entrada 1063-2 (any 8)

Diuen que quan et planteges deixar quelcom en el fons és que ja ho has deixat, i que ja només et queda trobar les excuses pertinents. El segles m’han permès de veure als humans en tota la seva amplitud i m’han vacunat per tal no prendre’ls massa seriosament, amb tot mai m’ha deixat de sorprendre aquesta necessitat tan humana d’estar amb algú, aquesta necessitat on un no és qui és, sinó que és en funció de amb qui està, aquesta fatalitat que és estar sol i el fracàs social que comporta, tot lligat a la idea que si no fas el que s’espera que facis passes a ser algú perillós o directament eliminable. De la darrera entrada algú m’ha criticat el fet que canvií diners per temps amb algú, bé la resposta que he donat ha estat ràpida, millor canviar diners que no pas vida per estar amb algú, i de fet i fins on sé, els diners són la moneda de canvi creada pels propis humans... algú altra criticava que menysvalorava les dones amb un escrit com aquell, el que em porta a pensar que si enlloc de pagar per estar amb una noia, ho fes per estar amb un noi, estaria menysvalorant els homes?, i si directament pagués a un transsexual?, d’altres crítiques venien pel fet que era un relat arquetípic i on el sexe femení quedava en debilitat, sento dir-vos que aquella noia va aconseguir parlar amb mi, i va cobrar sense sexe, jo vaig pagar pel seu temps tot i que va ser ella qui el va gaudir, ella necessitava parlar i els vampirs som uns oients excel·lents, finalment i la que m’ha divertit més és la que m’ha dit que és trist pagar per estar amb algú, aquí he contestat que és més trist vendre’s per poder estar amb algú, i la persona ho ha entès a la primera, perquè també és força humà això de vendre’s per tal que els altres ens acceptin, negar-nos a ser el que som per ser el que s’espera que siguem... Com a vampir no tinc somnis, no penso en el que podrà venir, he aprés que gaudir del moment comporta tanta necessitat en si mateix, que perdre un sol instant pensant en el demà el fa escapar, i aleshores et quedes sense res, sense un demà que no saps si vindrà i sense el moment que ha marxat al veure’s i sentir-se menysvalorat. Les relacions humanes són complexes, o són quelcom tan senzill que es porten a una complexitat extrema, a la pregunta del famós “Què faries?” sempre contesto el mateix “Si ets feliç viu el moment”, i després passa el que passa, però no cal perdre de vista que viure el moment i ser feliç, no comporta necessàriament (ni de cap manera) que hagi de durar eternament, i a vegades un ha d’estar disposat a pagar per la felicitat, o sinó fer com altres, viure una vida d’aparent felicitat vestida d’una mentirà que se’n diu realitat. Fa segles passejant per un espadat hi vaig veure una noia ens vam estar força estona mirant el mar, en el precís instant que em vaig presentar ella va començar a parlar, vàrem quedar callats i vam explotar en una rialla, ens vam separar i no ens vam cercar mai més, aquell va ser un instant, voler allargar-lo o pensar que hi hauria quelcom més és mentir-se és voler el que no és, és desitjar el que no vindrà, és senzillament no entendre que el cel no admet competidors