entrada 401 (any 2)

Ahir mentre feia el cafè em vaig anar acostant a aquell que es capaç de llegir entre els clips que cauen damunt una taula com si fossin ossos, aquell que es capaç d’interpretar les tiretes de paper de la trituradora com si fossin les tripes d’un ocell, doncs bé, com no podia ser d’una altra manera al veure com m’acostava em va dir amb un to misteriós: “No em diguis res... la Miren, oi?”, no em vaig sorprendre ja que quan més gran és l’organització més ràpidament corre la merda, així de senzill, una pandilla de genis inventant sistemes per estar intercomunicats i després venen els subnormals per fer-ne aquest us: “Vaja, al final em creuré el que diuen de tu...” va somriure demostrant que poques de les qualitats de les que presumeix té, perquè el que jo crec i m’han dit, és que mentre la seva senyora està fent activitats benèfiques ell es dedica banyar en excés a la seva filla petita qui està neta que te cagas ara bé lo de impol•luta això ja és un altre tema, va agafar aire com una pitonissa a punt d’entrar en el mon dels morts i va continuar:“Ja m’han dit que vas estar ahir amb ella, em pensava que li donaries un xic més de temps...” el vaig mirar de nou i entenent que ni les paraules ni el temps està per ser gastat fútilment en el cas del humans va anar al gra: “La seva parella se li va presentar fa unes setmanes i li va dir ras i curt que ja no se l’estimava, que ho havia estat pensant i que no li havia volgut dir res per no fer-li mal, però que ho deixava, el tipus va fer una maleta i va fotre el camp de casa tot dient que ja la trucaria per arreglar els temes pendents que tenien, total que en un mes ja han passat per l’advocada i han signat els documents, ell paga la meitat de la hipoteca i ella pot gaudir de la casa, a més ha dit que no vol res de la casa que tot és per ella tret d’algunes fotografies i quadres....”, quan les cosses van així només vol dir una cosa, quan tant ofereixes és que més tens i suposo que ja deu tenir un altre cony que li fa les seves delícies, vaig acomiadar-me llençant el cafè que havia perdut tot el seu bon gust, ella s’ho havia buscat qui deixa que algú l’afecti sentimentalment es mereix tota la merda que li pugui caure del cel... al llarg dels segles he vist que la gent necessita temps per acceptar i fer-se seves les cosses que va obtenint, i avui en dia vec com els nens cada cop els tornen adults abans, de fet els hi fan comunions que semblen bodes i se’ls insereix en un mon adult quan encara no tenen ni pels als collons, amb un intent de que quan abans hi entrin millors adults seran; fet aquest que no crec que funcioni així, i és clar els adults en canvi han patit un camí contrari amb un intent de tornar a ser els jovenets que eren, i així intentar oblidar el fet que a tothom li arriba el seu moment, i si abans es sortia amb una noia i quan un o una se’n cansava ho deixaven, d’adults van descobrir que sortien amb algú i cometien l’errada de casar-se, i ooooohhh gran problema, per desfer l’embolic o s’acabava vidu o s’entrava en raons metafísiques per anular el matrimoni, o directament s’abandonava a l’altre, doncs bé, per resoldre aquests problemes apareix el divorci, com a tipex que esborra allò que es va fer, així doncs els adults poden tornar a ser adolescents, sortint amb qui vulguin estant-hi un temps; i si s’hi cansen doncs res, ho deixen i si pel mig s’han casat doncs res es divorcien i cadascú de nou al mercat de la carn, perquè no ens enganyem, les relacions no deixen de ser com quan un va a sopar amb la seva parella, es comença a compartir els plats, fet aquest que no satisfà completament a ningú (ja que cadascú té els seus gustos), però deixa contents a tots, per passar a que cadascú demani el que vulgui, i després ens trobem que no tothom menja a la mateixa velocitat i hi ha persones que acaben força abans el plat que d’altres, així que mentre un pensen que encara hi ha on menjar els altres veuen el seu plat buit, i mentre la primera acaba el plat i per no avorrir-se tendeixen a compartir el plat amb la veïna de taula, qui té el mateix problema.... i si hi ha fills??, doncs res, els hi apliquem el mateix cuentu que si hi hagués alguna mascota, ens repartim el temps a passar amb ells i qui se’ls queda rep de l’altre un import per tal que els alimenti i els porti al veterinari (veterinari, no, metge), per tal que els curi... senzill i increïblement civilitzat... per cert, brutals les declaracions d’un alcalde, avui al dir: “Jo no visc de la política, ningú del meu ajuntament ho fa, som paletes, jubilats, comercials, no vivim de la política, vivim del poble”, vaja i jo que creia que la frase era: “... vivim pel poble...”, ais, ais...