La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

divendres, 29 de gener del 2010

entrada 402 (any 2)

Enveja, enveja i més enveja, llegint alguns posts no puc més que deixar escapar el somriure fàcil al veure com uns apliquen allò de: “Que es parli de mi tot i que sigui malament” i d’altres que apliquen allò de: “Si jo no ho puc tenir (o no ho vull tenir, per ser benèvol), tothom qui ho tingui és un subnormal”, i em refereixo com no al Ipad, seré ràpid i concís, com ja vaig dir en algun blog, només tres paraules: Imac, Ipod, Iphone, tres aparells que han canviat en molt la forma de veure als ordinadors, als reproductors de música o als smartphones, doncs bé, si voleu que us sigui sincer; si!, jo vull un aparell que em permeti de revisar el meu correu, navegar per Internet i llegir un xic sense deixar-m’hi la vista, i sense la necessitat d’esperar 5-6 minuts per arrancar i 1-3 per parar, amen de no tenir de carregar amb un mort de no menys de 800 grams i a més si té una certa autonomia doncs millor que millor, no vull res més, i fins i tot me sobraria el fet de que també sigui telèfon, ara bé, possiblement una càmera fotogràfica estaria bé tot i el difícil encaix dins l’andròmina, així que possiblement sigui dels subnormals que es decideixi a provar l’experiència (que tot sigui dit, ha estat genial tan amb l’imac, com amb l’ipod i no menys amb l’iphone), però és clar, per a gustos els colors i les fruites, i jo sempre he preferit mossegar una poma a tenir una pastanaga pel cul (si voleu també podeu fer servir meló o síndria, o fins i tot coco)... i canviant de tema, ahir algú parlava dels sentiments, i heus ací que l’enveja i l’odi vers qui té el que creiem que no hauria de tenir ho són, fa temps em van explicar una història que ahir vaig recordar al llegir un comentari... fa mooooolt de temps, una de les darreres proves a passar era escalar una muntanya, al que ho intentava se li donava una motxilla amb una sèrie de pedres, cada pedra representava un dels sentiments que teniu els humans i un dels valors de la vostra escala social, la persona podia anar tirant-los en funció de les necessitats i així fer més fàcil l’ascens, al tirar-los desapareixien del seu cos aquest sentiments, un cop es començava a pujar la muntanya l’alè dels que ens estimaven i dels amics servia per pujar amb seguretat els primers metres, però poc més, al final estàvem sols i poca ajuda real donaven i en canvi eren una càrrega, així doncs, un acabava per prescindir d’escoltar els ànims i es centrava en un mateix deixant anar les pedres de la família i els amics, en l’ascens un podia trobar-se amb altres que també ho intentaven i qui carregats encara de pedres ascendien lentament sent un obstacle i un perill, un decidia aleshores adelantar-los deixant-los enrere, o senzillament avançar l’inevitable que no era més que la seva caiguda al buit, perdent en aquest joc la bondat, el companyerisme i la pietat, més endavant un es plantejava que possiblement podria tornar enrere amb les persones que l’estimaven, però tot retorn era impossible i un renunciava a l’amor i la memòria, i així fins al cim, un cop dalt del mateix ja no es mirava enrere, només cap endavant, un deixava la motxilla i mirava el que hi quedava, odi, por, egoisme, i forces altres eines que socialment indesitjades individualment havien contribuït a fer-nos sobreviure i arribar al cim, aleshores un se n’adona que està sol, però aquest no és cap problema si un el que desitja està sol descontentant a molt i contentant-se a si mateix, perquè podem fugir dels altres però no de nosaltres mateixos...

5 comentaris:

maria ha dit...

Una història molt bonica.
No em vull convertir amb aquesta persona...

Cris (V/N) ha dit...

Un conte-història preciós, m'agraden quan porten missatge final inclòs (no sé com es diu en català moraleja, però ja m'hauràs entès)

Salutacions, i que cadascú faci el que cregui convenient amb la seva motxilla :)

Molon labe ha dit...

Apreciada Maria, tampoc crec que aquella persona es vulgui convertir en vostè, així que tots contents...

Benvolguda Cris, diuen que moralina, tot i que ERC només accepta moralitat, així que vostè mateixa... jo li he de dir que m'agraden els seus posts siguin com siguin...

Cris (V/N) ha dit...

És tot un honor :) i gràcies per l'aclariment, de vegades "castellanitzem" alguns mots potser per vagància, jajajaja

Pippicalzaslargas ha dit...

Jo no dessitjo fugir de mi mateixa sino pulir allò que no m'agrada... un conte preciós...
Per cert jo també espero l'Ipad