La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

divendres, 22 de gener del 2010

entrada 395-2 (any 2)

Aquest matí m’han donat una d’aquelles notícies que tot i no saber-ne el motiu et fan treure un somriure estrany, tinc un conegut que va sobreviure a un càncer, de fet tothom diu que va ser un fet que toca directament l’increïble, però al final se’n va sortir, fa poc es va fer la darrera revisió i tot normal, fins i tot el metge va dir que era un cas digne d’estudi, doncs bé, el meu amic ha mort aquest matí mentre passejava al quisso, aquest se li ha escapat i quan l’anava a agafar un cotxe l’ha atropellat, bé... davant la possibilitat de morir d’un càncer assassí o pel descuit d’un quisso tonto (tots ho són) que voleu que us digui... amb tot no he pogut reprimir un somriure al recordar una història que em van explicar fa força temps... diuen que hi havia un bon home que vivia en un poble del que actualment seria Síria, era una persona a qui tothom estimava perquè es dedicava amb cos i ànima als altres, un dia van trucar a la seva porta i quan la va obrir va quedar-se bocabadat al veure la mort, aquesta li va dir que al final del dia moriria, i que ella normalment no avisava als beneficiaris del tiquet de tour paraiso, però que amb ell havia fet una excepció per tal que es pogués acomiadar de tots els seus éssers estimats, la mort va desaparèixer i el protagonista de la història acceptant el seu destí va començar a acomiadar-se dels seus éssers estimats, va ser al acomiadar-se de la fetillera del poble que aquesta com a pagament de tot el que havia fet per a ells li va oferir la possibilitat d’obtenir un sortilegi per enganyar a la mort, ara bé, a canvi hauria de donar la seva ànima al diable quan aquesta el trobés, la seva família i amics li van dir que acceptés ja que no era segur que la mort el trobés si canviava de lloc i nom, ell va acceptar segellant el pacte i marxant del poble amb el cavall més ràpid que tenia, va estar cavalcant forces hores i al observar el seu cavall amb set es va acostar a un riu, mentre la seva muntura hi bevia va veure com una noia caminava per la vora del riu, ensopegava i hi queia, ell sense pensar-s’ho es va tirar al riu i amb no pocs esforços la va aconseguir treure del mateix, un cop a la riba la va contemplar quedant prendat de tanta bellesa, va ser quan va cercar la seva respiració que no la va escoltar, de res li van servir tots els seus esforços per reviure-la, la noia no responia, va ser aleshores quan va escoltar una veu familiar “Vaja, jo que et buscava pel teu poble, i et trobo aquí ajudant, com no podria ser d’una altra manera, a una persona tot i aquest cop haurà servit de poc...”, va notar el contacte de la mort en la seva espatlla i va entendre que el destí és únic, i que per molt que s’hi jugui un acaba sempre per perdre, “I saps?” va continuar la mort “Aquesta noia era un pou de virtut, segurament us trobareu al cel i et podrà agrair el que has fet per ella, vaja sempre que hi vagis...”, ell va agafar aire entenent que no està fet el destí per ser manipulat pels humans... i per cert, acollonit he quedat al veure que ara hi ha arabian emoticons pa flipar i no pixar, a veure quan treuen els despertaferro emoticons...

4 comentaris:

Srta. Tiquismiquis ha dit...

Bona història. Ho lamento pel seu amic.

maria ha dit...

No sabem mai el que ens depara el destí.Ho sento molt.

Pippicalzaslargas ha dit...

Realment jo continuo creient que'l destí se'l fa un mateix...

Molon labe ha dit...

Apreciada Srta. Tikis suposo que més ho lamenta ell, amb tot gràcies...

Benvolguda Maria, el destí és precisament una de les putes que es deixa comprar menys...

Estimada Aliena, la secció de Happyhaikus cau just sortint a la dreta...