entrada 399 (any 2)

A meitat dels anys cinquanta del segle passat estava prenent unes cerveses al barri de Yoshiwara d’Edo (Tokyo pels qui agrada viatjar), restaven pocs anys per tal que intentessin prohibir allò que no es pot prohibir, perquè els desitjos dels humans sempre han estat per sobre de les regles que els mateixos intenten imposar que no imposar-se; estava amb el bo d’en Yoki qui apurant la seva cervesa em va mirar deixant anar una de les seves màximes “Budo wa rei ni hajimari, rei ni owaru koto wo wasuruna” (ummm, crec que més o menys era així), la traducció seria si no em falla el Japonès ni la memòria “Les arts marcials comencen amb l’etiqueta i acaben amb l’etiqueta”, entenent “etiqueta” no com a cartellet amb el preu i la composició, sinó com a tot el cerimonial que es fa abans i després, ell sempre deia que aquest cerimonial és precisament el que demostra el grau d’egoisme dels practicants, ja que és l’únic acte que es fa vers els tercers, de la salutació inicial a la final és quan un actua per aprendre sense preocupar-se massa dels altres, és precisament en el començament i en el final quan un reconeix que necessita dels altres per ser allò que podria ser... entre cervesa i cervesa també hem va explicar la història dels tres amics: en Sempo, en Chuken i en Taisho, aquells anaven sempre els tres junts i quan sortien de nit ho feien sempre els tres, quan veien un grup de noies que els interessaven hi anava sempre el Sempo, el primer qui feia tota una exhibició de les seves capacitats per deixar-les impressionades, quan era el moment, apareixia el Chuken, el del mig, qui desmuntava els comentaris del Sempo amb sortides gracioses i que mantenia la tensió en la conversa, finalment apareixia el Taisho, qui posava als dos anteriors al seu lloc i feia els comentaris més fins i buscats, les noies amb tot això no havien caigut en el temps que portaven amb aquella juguesca i finalment acabaven per sortir amb ells, en Yoki sempre em deia que cap dels tres era res per si sol, que la força d’ells era precisament la juguesca que feien els tres junts, doncs bé, veient les notícies sobre ajuntaments, consells comarcals, generalitat i altres en el tema del magatzem “temporal” de residus nuclears (m’agrada la presa de pel en la utilització de “temporal”), em fa la sensació d’estar veient al Sempo, al Chuken i un xic més enllà el Taisho fent un chist, i mira que ja ho vaig escriure en un altre post: “El benefici de molts està per sobre del de pocs, fins i tot per sobre del d’un mateix”, doncs bé, veient com actuen alguns alcaldes es podria dir: “El benefici d’un està per sobre del de pocs, fins i tot per sobre del de molts”, si és que és precisament en el moment de potenciar les debilitats i els desitjos humans quan apareixeu sota el vostre veritable rostre, persones dèbils en ideals i principis, persones desitjoses de gaudir del present i al màxim, persones per qui els altres són senzillament mitjans per utilitzar i no pas finalitats on arribar, com deia el bo d’en Yoki: “Ja fa temps que aquesta terra ha deixat de ser patrimoni dels humans i ha passat a ser patrimoni de les bèsties, i el greu del tema no és que això hagi passat, sinó que hi ha bèsties que encara creuen que són humans...”