La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell
divendres, 22 de gener del 2010
entrada 395 (any 2)
Ahir sopar, de fet els odio, però ahir era quasi que obligatori d’anar-hi, després d’un bon negoci és pràctica habitual celebrar-ho, el sopar en aquest cas era força íntim i a més serviria per l’entrada en societat, i mai el terme de “societat” havia estat tan ben utilitzat dels dos fills del jefe, els que després d’una gran formació i Deu sap que, havien decidit que als seus trenta i picos anys ja era un bon moment per començar a treballar, i juntament amb ells una cosineta que faria les pràctiques dels seus estudis amb nosaltres, i aquesta poc més que aixecava els setze, doncs bé, vaig entrar al restaurant puntual, i com sempre no hi havia ningú, ningú tret del gran jefe qui em va somriure, possiblement siguem dels pocs que encara valorem la puntualitat, si un ha de renunciar al seu temps lliure per un acte que l’obliga a assistir-hi que menys que aquells que organitzen l’acte tinguin la senzilla decència de ser puntuals, se’m va acostar i agafant-me per l’espatlla em va dir “Ja vec, que les bones costums es perden i pocs les mantenen, una copa?, aprofitem per acabar amb la bona beguda abans que faci treure l’aigualida”, vaig somriure tenint la seguretat que seria així, i que celebràvem?, doncs la finalització d’un bon negoci, un empresari havia deixat en les nostres mans la negociació social de la seva empresa, aquesta s’havia trencat en vàries ocasions i quasi sempre per la força dels sindicats, el gerent ens havia dit més d’una vegada que els sindicalistes tenien les idees força clares, al que el meu jefe havia respost “La gent ja no es mou per ideals, es mou per comoditat...”, es van valorar totes les possibilitats, i finalment l’empresa va anar donant beneficis socials a diferents grups de diferent manera trencant la cohesió inicial del grup i com que tots tenien més del que oferia el sindicat aquest va anar perdent força, això i que el líder sindical tingués un desgraciat accident amb la seva Mercedes que l’empresa li havia canviat feia poc, que es va incendiar després d’una topada per culpa d’un cable del sistema d’arrancada segons els pèrits, una veritable i llastimosa pèrdua... doncs bé, al final els treballadors treballant, l’empresari guanyant diners i bona part de les polítiques socials de l’empresa, retornades a l’empresa com a menys impostos a pagar o com a subvencions per mantenir i fins i tot incrementar els llocs de treball, i els nostres honoraris com a menys ingressos per les arques de l’estat on vam oferir els nostres serveis; mentre recordava el tema vaig escoltar unes paraules que marcarien la nit: “Doncs si, dels meus leit tuentis als middel zertis, vaig centrar-me en els estudis, però després de passar per la Índia vaig veure que el meu destí era canviar el mon...” el jefe el va interrompre i me’l va presentar com el seu fill gran, no vaig poder més dient: “Suposo que deu ser una broma?” i el subnormal rient contesta “Si, si, ja ho diuen que jo i el pare no ens assemblem, a que es incredibel la genètica?” “No ho saps prou bé...” vaig balbucejar.... la filla estava hiper ultra mega super indignada o sea que me soplo el flequillo i resoplo de nuevo, perquè al cole (per ella, college), la professora havia gosat explicar temes evolucionistes als seus fills, i amb quin dret ho feia, o “esque” (sempre he trobat aquest mor graciós “esque”), els pares no tenien dret a decidir sobre l’educació dels fills, i a més que ells pagaven per l’educació, no com (i aquí va trigar una estoneta cercant la paraula políticament correcta) els desvalguts que necessiten de l’ajuda de l’estat.... veient el panorama vaig decidir que aviat em tocaria buscar feina, això o regalar més mercedes, un cop a la taula davant tenia a la futura noia en pràctiques qui mirava amb els ulls brillants a tots els presents, entre copa i copa de vi no vaig poder més de nou dient-li: “Vaginesil” “Com?” va contestar ella, “Vaginesil, pels picors de cony, diuen per la tele que va conya, te la poses i la figa ja no et picarà més, mà de sant per les jovenetes amb fogots...”, va quedar callada fins que el voltor del seu costat va saltar “Tu tranquil•la, deixa’l que és un xic raret...”, bona jugada, havia cridat l’atenció d’ella i m’havia tret de la cursa, tot i que la mirada d’ella indicava que tenia debilitat pels rarets, i després diran que el programa aquell del nini és ficció, aissss...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Una història ben curiosa. Ara, envoltar-se de gent sorgida de "coleges" és bastant perillós.
Jo també sóc d’aquells que encara valoren la puntualitat. El que em passa que, quan arribo a l’hora al lloc acordat i no hi ha ningú, m’emprenyo, però m’emprenyo amb mi mateix, per arribar sempre a l’hora.
*Sànset*
No em crec això del "Vaginesil"... i menys que ho diguéssis a una menor...seria massa lleig.
Raret raret... pobre noia segur que s'hi "toparà" en el futur.
Ostres tu,quina casualitat! Ahir em va passar una cosa molt semblant.
És un plaer veure que encara queda gent ben educada.
La educació... com canvia al llarg dels segles. Fa anys una noieta de 16 era mereixedora de totes les atencions...
Apreciat Sanset, jo m'emprenyaria pels que no arriben alhora i aprofitaria el temps per dissenyar un sistema de trampes per tal de fer la nit més amena i de pas fer-se passar l'enfadamenta...
Benvolguda Noa, si a l'anunci ho diuen no entenc perquè no li podia dir, a més, igual li vaig fer un favor per a futurs sopars...
Estimada Srta. Tikis, topar, topar, noooo, era un sopa, i si, igual si que la soparé en un futur....
Apreciada Maria, espero que no haguéssim estat els dos al mateix sopar...
Estimada Aliena, i quan encara s'era més educat una noieta de 16 no anava a cap sopar sense haver estat presentada oficialment en societat i menys encara sense la pressència dels seus pares qui poguessin justificar les lleves enrelliscades, té tota la raó, com canvien els temps...
Publica un comentari a l'entrada