entrada 376 (any 2)

Aquests dies he pogut gaudir/patir de tornar a veure la pel·lícula de 2001 una odissea de l'espai, i no he pogut més que recordar una història que em van explicar ja fa força temps, segons aquesta història Deu va crear el mon, l'univers i un llarg etcètera de coses entre les que s'inclouen els humans, molt possiblement Deu sigui burleta i astut però com deia aquell no juga als daus, així que al llarg de la seva creació hi va deixar amagats tota una sèrie de segells, els primers molt aprop d'on estaven els homes i els darrers força lluny, de forma que els homes en la seva contínua evolució hi anaven arribant i trencant-los, el motiu d'aquest fet era tenir una idea clara en tot moment de l'estadi en el que estaven les seves criatures i decidir que fer amb ells un cop arribessin a ser un veritable problema, i és que Deu sent omnipotent no pot perdre (ni crec que vulgui) el temps amb els humans, així que només els observa de tan en tan, com aquell que fa una ullada a la peixera per veure com van les coses, i tampoc voldria trobar-se en que els peixos han evolucionat sobrepassant al propi creador, així doncs al llarg del temps l'home ha anat trencant segell, darrera segell, i darrera el somriure per les noves fites aconseguides hi ha el somriure d'aquell que en cada una d'aquestes accions decideix si tirar els peixos pel desguas (i el final no tindrà res a veure amb el de Nemo), o bé els deixa una estoneta més a veure com el poden divertir, amb tot i per fer-ho més liat, hi ha un grupet d'humans que si no tenen totes les peces del problema, en tenen les suficients com per entendre la qüestió, i aquests intenten de totes totes, parar el procés d'evolució o almenys orientar-lo per tal que no es produeixin més trencaments de segells, i si aquest fet arriba, intenten de totes les maneres possibles que l'altre no se n'assabenti, una carrera contra el temps i la pròpia naturalesa dels humans, i segurament prou divertida com per que el que ha creat tot això hi decideixi perdre un xic de temps observant i somrient al veure com les seves criatures són capaces d'enganyar-se, matar-se, manipular-se i forces altres coses per tal de guanyar un xic de temps, i tot això sense tenir clar si realment existeix el gran creador de tot aquest circus, i és que alhora d'inventar històries no hi ha res com un humà amb un xic d'alcohol... l'altre dia estava fent una copa, quan un dels presents, un creador artístic, bonic nom per un ofici del que encara no en tinc massa clara la seva funcionalitat va pervertir un dels anuncis de l'hivern, espero no trencar massa la idea inicial: “S'escolta en off algú qui diu “Mi querida nieta”, en un avió es veuen dues noies d'uns 18-19 anys que juguen entre elles i riuen, després es veu una de les noies que entra en una casa després de passar entre la gent, i un vellet dormint aquest es desperta i diu “Mi querida nieta”, al que la noia li diu “Mira abuelo, Nieves” i li acosta a la amiga “Tócala, abuelo, tócala” diu cada cop somrient més, l'avi ho fa i finalment la nena diu “Follátela abuelo, follátela abuelo”, definitivament l'anunci perdria gràcia, però segur que no deixaria tan indiferent, i l'objectiu de la publicitat és precisament no deixar indiferent, segons el que parlava, el que us venia dient, no hi ha res més creatiu que un humà perjudicat per l'alcohol. i si a més és creatiu de professió pa cagarse....