entrada 1066 (any 8)

Ho he viscut moltes vegades, portar uns segles en aquesta merda de lloc és el que té, i més quan un té un ofici, amb o sense benefici com el meu. El tipus em mirava forçant un somriure “Ho tinc malament, ho veus fotut?” he aprés que sempre tens l’opció de mentir, però sabia que a ell li devia la veritat “Si, força fotut” vaig dir mentre mirava la ferida que tenia a la panxa, per la trajectòria i al calibre de la bala segurament tindria afectats varis òrgans interns, la seva mà intentava aturar el guèiser que rítmicament anava sorgint de la ferida, hi podia entreveure alguna part dels intestins que a tall de turistes accidentals i tafaners treien el nas, fins i tot podia sentir la sensació de fred del tipus i els escalfreds que l’anaven recorrent, acabaria aviat, no seria una mort plàcida ni suau, seria dolorosa molt dolorosa, la pèrdua de sang no seria el suficientment ràpida com per que no veiés el seu final, però tampoc podia ni volia alliberar-lo d’aquell patiments, no hi tenia dret, aquell era el seu moment, en el triomf i en la derrota, en la victòria i en la mort, la guerra és així, extrems que s’assemblen més del que sembla, dicotomies bàsiques resumides en un “ell mor, tu vius”, el tipus em va clavar la seva mirada “Tinc por...”, vaig somriure “No cal que en tinguis, serà dolorós i res més, i després senzillament desapareixeràs, seràs oblidat, et ploraran un temps, te’n recordaran un altre i finalment passaràs a ser un fantasma que apareixerà estacionalment en sopars i trobades per ser ignorat al cap d’uns anys...”. És el que té la guerra, un meravellós invent dels humans una forma d’equilibrar els excessos que comporta la vostra civilització, una mesura correctora dels vostres errors, una forma de fer dissabte i endreçar la casa; el tipus va dibuixar un rictus que coneixia força bé i tot es va acabar, vaig agafar les seves plaques de gos, un bonic nom, perquè en el fons no som més que això gossos... em vaig aixecar activant una bomba sobre el seu cos uns metres i l’explosió va sonar a la meva esquena, no seria fàcil recuperar el seu cos i més encara identificar-lo, però d’això es tractava, és una de les normes bàsiques quan un fa guerres que no tenen aquest nom, quan un no està on està, quan un serà negat davant de qualsevol pregunta, quan et fan creure que aquesta demostració màxima de desdeny és una demostració del que te aprecien i et valoren, vaig somriure, moriran molts més, no val la pena fer amics ni tan sols coneguts, les cares passen i els cossos es reposen no estem aquí per fer amics, hi som per matar i complir ordres, per això ens paguen, per tal que vosaltres pugueu seguir amb la vostra forma de vida, som un mal necessari segons diuen, som la darrera barrera de seguretat, som allò que us faria sortir els colors i criticaríeu i fins i tot alguns prohibirien o eliminarien, però en el fons tothom n’és conscient, tothom ho sap, som necessaris, som monstres en el vostre món per fer que segueixi sent això, el vostre món... Les guerres no són bones, però per nosaltres no deixen de tenir el seu puntet divertit, i no ens queixarem ja que de sang n’anem sobrats, sang en quantitats indecents, tanta que a vegades a un ja no li ve de gust, les guerres són veritables buffets lliures pels monstres, i tot gràcies a vosaltres. Si al final he descoberta una cosa, és que les guerres més salvatges acostumen a venir de les societats més civilitzades