La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dimarts, 9 de juny de 2015

entrada 1069-2 (any 8)


“Així, a què ens dediquem?”, vaig somriure mentre acabava amb el segon plat “Solucionem problemes”, “Sona un xic abstracte...”, “No et pensis, en un món on els problemes són la principal causa de desastres, solucionar-los pot ser el que vulguis menys quelcom abstracte”, “I els resolem tots?”, “Això intentem”, “I podrem oferir la pau universal?”, va preguntar amb un somriure “He dit que solucionem problemes, i la pau sempre és un problema...”, “Amb tot, pot sonar un xic fosc...”, aquí si que se’m va escapar una rialla “Si només ho fos un xic...”, va ser en aquell moment que ella va mirar les taules del voltant i tot seriosa em va dir “No hi havia caigut... tots anem igual, sembla una secta això”, vaig tornar a somriure “Som una secta..., et puc assegurar que qualsevol persona que veu a algú com nosaltres té una certa predisposició a ser educada, som el que tothom aspira per ell o pels seus, som homes de bé”, ella em mirava amb un somriure “Tot i que ningú dels presents es dedica a fer-lo..” li vaig dir picant-li l’ullet. Va arribar el cambrer amb el postre, vaig mirar el plat i li vaig allargar a la Jo, “Tasta’l, primer el de sobre”, va fer-ho deixant anar una exclamació “Ara clava un xic més la collera...”, aquest cop l’exclamació va ser més salvatge “Ara prova el cor”, el va partir i va agafar el centre, la mirada li va canviar, els llavis van dibuixar un gest “Hòstia!” va dir quedant callada acte seguit, a la taula del costat algú ens va mirar, a nosaltres i al plat “La seva primera vegada?” “Si” vaig respondre... “Ara li tocarà explicar-li...” “Molt em temo...” vaig replicar tot mirant la Jo, ella llepava la collera “És increïble, picant i calent, brutal!” ara tasta de nou la primera capa, ho va fer i la seva cara ho deia tot “No té gust a res oi?. Doncs això és aquest món on acabes d’entrar, acabes de tastar la primera capa, aniràs descendent, cada cop a un centre més fosc i quan hi arribis, si hi arribes veuràs que a partir d’aquell moment res serà igual, que res del que feies tindrà sentit ni gust, ens agraden les coses bones...”, em va clavar la mirada “I com tot té un preu?” “Si, la teva ànima...” “Va si només és l’ànima...” vaig clavar-li la mirada “Només els covards es passen de valents, o directament els estúpids, recorda els principis... amb tot, tinc un present per a tu” li vaig dir deixant un telèfon sobre la taula al costat del seu, pocs segons després va pampallugar amb un brunzit “Ja està” li vaig dir allargant-li, és el teu nou mòbil, nou mòbil que acaba de clonar totes les dades del teu vell, ella el va agafar, pitjant els botons sense èxit, vaig somriure, li vaig agafar la mà i li vaig fer passar el dit pel lateral, el telèfon va mostrar el menú “Té les teves empremtes... passa el dit pel costat i es posarà en marxa... a part de les dades del teu vell té alguns números que et poden fer falta, tots els que et surtin en vermell són de gent que té un aparell com el teu, i les trucades seran xifrades, no parlis de res important amb qui no sigui vermell...” “I les dades del meu?” vaig somriure, aquest telèfon pot agafar les dades de qualsevol aparell que estigui al seu voltant...” “Així soc una James Bond?” “Més encara...” li vaig dir acostant-me a ella, i posant la ma en el seu entrecuix ella em va mirar, vaig notar com se li accelerava el cor, com la sang corria per les seves venes i aleshores el meu mòbil va brunzir “Ja ho veus, si mai estàs en una situació que t’acceleri, jo i altres rebrem un missatge” vaig tornar a agafar distància “Així que no follis mai amb el telèfon aprop...” ella em va mirar seriosa “I sabràs on soc?” “Si” “Així si mai vull ser anònima em caldrà no portar-lo sobre” vaig tornar a riure “També sabrem on ets... que en saps de les nanomàquines o nanotecnologia...” ella va obrir la boca i la vaig fer callar “El postre que has menjat i que tan t’ha agradat contenia uns nanobots, que ara duen estar en el teu corrent sanguini, aquests es dipositaran en diferents òrgans i teixits, son innocus i indetectables, però ens permeten de saber on ets i com estàs... i és més, si mai et tallen a trossets els podrem localitzar...” “Estàs de conya, no?” “Si et fa sentir més tranquil·la... pots creure el que desitgis...” anava a contestar quan va quedar callada, vaig girar la vista cap una taula on un vell estava amb un joveneta, “Els coneixes?”, “La puta aquella anava al meu Insti, i me les va fer passar putes”, vaig somriure “El que veus és una relació de sugar daddy” em va mirar sorpresa “Aquest món es mou per interessos, i els diners són una de les monedes de canvi més acceptades, el senyor que veus en té forces, més dels que es podrà gastar en vida, i la teva amiga no en té, i en vol tants com pugui arreplegar en vida”, “Una puta, vaja”, “No, una part interessada en una relació comercial”. La Jo em va mirar “I si mai vull deixar aquest món?” vaig somriure assaborint el xarrup que ens havien portat “La pregunta no és aquesta, la pregunta és... el vols o el pots deixar?, recorda el postre, tot això corre per les teves venes t’està emmetzinant... aviat no seràs res del que ets” “I que serè?” “El que vulguis... i sent el que vulguis seràs el que tothom vol o necessita. Ara hauries d’anar al servei hi ha un paquet en el tercer lavabo de noies, quan acabis torna”, vaig assaborir un nou xarrup, feia anys que no gaudia d’una estona com aquella, i mira que havia començat malament, el vaig veure sortir, amb el rostre que reflexava un fals enuig, es va acostar a la taula, el cambrer va venir disparat “Perdoni, ara li porta una altra cadira que aquesta està reservada a una noia...” vaig somriure, ell va mirar al cambrer qui va ser incapaç de reconèixer-lo, se’m va acostar tan a prop que les taules del costat ens van començar a mirar tenia els llavis a escassos mil·límetres quan el veí de taula va somriure “Són els efectes secundaris del postre, ara bé, potser ho hauríeu d’acabar en un altre lloc” vaig somriure “Ell em reconeix?” “Ell i tots els que som com nosaltres...”