entrada 396-2 (any 2)

Avui m'han fet esperar en una cafeteria mentre em passaven a recollir per tal que poguéssim dir allò de: “Ho sento molt” o “No som res” i bla, bla, doncs bé ha estat entrar en la cafeteria i veure-les, un grupet de quarentones que entre els seus problemes per perdre la panxa i altres, mataven el temps que havien decidit dedicar a les compres setmanals fent un esmorzar d'erices cabrejades, a la paret una televisió de plasma anava dient les notícies, en un moment donat ha sortit la noia del temps i s'ha fet el silenci (fet que he agraït), de sobte una de les erices ha deixat anar un: “Però ho haveu vist com va vestida?” i ha estat un crítica constant a la pobre noia que anava dient que demà núvols, i jo m'imaginava la noia dient que demà s'acaba el mon i les marujes assassines del meu costat més preocupades del modelet que portava que d'una altra cossa, no he pogut més que somriure al pensar que ja feien prou en anar a comprar... i aleshores la meva ment ha anat força lluny pensant que havia vist tortures pitjors, si mai voleu veure una terra sense ordre ni concert on la vida d'una persona val menys que la merda d'un gos on viviu, us convido a anar a Centre Amèrica, on entre guerra i guerra la gent s'ha acostumat a matar per tants motius com ofertes podeu trobar al Lidl, en aquelles dates la meva missió era senzilla i planera, esbrinar el màxim de la guerrilla local perquè dels cacics locals ja en teníem prou informació, així que vaig participar en un assalt a un poble a la recerca dels Robin que allí hi poguessin haver, vam entrar de matinada i sense deixar despertar a bona part de la població la van anar matant, primer als homes i després a les dones això si, no abans d'haver-les violades i és que segons ells ningú volia que els seus possibles fills fossin uns fills de puta, van quedar una vuitena d'homes vius qui eren els que en principi podrien donar informació sobre la guerrilla local, la tortura és un art, i requereix de temps, la manca de temps fa que hi hagi forces més carnicers que no pas torturadors, i temps no era el que els hi sobrava, així que el negoci de la canr va començar a funcionar... vaig veure com gaudien destrossant un per un a aquells homes, van anar passant un rere l'altre fins que al final només en va quedar un, el vuitè, el van fer entrar lligant-lo a la cadira, tenia la fortuna de ser el darrer i la maledicció de tenir de saber quelcom, li van preguntar una vegada i ell va negar saber-ne res, la resposta no va ser satisfactòria i li van aixafar un dit, el crit va envair la sala com havia passat set vegades abans, fins i tot els torturadors es van tornar despistats i amb ganes d'aconseguir ràpidament allò que requereix d'un temps, així que els dits es van anar aixafant, després van passar a anar tallant parts del cos del pobre desgraciat i aquest va perdre el coneixement, un dels errors en qualsevol tortura, allò feia temps que havia deixat de ser divertit, així que em em vaig aixecar per marxar quan el capitost d'aquella pandilla de subnormals hem va preguntar on es suposava que anava, suposo que coneixedor del seu fracàs volia el mínim nombre de testimonis, senzillament vaig somriure, vaig notar com la tensió baixava uns dècimes i va ser el moment, vaig treure l'arma i vaig disparar als presents qui un darrera l'altre van anar caient, al final només estàvem jo i el torturat qui jurava i perjurava que no sabia res (i el divertit del tema és que jo sabia força bé que aquell desgraciat no sabia res de res), un tret va escampar el poc cervell que tenia per l'habitació, aquella imatge m'ha vingut al cap escoltant a les marujes avui, pensar que gent per menys ha mort i elles parlant de si el modelet combinava o no...