La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dilluns, 25 de gener del 2010

entrada 398 (any 2)

“Perquè?” va ser la seva pregunta, sempre m’ha fet gràcia la necessitat de raons i explicacions que necessiten els humans, molt possiblement jo hagués preguntat “Qui?”, sempre he trobat més interessant saber qui ha ordenat una cosa que no pas el motiu de perquè ho ha fet... el sopar havia pres un rumb certament cap al desconegut, un silenci tens va apoderar-se de la nostra taula i fins i tot els poc soroll de les taules del voltant creaven un escàndol difícilment tolerable, al final ella va continuar “Saps, en el fons ho sabia, tenia clar que tu tenies alguna cosa a veure, ara bé, no sabia qui havia estat el teu rol... suposo que això farà que aquest sigui el darrer sopar...” “Si, així ho desitges”, ella va clavar el seus ulls negres en els meus “Saps, t’hauria d’odiar, possiblement fins i tot hauria de desitjar la teva mort, però m’és impossible odiar-te, segurament en aquest mon només em queda la Dida, el Chester i tu”, el sopar es va donar per acabat i la vaig portar a casa seva, ella no es va acomiadar va sortir del cotxe i la vaig veure desaparèixer en el jardí... va entrar a casa llençant la bossa de mà que portava contra la paret i caient de genolls mentre plorava com no ho havia fet des de la mort dels seus pares, va ser aleshores quan va escoltar un soroll que s’anava repetint en el temps, un so regular que provenia del soterrani, va baixar les escales veient les llums de la zona de bugades encesa, es va acostar a l’assecadora pensant en dir-li a la Dida que aquelles no eren hores, va aixecar la mà per pitjar el botó quan la va veure, la Dida l’estava mirant des de l’interior de l’assecadora, el seu cap anava rodant pel tambor amb els ulls fixos en ella, va quedar hipnotitzada sense entendre o no volent entendre el que passava allí, allò sobrepassava qualsevol de les cosses que pogués haver vist en el pitjor dels seus malsons, ni tan sols es va adonar que la llum va apagar-se, va notar un moviment en l’aire darrera d’ella, es va relaxar ja poc li importava el que li pogués passar, es va sorprendre de com pot canviar la vida en una simple nit, va escoltar un soroll i com la corrent d’aire que venia des de la seva esquena es va interrompre, va veure com en la foscor dos ombres s’allunyaven i s’acostaven en xocs que trencaven tot el que tocaven... veient com desapareixia dins del seu jardí, vaig arrencar el cotxe observant el vehicle que hi havia aparcat just darrera meu, algú amb un cotxe com aquell no menys que en el garatge el guardaria, vaig parar el motor i m’hi vaig acostar, cotxe de lloguer amb el motor encara calent, no es veia cap paper ni cap altra document, estava a punt de tocar la porta quan ho vaig notar, l’havien recobert d’una fina pel•lícula amb esprai, no vaig poder més que somriure, el joc havia tornat a començar, vaig dirigir-me cap a casa d’ella vaig creuar el jardí i vaig notar com ella anava cap al soterrani, al acostar-me la finestra que hi donava era oberta i vaig veure com ella es parava davant l’assecadora, veient la cara de pànic que se li quedava i després la foscor, qui fos no era un aficionat, l’havia portat a un lloc on només hi havia una sortida que segurament ja era una trampa mortal, havia captat tota la seva atenció i ara l’havia cegada, vaig veure una ombra que s’acostava darrera d’ella i vaig decidir intervenir... l’impacte va ser brutal, els cops es van anar alternant en distàncies curtes el millor són els genolls, els colzes, les pressions, percussions, pinçaments i el cap, no hi ha distància per puntades o cops de puny, l’adversari era digne i això implicava que no seria gens fàcil, tenia l’avantatge que ell no esperava trobar-me i el possible dubte de que fer, si el tenia, aquest mateix dubte seria la seva perdició, vaig encaixar un parell de cops fent que es confiés vaig allunyar-me un xic i va somriure llençant una puntada, possiblement la considerava el cop definitiu, en el darrer moment la vaig bloquejar llençant-me contra ell, la meva mà va fer pressa en el seu coll i el seu cap va colpejar la paret, el meu genoll es va clavar en el seu estómac, mentre el colze de l’altre braç li dislocava la mandíbula, un xic de sang em va esquitxar, un fotut germà de sang vaig determinar després de tastar-la, sense deixar-lo recuperar el vaig voltejar per sobre meu fent-lo caure al terra, aquell era el moment que esperava un cop va perdre el meu contacte va pivotar al terra desapareixent en la foscor, necessitava agafar un xic d’aire, quan va tornar a centrar-se en mi ja no em va veure, ni a mi ni a la noia, la vaig treure de casa seva, aquella nit havia perdut la poca innocència que li quedava, aquesta havia decidit marxar volant, volant molt lluny d’aquell lloc, la vaig pujar al cotxe ella em va mirar encara en estat de xoc dient-me “No vull que marxis, queda’t amb mi...” vaig somriure mentre li acaronava el cabell, ella em va apartar la mà, sense perdre el somriure li vaig dir “Mira qui hi havia entre el teu cabell”, el senyor Chester va aparèixer i ella el va abraçar, després va perdre el mon de vista, el mòbil va sonar: “Teníem un tracte vampir, i espero que encara el tinguem...” no van caldre més paraules, la vaig observar en el seient de darrera, estirada, dormida, possiblement força lluny d’allí, i va ser que vaig veure els seus cabells blancs del guix que havia caigut del soterrani, vaig acariciar la seva galta mentre en Chester em mirava, tenia edat suficient per estimar i ser estimada i també per morir, la meva mà va apretar el seu coll que va cedir amb un so sec, un tracte sempre és un tracte...

I've never been so
Colourfully-see-through-head before
I've never been so
Wonderfully-me-you-want-some-more
And all I want is to keep it like this
You and me alone
A secret kiss
And don't go home
Don't go away
Don't let this end
Please stay...
Not just for today...

"Never never never never never let me go" she says
"Hold me like this for a hundred thousand million days"
But suddenly she slows
And looks down at my breaking face
"Why do you cry?
What did I say?"
"But it's just rain" I smile
Brushing my tears away...

9 comentaris:

Nets de Junh ha dit...

Un no deixa de ser el que és...per cert descriptiu, sobri i potser fins i tot tendre? ...tot i la duresa del relat.
Xulu, felicitats.

Molon labe ha dit...

Apreciada Neths, acaba de definir la vida mateixa: descriptiva, sòbria, i fins i tot tendre a vegades, tot i la duresa de la mateixa. Per cert, les seves paraules donen per jugar, fer volar la imaginació i escapar-se d'acabar en una assecadora d'idees...

Srta. Tiquismiquis ha dit...

Aisss.. quin final.. com sempre fantàstic benvolgut Sr.

Josep ha dit...

Llarg, però bo.

maria ha dit...

Què ho fa que sempre acabin totes morint?No en deixaràs cap de supervivent?^-^jejeje
Que bona la música...no l'havia sentit aquesta.
El post excepcional, com sempre.

Pippicalzaslargas ha dit...

La maravellositat de poder veure algú creixer amb admiració cap a tu!!!
Com no compartir-la!!!!
La mort és el fi de tota vida, molt emocionant que puguis admirar-la a través de les teves paraules...

Molon labe ha dit...

Apreciada Srta. Tikis, gràcies pel seu comentari, suposo que les coses reals sempre sonen com a fantàstiques....

Estimat Josep, en canvi el seu comentari també és bo tot i que curt, com es nota que hi ha gent que sabeu i d'altres que ho intentem...

Benvolguda Maria, tothom acaba morint, i els vampirs amb els anys que portem arrossegant-nos per aquest mon hem participat en moltes morts, i miri si els supervivents han de ser com els de lost quasi que millor no en deixo cap, mare de deu quin mal de cap de sèrie...

Estimada Aliena, la meva curta caapcitat mental fa que no entengui un borrall del que ha escrit, amb tot m'han semblat unes paraules meravelloses...

Pippicalzaslargas ha dit...

Amantíssim Molon Labe, em va maravellar l'admiració de la noia envers a vos i com durant els anys vosté la va poder gaudir...
Jo també l'admiro...
M'encanten les seves històries, perquè malgrat que no deixa de descriure a la mort ho fa d'una forma tal que ens veiem envoltats per les seves paraules i d'aquesta forma disfrutem tant de la mort com de la vida...
Espero haver-me explicat millor aquest cop.

Molon labe ha dit...

Moltes gràcies pels aclariments estimada Aliena...