entrada 1077 (any 8)

Vaig entrar a la sala, un tipus em va mirar aixecant la mà, només una mirada i va quedar clar que no era una bona pensada allò de sobar-me per plaer, va fer un gest i amb un soroll sec la porta es va obrir, un passadís, cada certs metres notava com la cèl·lula de torna avisava del meu pas i feia saltar les mesures de seguretat, al final una porta, es va tancar la de rere meu i aquella es va obrir, havia passat per una sala de contenció, vaig somriure a l’entrar en una gran sala amb llum natural, una de les presents al veure’m es va aixecar i se’m va llançar a sobre, del no res van sortir dos tipus, un sol gest meu i es van apartar no sense maleir-me, “Pensava que no vindries!” “Avui és 28 de maig... on vols que vagi sinó...” ella va somriure agafant-me del braç i portant-me a una taula “Recordes aquella nit, oi?” vaig somriure, sembla estrany com el que per alguns és quelcom especial per altres no deixa de ser una nit més... odio el pàrquings, si quelcom dolent pot passar allí hi ha forces números perquè passi, la seva família ens havia contractat per protegir-la, del que o qui poc importava, en aquests negocis no es pregunta més enllà de l’estrictament necessari... el vaig veure abans que ells ni tan sols ens intuís, va sortir del no res, de la part més fosca, un veritable novell, vaig veure aparèixer l’arma “Pensa-t’ho bé...” aquesta senzilla pregunta va fer que el cervell interrompis la línia de comandament, la resposta va provocar un reacció a les pupil·les, prèvia a l’ordre al dit, massa tard, el tret es va perdre al sostre, vaig agafar el canell amb la mà dreta, l’esquerra va colpejar el colze amb un moviment ascendent trencant-lo, vaig pivotar sobre el peu esquerra movent el dret cap a l’esquerra, aprofitant la inèrcia, tres cops, plexe trencant l’esternó, i a diferents òrgans vitals, el resultat costelles estellades i una hemorràgia interna, vaig quedar a la seva esquena vaig agafar el seu cap recolzant-lo en la meva espatlla un cop sec i el coll es va partir, final de la partida... vaig agafar la mà de la Núria i me la vaig endur, tot havia estat ràpid dins del cotxe ella va agafar aire de nou “Calia?”, em va sorprendre la pregunta “Era necessari?” em va preguntar... vaig parar el cotxe “Si, calia, i era necessari, ara qui ho hagi ordenat sap que estàs sota la nostra...” “La nostra?, no la teva?” “Jo només formo part d’un grup... i si tinc nom és pel senzill fet de que estigueu més tranquils... ara qui et vulgui mal ja sap amb qui estàs, i demà pel matí estarà mort, i aleshores qualsevol altre que ni tan sols ho pensi canviarà d’idea... perquè tindrà clar com acabarà”, “I jo? Valc tants morts?” “Això ja no ho sé, només sé que el teu pare els pot pagar...”. “Hola?, hi ets?” vaig somriure “La culpa és teva per fer-me recordar...” la història de la Núria va seguir, es va fer gran i es va casar i aleshores va començar a descobrir com converses que tenia amb el seu marit eren negades per aquest, com records que tenia dels pares no ho eren segons aquestos, com coses que feia amb les amigues no les havia fetes segons elles... després de proves i més proves es va determinar que el millor era aïllar-la, pel seu bé... sempre m’han agradat aquests eufemismes i forma de veure les coses... pel seu bé. La vaig mirar “A més no saps si ni tan sols soc real o soc un somni...” ella va somriure “Tan se’m fot...” va dir amb una ganyota per posar-se seriosa “Et puc demanar una cosa?” “Recorda que em pots contractar però no comprar...” “I aquesta merdafrase és teva” “No, del Geralt” ella va somriure “Poc pel blanc tens tu...”, va mirar al voltant i va treure un objecte del no res “Doncs et contracto, segur que voldràs recuperar això..." no em va caldre una segona ullada, sabia el que tenia, no sabia com havia arribat a les seves mans però ho tenia, una moneda de Sirghut, me la va allargar “Es teva... a canvi d’un servei”, la vaig mirar “Vull despertar... com sempre dius no sé si estic somiant o no, vull despertar”, “Despertar allà, vol dir dormir aquí...” “Ho sé, ja porto massa somiant...” la vaig mirar notant l’escalfor de la moneda... fa segles els humans van agafar el nostre prigènit, i mitjançant un sortilegi el van empresonar en una gàbia de metall que tenia la seva forma, amb els segles i amb encanteris van aconseguir que ell es convertís en metall, un cop fet, el van fondre i van fer monedes que van repartir per tot el món en un intent que mai més fos unit i que ningú les pogués tenir totes, aquella n’era una, el meu ordre les cerca i mata per elles, i sempre és molt més senzill obtenir-les a canvi d’un servei. “Acceptes?” vaig mirar-la “Ja fa estona que ho he fet, només d’agafar-la”, “Em faràs despertar”, “Si, avui dormiràs aquí, demà ja no despertaràs aquí ho faràs en un altre lloc”, ella se’m va llençar als braços, “Saps?, espero allí on desperti veure’t en persona i sinó sempre em quedarà somiar-te...” “Sigui com sigui et seguiré venint a veure tots els 28 de maig petitona”, vaig apartar-me, ara ja era un negoci, un encàrrec. Vaig marxar de l’edifici, a vegades l’existència en porta regals en forma de moneda i putades en forma d’actes...