entrada 391 (any 2)

Una altre de les cosses que no s'acostuma a saber dels vampirs és que no sempre escollim el que mengem, de fet a vegades (i no poques) ens venen donats els plats, vaja com en qualsevol banquet de noces, tot i que ens estalviem la companyia idiotitzant i els intents de dos ànecs marejats de ballar un vals, eisss i que en la darrera enlloc del tradicional vals van fer una balleruca tribal del carib en plan dale salsa a tu cuerpo macareno... però que es pot esperar d'una boda multiculti... doncs bé, ahir estava passejant quan vaig sentir un brunzit dins del meu cap, els segles els han anat convertint en quelcom suportable però no per això més desitjats, abans perdia el temps intentant localitzar l'objectiu, em fa gràcia recordar com començava per aquells objectius que m'haguessin agradat i els anava rebaixant fins descobrir el veritable objectiu cagant-me en la meva sort, ara ja directament em deixo guiar vers l'objectiu, de res serveix veure allò que podria ser i no és... vaig localitzar la família: pare, mare, nen i nena... els vaig anar seguint pels carrers, els nens meravellats amb les grans joguines dels aparadors, la mare en les petites joguines de les joieries i el pare en les joguines que anaven caminant pel carrer i que com a bons regals tot i anar embolquellades deixaven clar els encants que hi havia dins... finalment van entrar en una cafeteria, es van seure en una taula del centre del local, jo vaig aprofitar per passar pel seu costat i agafar una taula del fons, van demanar i mentre el cambrer els hi anava prenent em vaig fixar amb la nena, qui sorpresa de que se la miressin va dibuixar un somriure, li vaig tornar tot pensant que els humans teniu una naturalesa força afable i confiada que us permet de somriure a veritables estranys, el pare es va aixecar per anar al bany amb el nen, aquella era l meva oportunitat, em vaig dirigir cap a la taula, la nena em va tornar a mirar deixant un altre somriure, vaig passar pel seu costat anant cap al bany, vaig obrir la porta bloquejant-la darrera meu, el pare s'estava mirant al mirall després de rentar-se la cara, i el nen en un dels micro hobbits pixaderos que farien les delícies del Gimli, el pare va centrar la mirada en el mirall intentat fixar-me i buscant les ulleres, no va tenir temps per res, el vaig empènyer, va picar contra el mirall i després contra el marbre, va caure a terra amb un soroll fosc, el nen s'estava girant, no deuria aixecar els set anys, va obrir la boca però no va treure cap so, possiblement algú dirà que massa jove per fer-se gran, la meva mà li va tapar la boca “Saps minyó?, no és res personal, però no tots podeu arribar a adults...”, mai m'ha agradat la sang de nen, possiblement sigui una resta de la meva humanitat perduda i la idea que matar un nen es evitar que aquest creixi i aporti més humans que ens alimentin, però com he dit al començament un no sempre tria de que s'alimenta, i fins i tot els vampirs hem d'obeir i esperar que les portes de l'infern s'obrin per donar-nos la benvinguda, al sortir dels serveis em vaig creuar amb la mare qui estava estranyada per la tardança del seu marit i fill, no vaig poder més que somriure de la sorpresa que l'esperava al creuar-me amb la nena aquesta ja no em somreia, i és que a vegades els nens són els que hi veuen més clar...