La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

diumenge, 24 de gener del 2010

entrada 397 (any 2)

He servit a tants Papes que ja fa anys que vaig deixar de considerar-ho quelcom com a mínim sorprenent, i de fet he servit a tants Papes amb els ulls posats al cel com els que tenien els ulls posats a l'infern, he passejat pel Vaticà de dia i de nit, i he vist llocs i sales que molts pocs han pogut veure i menys encara creurien que fossin reals, fa molts anys un Papa em va dir: “El poder que mostrem impressiona, ara bé, el poder que realment tenim espantaria...” el Vaticà no és només allò que es veu en una visita guiada, de fet qui el va construir va aplicar-se la teoria de l'obra de Deu, “Construiré una obra de la que només es veurà el fruit, els pilars i les arrels quedaran amagades als observadors, perquè només el fruit mereix la vostra atenció, el resultat de l'obra i no l'obra en si”, molt possiblement tots aquells que han fet pel·lícules sobre el Vaticà i els seus secrets han tingut un esquitx del que hi ha en realitat, només i per un senzill exercici de recollida d'objectes més de mil cinc cents anys donen per força: per recollir, tutelar, investigar, utilitzar i ocultar allò que ells creuen que està bé o malament, forces paraules que manquen en frases que un lector troba inconnexes es torben en aquelles sales i passadissos, una lectura del que hi ha allí portaria més d'una vida i donaria força més que la vida, donaria una veritable il·luminació, per tal de vigilar tot allò el Papa té el seu propi exèrcit, un exèrcit que ha convertit en una paròdia del mateix amb els uniformats que deixa veure, però un exèrcit en les ombres (i sembla estrany que aquell qui defensa la llum necessiti de les ombres) per fer complir el seu designi que no és altre que el designi de Deu, i quan les cosses es posen a mal dades i les forces de la llum no arriben o no volen arribar-hi sempre hi ha mercenaris amb menys escrúpols, i aquí entrem jo i els meus germans de foscor, va ser precisament al donar satisfacció a un dels desitjos d'un d'aquells senyors que la vaig conèixer, ella tenia poc més que vuit anys, una preciosa nena de mare xinesa i pare occidental, vivien en una casa a les afores de la ciutat (no penso dir quina...), ella es va despertar aquella nit sobresaltada, havia tingut un malson i la seva mare encara no havia entrat a fer-li el petó de bona nit, la seva mare sempre ho feia, ella moltes vegades es feia la dormida per notar el contacte dels llavis de la seva mare en el seu front, i si es quedava dormida esperant, tenia clar que hi hauria el petó, i la seva mare com a bona bruixa que són totes les mares sempre que ella l'intentava enganyar li deia des de la porta “Bona nit petitona, hauries d'estar dormint ja...”, però aquella nit no hi havia hagut petó i li semblava que ja era força tard, es va aixecar sortint de l'habitació, el passadís estava a les fosques només hi havia la llum que entrava dels finestrals, l'interruptor quedava unes passes més enllà aferrant-se al Chester (el seu os de peluix preferit) va començar a caminar, i just quan estava passant per davant de les escales va escoltar un soroll i espantada l'os se li va escapar de les mans caient per les escales, hagués cridat per aquest fet i per veure com el Sr. Chester tornava a pujar les escales des de la foscor, però al observar qui sortia també de la foscor darrera el seu os va quedar sense veu “Vaja, quin os més valent” va dir el desconegut “Hauries d'estar orgullosa de tenir un os com aquest que et defensi”, el desconegut va somriure sentant-se a les escales i fent que ella s'hi acostés “Suposo que deus saber el que ha passat, oi?, mira a vegades allò que sabem no és allò que voldríem saber, però per desgràcia el que sabem té més pes que no pas el que volem...” ella va notar com li queien les llàgrimes per les seves galtes mentre aixecava la vista “No tornaran?”, “No, no tornaran” “Segur?”, “Si força segur...” “I com ho saps tu!” “Vols que t'ho expliqui?” la mirada del desconegut va agafar una brillantor que la va obligar a apretar encara més fort l Sr. Chester contra el seu pit “I ara em toca a mi?”, el desconegut va somriure i la seva rialla no la va tranquil·litzar sinó que encara la van posar més nerviosa: “No petitona, no, a tu no t'ha arribat l'hora i no t'arribarà fins que siguis una velleta amb el cabells blancs i hagis tingut una vida de felicitat”, ell va acaronar els cabells d'ella deixant un petó en el seu front, de sobte ell ja no hi era i només va escoltar “Bona nit petitona, hauries d'estar dormint ja...” es va despertar cridant, la dida va entrar a la seva habitació, ja no es trobava a l'escala, la Dida la va abraçar i va ser aleshores quan va veure que estava plorant “Ai, la meva petitona, t'he de dir una cosa...”, un accident, un desgraciat accident havia acabat amb la mort del seu pare i la seva mare, ella mai va explicar el que havia vist aquella nit però al fixar-s'hi va veure que el Chester l'observava des de una cadira al que ella no l'havia deixat... després d'aquella nit l'he anat veient cada cert temps, ara en feia ja prop de quatre que ens havíem vist, vaig anar a la seva ciutat i la vaig estar esperant a la sortida de casa seva, ella va sortir i es va aturar, va agafar aire dibuixant un somriure “Sé que estàs aquí”, vaig sortir de la foscor com el primer dia i ella no va poder evitar un escalfred al veure'm de nou: “Vec que segueixes com sempre” va dir ella qui el recordava com el darrer cop que l'havia vist “Això tu que em mires amb bons ulls... vols que anem a sopar”, ella no va deixar el somriure llençant-se damunt seu i abraçant-lo, “Pensava que mai m'ho diries!” com cada cop van estar passejant i posant-se al dia, finalment van anar a sopar i aquella nit ella es va sentir preparada per fer la pregunta “Tu vas matar als meus pares, oi?”, em va costar respondre, tenia clar que la faria i sempre havia desitjat que fos en l'encontre següent, vaig agafar aire “Si, jo els vaig matar...”

3 comentaris:

maria ha dit...

Quina història més bonica...de totes maneres no fa la pinta que ell hagi estat l'assassí.

Una vegada em vàren explicar que sota tota la plaça de St Pere del Vaticà existeix una biblioteca immensa i que amaga un munt de secrets.Però això mai ho sabrem.

Pippicalzaslargas ha dit...

I encara no és velleta?

Molon labe ha dit...

Creguim estimada Maria, ell era l'assassí ho sé força bé, aisss si només fos per la biblioteca, el que no sap és el que hi ha un xic per sota la mateixa...

Apreciada Aliena, a càlculs de vampir ella encara és força jove, i a càlculs humans ummm, doncs també...