La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dilluns, 8 de juny del 2015

entrada 1068-2 (any 8)


“Joana, no?”, “Si”, “Crec que hi ha hagut un error, perquè m’han dit que estàs fent pràctiques... i que t’havien assignat a aquesta unitat”, ella no ha dit res, amb tot l’infinit es podria resumir en la seva mirada, “Saps a què ens dediquem aquí?”, “No”... bona resposta...”, “Coneixes a algú qui treballi aquí?”, “No”.... millor resposta, la cosa prometia, “Què estàs estudiant?” “Un mòdul de gestió empresarial...” amb el to i el posat la idea que donava era que no tenia ni puta idea del que estudiava “Tens experiència laboral?” ella va somriure, vaig estar a punt de dir-li que sexe a canvi d’un sopar o una nit no entrava en el cànons de la laboralitat, o almenys tal i com els entén la gent, ella seguia amb el seu somriure “No, no en tinc tal i com la deu entendre...”, aquí vaig somriure jo tot i que no em va deixar parlar “I no, no tinc cap problema en dir-li de tu, sempre i que això no porti a que et creguis amb cap dret sobre meu...”, vaig tornar a somriure, semblava que ens anàvem entenen, va entrar la meva secretària qui deuria estar esperant una escena apocalíptica, la Joana li va etzibar amb un somriure “Encara no hem acabat, oi?”, la secre va agafar aire “He intentat ser educada, i no pateixi que no me’l follaré li deixaré tot per vostè... tot i que no sé que li dirà aleshores al seu marit” li vaig fer un gest a la secretària qui va marxar tota indignada “Saps fer-te amigues...” “I sé despertar curiositats... en els fons tots els homes sou iguals, només cal que us donin un enigma i aleshores una es pot partir la caixa veient com balleu al so del mateix...”, li vaig oferir una cadira, “Vols un cafè?” “Ok” va contestar ella, vaig dibuixar quatre trangles equilàters en la pissarra de forma que cada vèrtex de la base tocava al del següent triangle, finalment un cercle que els envoltava “Em pots dir quan rectangles hi veus...” ella no va perdre el somriure “Més dels que pugui comptar” “Bona resposta, tot i que poc precisa” “Poc precisa, però certa... un seria la pròpia pissarra, tenim també el marc de la porta, les finestres, els quadres. I per cert, com és que no té cap foto de la família, se n’avergonyeix del que fa, perdona... et fa por que vegin la merda que gestiones, es diu així, no?”, li vaig donar una tassa amb el cafè, ella el va assaborir, i li va canviar la cara, “Està bo...”, possiblement hi podria haver milers d’adjectiu, però aquell era el precís, era un bon cafè “Si, només per a ocasions com aquesta...” ella va tornar a somriure “Alguna pregunta més?, encara vols que surti per la porta i no doni més pel cul?” “Pots donar-ne més?” “Molt més del que un vell com tu podria aguantar...” aquí si que em va fer despertar una rialla, vaig seure al seu costat “I no saps ni el que fem...” “No, però ningú vol venir aquí, i el que hi ha no volen marxar... com a mínim sona misteriós...”, “Possiblement, però aquí només tenim una norma...” “Ja t’he dit que no follo amb vells, i encara menys amb tu...” “Ummm, podria ser la segona norma, però n’hi ha per davant” “I és?” “Pots preguntar el que vulguis però cap pregunta ha de fer perdre el temps, ni fer perdre valor a la resposta”, “Començo demà?” “No”, “I si al final follem?”, aquí he tornat a riure “No pots començar demà perquè ho has fet tan aviat com has assaborit el cafè... i ni jo soc un conillet blanc ni tu ets l’Alícia” “Tot i que tingui un conillet blanc...” va contestar ella acabant amb el cafè i allargant-me la tassa