entrada 387 (any 2)

Fa segles un que manava força em va dir: “Per saber que pensen els altres de tu ho has de preguntar a aquells que no són amics teus, els amics només serveixen per dir-te mentides que et fan sentir bé i amagar els teus defectes, de fet qui vol ser amic d’algú que només té defectes”, aquest individu va parafrasejar i pervertir una frase del Japó feudal on es deia que el nivell d’un guerrer venia determinat pels enemics als que s’enfrontava, doncs bé, al llarg del temps he descobert com els humans són certament recelosos de dir el que pensen, i moltes vegades es callen informació que pot ser vital o interessant... així que vaig idear un procediment que ha tingut un cert èxit, en la meva empresa hi ha una caixa prop de la màquina de cafè, és una caixa força normal, una caixa de folis folrada amb carinyu per part de les secretàries i amb un títol enganxós “Si no li dius a la cara digues-li a la caixa” (jo no vaig participar en el títol, aviso), doncs bé, al costat hi ha uns paperets on un posa el nom d’una persona i només hi posa tres paraules més a part del nom: el que valora, el que li retreu i alguna capacitat que li vegi i que l’altre no explota, va ser una gilipollada, ho sé, però em tenia de guanyar un bonus i no se’m va passar cap altre tontada pel cap, doncs bé, com en tot, va caldre que hi passes un temps per tal que la cosa comencés a rutllar, i aleshores, ohhhhh bruixeriaaaa que no brioixeriaaaaaa, els papers van començar a aparèixer (he de dir que vam fer trampotes i els primers els vam posar nosaltres mateixos, però ja sé sap que els vampirs no som bons...), doncs res, que la gent es va deixar anar, i persones que anaven de divins de la mort i de salvadors de la cultura occidental, amen de competir amb el far d’Alexandria en intel•ligència, van veure que possiblement ho eren, però que la valoració que en feien els altres era força negativa, i al final aquest mitjà de donar veu als que no en tenien (el altres ja es fan escoltar a crits), va fer que els insults es poguessin democratitzar, i que totes les imperfeccions i possibles perfeccions de la gent anessin fent-se públiques, com tot procés, aquest s’ha anat pervertint i des de fa uns mesos vam incloure un quart camp, on l’interessat pot posar la persona que li ve al cap quan pensa en el que està valorant, doncs bé, no fa massa d’aquesta “novetat” i avui m’han cridat al despatx del tot poderós, així que després d’un viatget en ascensor i de somriure a l’enèsima secretària del que sembla que mana tot i que fa el que mana més que ell li diu he entrat al despatx, només obrir la porta ja he vist que allò feia tuf a trampa, el gran jefe, i el cap de recursos humans, amen del grandíssim jefe que encara ara no sé d’on collons havia sortit, després de les salutacions com a conveni social no qüestionable, m’han felicitat pels canvis introduïts a la caixa, i el grandíssim jefe amb un somriure m’ha dit “Saps, ets dels que més paperets té, i ens ha fet gràcia que la gent et veu pràcticament empatat entre tres personatges: l’Stewie de pare de família, el House o el Sheldon Lee Cooper” ha dit sense poder reprimir el somriure i allargant-me un sobre ha continuat, “Saps, mai havia rigut tant al donar una prima, i no em sap gens de greu... si cada rialla allarga uns minuts la vida m’acabes de donar alguns anys més”....