entrada 400 (any 2)

Ahir em va passar una d’aquelles coses que et fan plantejar si ja s’ha arribat el punt on els humans heu perdut el poc seny que us quedava, a la feina vaig agafar l’ascensor i al parar-se en un dels pisos va entrar una noia que si no m’equivoco treballa com a “quelcom manager”, un d’aquells títols anglosaxons que el pas dels segles han estat incapaços de fer-me’ls entenidors, doncs bé, recordava la noia perquè ha estat de les poques capaces de fer callar a la Patri, el terror de tots i totes aquells que venen a fer una entrevista per obtenir o almenys optar a una feina en la nostra empresa, la Patri té la capacitat de fer les preguntes escaients i encara la major capacitat de saber veure entre les respostes donades la veritat a la pregunta, i aquest do la fa terriblement eficaç en el seu procés de selecció, doncs bé la Miren (la noia que estava amb mi a l’ascensor), havia estat de les poques que havia aconseguit fer-la trontollar una mica, a la pregunta de “Venguis per tal que tingui la necessitat de contractar-la”, la Miren la va mirar i arreglant-se els cabells senzillament va dir:“Jo no em venc, jo senzillament em mostro com sóc...”, la Patri va somriure però no va trobar cap resposta a l’alçada, ella sempre diu que va estar a un pel de dir-li “Doncs ja sap on hi ha la porta”, però conclou que hagués quedat satisfeta personalment però no ho hagués quedat professionalment, al final la noia va obtenir el lloc de treball i ara la tenia davant meu, es va girar i possiblement va ser una de les poques vegades que em va mirar als ulls:“Ens coneixem, no?” “Suposo...” vaig començar a dir tot pensant on anava aquella conversa “Et ve de gust fer una copa aquesta tarda?, mira et deixo la meva adreça, si no et va bé ho entendré...”, ho va dir tot a un ritme igual al de l’ascensor arribant a la seva planta per tal d’acabar la frase just quan sortia del mateix, abans de poder contestar van entrar un parell de neo executius qui veient l’escena va dibuixar un somriure... i la tarda va arribar, de fet no podia ser d’una altra manera, i un cop dins del cotxe i mentre el Tizziano i la Montero em recordaven pels altaveus que hi ha regals i regals vaig llegir l’adreça, no em va costar arribar-hi, una casa unifamiliar, vaig parar el cotxe, vaig baixar agafant aire mentre mirava els voltants, una zona tranqui-la, les cases del costat estaven habitades però no hi havia ningú en aquelles hores, una zona comunitària que es va vendre com un dels millors veïnats, una zona on la comunitat entesa com a tal no existia i el veïnatge es basava en un “No molestis i no et molestaré”, fa gràcia que els humans sou cada dia més i en canvi esteu cada dia més sols..., possiblement aquella tarda acabaria d’una forma que ningú esperava, vaig trucar a la porta, vaig tornar a trucar esperant una estona i res “Sé que estàs darrera la porta” vaig dir finalment, va haver un moment de silenci i finalment la porta es va obrir, “Hola” va dir ella amb cara de sorpresa, “Bé si no t’apartes i em convides no crec que pugui entrar a fer la copa”, “La copa!”, va dir ella, “Si, si, passa”, un cop dins de la casa vaig anar veient la decoració i la situació, “Fa molt que ha marxat la teva parella?” el got se li va escapar d’entre les mans i no va caure en com era possible que jo l’hagués agafat abans que arribés al terra, el va tornar a agafar de les meves mans “Gràcies, bourbon no?, vaja crec que és el que beus... i no, no fa molt que ha marxat, unes setmanes, com ho saps?”, vaig somriure intentant centrar la situació, “Es veuen en les parets marques de quadres i forats que encara no han estat reutilitzats, a més has posat quadres de diferent mesura als anteriors i es veuen les marques dels anterior que sobresurten als que tens ara”, vaig observar algunes fotos d’ella, en teoria hi havia més gent en aquelles fotos, però només es veia la seva figura la resta semblava... “Si, retallo les fotos, és el problema de tenir amigues més maques que una, al final els fills de puta dels tius acabeu per mirar-se més a les meves amigues que a mi, i ja no em paro a preguntar en qui pensen quan em follen amb els ulls tancats després”, vaig somriure, tota dona sap que mai s’ha de fiar d’algú que folli amb la llum apagada o els ulls tancats, vaig acceptar la copa mentre ella m’acompanyava a la sala d’estar, Chopin anava desgranant el temps i els sentiments amb el seu estudi en mi major Op 10 Nº3, qui per cert està descansant (menys en cor) al cementeri de Père-Lachaise de París (un dels llocs més recomanables de la ciutat, juntament amb el barrí llatí o la font de Saint Michel també coneguda com a Boul Mich), el bo d’en Fryderyk Franciszek no va tenir massa sort en aquesta vida, i menys d’anar a una Mallorca que no el va saber entendre, de fet abans que morís li vaig prometre que mai més trepitjaria aquella illa d’analfabets i subnormals, com deia aquell “Quan un no surt del poble es torna una fera pitjor que aquelles que viuen en el bosc”..., ella em va fer tornar a la realitat oferint-me el sofà, enlloc d’agafar la butaca del davant es va asseure al meu costat, la vaig mirar mentre assaboria el bourbon, els seus ulls continuaven clavats en els meus, es van anar entelant i no va poder més, començant a plorar “Perquè” va dir mentre queia damunt meu, definitivament allí tenia la veritable naturalesa humana, resistent i forta davant els altres però terriblement fràgil en el seu interior, vaig acaronar els seus cabells saben que qualsevol cosa que digués de poc serviria, definitivament aquella tarda havia acabat d’una forma que ningú esperava...