entrada 390 (any 2)

Llegint els diaris i veient la televisió estic reafirmant que com deia aquell “No és un bon moment per ser dels dolents...”, de fet sempre m'he preguntat si mai ho ha estat, els dolents sempre acaben per palmar-la, bé sigui en un moment o en un altre, el sistema té masses mecanismes per perseguir sense descans i per molts mitjans a aquells que no li són afins o a aquells qui no accepten totes i cadascuna de les regles dictades, de fet al llarg dels anys s'han anat inventat excuses per fer neteges massives quan el volum dels que pensen diferent comença a ser manifestament molest, bé és digui guerra contra el terrorisme, heretgies religioses, reubicacions ètniques... hi estava pensant quant els meus records em van portar força lluny, en plena guerra freda, una bonica excusa per tal que bàndols “enfrontats” fessin neteja de les seves pròpies fileres sempre acusant als de l'altre costat, de fet encara avui hem pregunto si hi havia realment dos bàndols, o senzillament només hi havia un bàndol això si, molt intel·ligent, estava en la RDA, lloc on la democràcia en el nom del país era un insult tan gran quasi com el considerar que allò era un país tal i com ho entenem... va aparcar el cotxe al carrer, va ser al tancar la porta que es va prendre un xic de temps, el suficient per escoltar les passes, la neu caiguda no l'ajudava però portava forces anys en el negoci, va dirigir-se cap a l'entrada del seu bloc, definitivament l'havien descobert, només esperava que seguint les normes bàsiques del seu ofici l'estiguessin esperant al carrer, allí era més fàcil matar algú sense despertar les sospites de fer-ho dins la pròpia casa d'un mateix, va decidir canviar un xic les condicions de la partida, de fet sempre havia defensat que les regles eren per ser canviades i això donava un avantatge en qualsevol situació, va creuar el carrer però enlloc d'anar directament cap a l'entrada va dirigir-se cap a un carreró lateral, va accelerar el pas deixant clar que sabia que l'estaven buscant, ara ja podia notar les passes més clarament, tres... tres eren tres va pensar amb un somriure, va entrar al carreró agraint que no hi hagués massa llum, no acostumava a anar armat, de fet no hagués sabut com justificar que un professor del sistema anés armat, va enganxar-se a la paret aguantant la respiració, el primer va entrar el carreró, observant les petjades damunt la neu, va anar avançant poc a poc, fins on acabaven, davant d'ell un taulons, va somriure pensat que amagar-se darrera unes fustes no li serviria de res... si hagués vigilat un xic més, hagués descobert que algunes metjades tenien una fundaria superior a les altres , i això només volia dir que havien estat petjades dos cops una cap endavant i una altra refent el camí, que fos tan crèdul em va salvar, es va girar al escoltar com m'acostava però ja poc hi podia fer, vaig agafar el seu braç que es girava clavant un cop a les costelles flotants, aixecant el braç i passant-lo per sobre del seu vaig fer palanca amb la mà que tenia el seu canell agafat, el colze es va dislocar i ell va deixar anar un crit, aquell havia estat un error, deixar que emitís un sol soroll, maleint-me pel meu poc saber fer, vaig colpejar el seu genoll amb una puntada fent-li perdre l'equilibri, agafant-li la nuca i la barbeta el vaig fer rotar fent-lo petar contra les fustes que ell havia cregut el meu refugi, no hi va haver descans una explosió en la paret darrera meu em va indicar que havia estat descobert, vaig córrer pel carreró fent ziga-zagues vaig veure com la sortida s'enfosquia i apareixia el tercer convidat de la nit, estava força aprop vaig veure com aixecava la seva arma, vaig saltar contra una de les parets i després l'altre, el suficient impuls per passar damunt d'ell fent un mortal, vaig caure darrera seu vaig agafar-li la mà fent que disparés al que m'estava perseguint darrera meu, després i amb un cop sec li vaig trencar el coll, tres eren tres que ara ja no eren res, vaig agafar aire i l'arma del que tenia als meus peus, encara hi quedaven algunes bales, vaig entrar a l'edifici i la poca llum que hi havia no era la millor de les benvingudes, l'ascensor estava baixant, vaig anar veient el descens cap a la meva posició, no sabia qui hi hauria però ja no podia córrer més riscos aquella nit, l'ascensor va arribar a la meva posició i es aturar sense deixar obrir les portes vaig disparar l'arma contra les mateixes, allò escorçava en molt el temps que tindria per arribar al meu pis i fugir, per tal com anaven les cosses que es podia desitjar més, les portes es van anar obrint, de sobte vaig veure una brillantor i vaig disparar les dues darreres bales de l'arma, agraint el consell que m'havien donat de no deixar mai una arma sense bales... vaig anar recuperant la visió per descobrir que l'ascensor estava buit, aleshores dues detonacions em van llençar contra la paret, vaig caure al terra coneixedor que allò era el final, la llum de l'entrada feia pampallugues o possiblement era jo que ja no tenia quasi temps per a res, aleshores el vaig veure aparèixer de les ombres... “Bona nit” va dir dibuixant un somriure, tot i la distància el vaig reconèixer com un dels que jo havia estat durant tants segles, va avançar fins al meu costa acotxant-se “Saps, sempre m'he preguntat que fa que vulgueu tornar a ser mortals...” va mirar les meves ferides “Un mortal ja hagués mort, però a tu encara et queden uns minuts” “I no t'apiadaràs d'un ex germà teu?, a més segur que t'han dit que ho fessis sense parlar amb mi...” vaig dir escopint un xic de sang, “Veus, en això tens raó, només m'han dit que ets un perill, i que et matés sense fer preguntes ni demanar-ne, però t'he de dir que sóc un vampir un xic... un xic desobedient” va dir amb un somriure “I doncs?, que has fet per provocar tot aquest circ?”, vaig somriure, possiblement la meva mort no seria del tot inútil, “Fer?, poca cosa només descobrir la veritat” “I aquesta és?”, “Segur que la vols escoltar?, pensa que no hi haurà volta enrere..”, “No et facis de rogar, jo tinc l'eternitat i tu poc més d'uns minuts”, i aleshores aquell moribund em va explicar el que ja tenia clar de feia alguns segles, i és que per molt que ens diguin que no és cert, els sistema no admet als que són diferents, i que el bé dels subnormals “normals” i les seves pors sempre estan per damunt de qualsevol altre cosa...