entrada 1062-2 (any 8)

Prendre un bon bourbon porta a que un tingui visites inesperades, vaig veure el braç tot i que la presència ja feia estona que la notava “Puc?” va dir amb un somriure “Tu mateix... no li negaré pas un glop a un diable” ell va somriure, algú de la barra va aixecar el cap ens va mirar i va seguir amb lo seu “Ja ho veus... no existim, o senzillament prefereixen ignorar que existim...” vaig aixecar el got. Després de diverses rondes i de discutir fins on arribava el tatuatge de la cambrera i que ella ens ensenyés (fins on podia) el tipus va deixar anar un “Vaig ser-hi, t’ho he explicat mai?, bé, poc importa perquè hem parlat de moltes coses, però hi vaig ser, vaig estar el dia que vàrem prendre les portes del cel...” ho he de reconèixer em va interessar i em va despertar cert interès per no dir que me la posar palote “I?” va ser la meva pregunta “Els haguessis tingut de veure, es van cagar quan van veure que el seu preuat regne se’n venia a baix, i va ser aleshores que ho vàrem veure clar, la trampa perfecte, el fet que si el conqueríem no ens quedaria res més que ser com ells, que no es podia ser d’una manera allà, i aleshores vam girar cua i vam marxar. Algú dirà que ens varen guanyar en un darrer esforç, però ni tan sols ens van importar aquestes històries per contentar a aquells que varen perdre. I va ser aleshores quan vam decidir perdre les ales, per no tenir mai més el desig de tornar-hi... com una de les vostres legions perdudes o maleïdes...” vaig somriure, el concepte de legió perduda o maleïda és una entelèquia de certs historiadors a qui els hi posa dura, la mirada del meu acompanyant em va fer recordar que ell podia veure el que pensava i que no aprovava aquell llenguatge; així que per curtets en classes d’història o per aquells que van decidir fer quelcom més interessant que culturitzar-se bàsicament allà va... una legió perduda o maleïda es donava quan un d’aquests cossos armats quedava rere les línies enemigues i no es podia reagrupar, aleshores perseguits i hostigats pels seus enemics aquestes legions o el que quedava d’elles s’endinsaven cada cop més en territoris aliens, moltes d’elles arribaven a estranyes terres i aleshores es decidia que no es podria tornar enrere que no es podria tornar a Roma, i en aquell precís moment i en el lloc on es decidien quedar escrivien en una de les parets en llatí “Oblidem per no ser qui érem i per ser qui som”, a partir d’aquell moment s’adaptaven els llenguatges i usos del lloc on es quedaven, oblidaven els seus orígens, negaven el passat per tenir un present i un futur sota noves regles... “Vec que ets un vampir que no has perdut el temps ni les oportunitats...” vaig somriure, la cambrera se’ns va acostar “Els vampirs no existeixen, ara bé, són d’un sexi, que em posen...” Vàrem esclatar en rialles “Ja ho veus company, entre que els vampirs les exciten i els àngels caiguts no les deixen dormir, no sé que fem aquí bevent si podríem estar follant com a bojos...”, la cambrera en va mirar sorpresa “No ens facis cas, ja sé sap que el borratxos...” “Sempre diuen la veritat” ens va dir ella mentre s’allunyava