humans és la del sentit de pèrdua, entenent-lo com aquell que
fa que algú no tingui clar on està ni que ha de fer, aquella pregunta que fins
i tot en els entorns de felicitat apareix i fa trontollar tots els lligams que
uns ha creat amb l’estabilitat i allò que es considera normal, i és que en el
fons tothom està perdut, es ve sense un guió, sense llibre d’instruccions i amb
dos senzilles opcions, optar a seguir la corrent generalista, preguntant poc i
pensant menys, i vivint en una felicitat fictícia i creada per altres, o no
seguir-la qüestionant-la i fent passar la realitat pel sedàs dels nostres
valors, aixecant el dit i la veu, demanant la paraula i intentant despertar a
aquells que volen seguir narcotitzats i feliços. Fa poc vaig fer un cafè amb
una d’aquestes persones, algú que tenia clara la seva visió del món, algú que
tenia el debat intern de si era lícit proposar i voler imposar la seva visió
que considerava millor a l’actual, i que en aquest acte s’acostava a aquells
contra els que lluitava que precisament imposaven la seva forma i visió del
món, algú qui es lamentava que eren pocs els que pensaven com ella, i no queia
en si era precisament el fet que fossin pocs el que implicava o donava la
validesa o desvirtuava la seva forma de pensar. Vaig somriure, he vist aquestes
situacions forces vegades, fins i tot en determinats casos he ofert la meva mà
advertint que un cop s’entra al cau del conill res segueix sent igual i el
resultat sempre ha estat un desastre, possiblement la racionalitat no entén de
la caoticitat de la realitat, al final he aprés que aquest camí s’ha de fer
sol, no es poden donar ajudes perquè aleshores guies, i qui guia porta a la
gent on vol i no es tracta d’això, amb tot i com també em van dir “EL mar està
ple de vaixells d’aventurers... tot viatge té un risc i perdre’s n’és el menor”,
amb tot i com vaig llegir, qui no sap on va no pot estar perdut, només es poden
perdre el que tenen una visió o una idea d’on volen anar. Vaig somriure acabant
el cafè, m’agraden les converses, no entenc els conceptes asèptics en una
conversa, possiblement va lligat al fet de no discutir a crits, però les idees
no necessiten de crits o gestos forçats, les idees són bàsiques colpegen i
deixen marca són oportunitats per els qui les volen agafar, i no es pot obligar
a ningú a que ho faci, l’escena era digna d’un soliloqui, dues persones
discutint sobre el futur de la vostra societat mentre la resta del personal del
local estava mirant a 20 cabestros més dos animalets com jugaven amb una
pilota... sou una minoria els lliurepensadors, perseguits, ignorats i negats, i
el més divertit és que ni tan sols us puc garantir que tingueu la veritat en
cap de les vostres idees. Vivim en un món caòtic on mentre en un centre mèdic
es descobreix una vacuna que salvarà molta gent, en una altre lloc un pederasta
viola un nen... teoria del caos en diuen...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada