entrada 389 (any 2)

Ahir ja es va animar pel matí, sempre m’ha molestat el fet que l’ascensor ignori el meu desig d’arribar ràpidament al meu pis i es pari fent-se ressò dels desitjos d’altres usuaris, que pitgen els botons intentant fent d’okupa quan jo hi sóc, doncs bé, ahir màgicament es va parar a la planta baixa, vaig sortir per descobrir que no, no era el meu pis, i quan tornava a entrar a l’ascensor vaig escoltar uns cops a la porta que dóna al carrer, una parelleta estava intentant entrar (a aquelles hores les portes encara estan tancades a la gent del carrer), i com diuen que passar fred és sa els anava a deixar fent una cura de salut quan hi van haver dos fets que em van fer canviar d’opinió el primer els crits de l’energumen del tiu “Oye tu!! Abrenos!” i el segon que la noia estava embarassada, així que no vaig poder més que obrir la porta i preguntar-li a la noia “No fotis que això és el pare?” li vaig dir mentre assenyalava al subnormal que tenia davant, ella va somriure i vaig respirar aliviat mentre el premongol de Johnny rompehuesos no va parar de cagar-se en mi durant tot el viatge fins al pis de la seva ginecòloga, de fet la naturalesa és sàvia, i acostuma a fer que les femelles decideixin a vegades que la seva parella possiblement i ser la millor parella per a elles no serà el millor pare pel seu fill, i d’aquí a la llibertat genètica només hi ha un polvo... amb tot vaig prometre’m que demanaria que les pròximes oficines siguin sense ser compartides, odio aquestes mostres de circ a primeres hores del matí, de fet no poden ser premonitòries de res de bo, doncs bé, després de treballar una estoneta em van convidar a dinar, de fet un client content ens havia convidat per celebrar la revifada del seu negoci, vaig entrar al frankfurt veient que estava fins a la bandera, definitivament no havia estat una mala idea la de recomanar els canvis en el negoci, i aleshores el vaig veure, em va sobtar veure’l sol en una taula i m’hi vaig acostar, “Tens la millor taula del restaurant!” ell només va aixecar un xic la mirada i va dibuixar un somriure picaronament, “Estàs sol?” a la pregunta ja no va respondre, només va aixecar la vista mirant al bany al cap de pocs segons es va obrir la porta i vaig veure sortir la Hakiko, qui em va somriure i es va acostar “Ja has vist qui té la millor taula”, “Si, i tots els cabrons tenen sort, la millor taula i la millor companyia”, ell va tornar a mirar-me dibuixant un somriure més franc, em vaig acostar a la Hakiko preguntant-li a cau d’orella “Cap problema?” ella va deixar anar un buf mirant als cambrers, els quals feien festa, i de la grossa, a la barra, no em va costar escoltar la seva conversa “Has visto al subnormal ese con que tia está?” “Y encima el cabron diciendo que habia pedido, huevo, patatas i un frankfurt, una patada a los huevos le daria a él i frankfurt a ella, y el muy subnormal no para de quejarse!”, vaig mirar el plat i ho vaig entendre tot, va ser aleshores que vaig recordar que algú m’havia preguntat que era la normalitat, em fa gràcia que els normals, defineixen als que són un xic retardats com a subnormals... així doncs, els que estan per sobre d’ells haurien de ser uns supernormals?, doncs no, aquests també s’emporten el nom d’anormals, perquè fet i fotut els normals (sempre segons els normals), només poden ser la gran majoris d’imbècils que s’arrosseguen per aquest mon sense aportar-hi res, aquells que si un dia no hi fossin pocs els trobarien a faltar (alguns banquers, els de les teletiendas, les putes i xaperos, i algunes parentes que encara esperen el regal de reis i/o Nadal), estava en aquest pensament quan la porta del local es va obrir i va entrar el Ton, el Ton és el fotut amo del local i de forces més, feia temps ens havia vingut a veure perquè el negoci no rutllava, i ens va ser franc, era el negoci d’on tot havia sortit, on ell s’havia fet com a empresari, el putu negoci familiar, on ell havia aprés com de fàcil és perdre diners i en canvi el fotut que n’és de guanyar-ne, com deia el seu vell “Tocant la salsitxa i els ous de tothom un aprèn a tractar a la gent...”, però preferia tancar-lo abans de veure’l abocat a una degeneració, em va veure i va venir disparat, sense ni saludar-me es va asseure a la taula “Ostres, tu si que en saps, has agafat la millor taula i has demanat el millor plat”, el de la taula va tornar a somriure i aquest cop fins i tot el va mirar, “Saps?” va seguir el Ton “Estic molt content que hagis vingut, tot bé” va acabar dient mirant-nos a la Hakiko i a mi, suposo que per les mirades i pel cop d’ull al plat ho va entendre, “Ostres, em sap greu però em sembla que hi ha hagut un error” va dir agafant el plat i prenent-lo, el de la taula va respirar aliviat, portava més de tres quarts d’hora mirant el plat i no tocant-lo com em va dir després la Hakiko, els de la barra es van cagar en tot quan van veure el jefe darrera la mateixa, va demanar qui havia servit la taula i senzillament els hi va dir que ja podien marxar i que l’endemà podien passar a recollir la liquidació, un encara va tenir els collons de dir “Joder, no me diga que hará mas caso a un subnormal que a nosotros”, aquell normal, no sabia que el subnormal és un dels tius més intel•ligents que conec, el subnormal era el que havia recomanat seguir amb el negoci, el subnormal era qui havia fixat: preus, productes, nombre de taules, disposició, campanyes publicitàries, targets, etc... el subnormal havia fet d’una merda de negoci, el que havia estat forces anys enrere, un lloc on hi havia bufetades per dinar, berenar o sopar; i la gràcia és que per ell (pel famós subnormal, Alain per a més indicacions) els normals no deixen de ser uns patètics subnormals i per això n’evita el contacte amb excés, de fet, quans normals coneixeu que vulguin estar amb subnormals?, el Ton va sortir de la barra amb un plat nou, “Aquí ho tens, patates, ou i frankfurt” va dir deixant el plat i on tot estava clarament separat i en el seu lloc i on el rovell de l’ou no estava rebentat ni envaït per patates agressives o un frankfurt amb ganes d’ocupació i de trecahimens d’ous fregits, “Saps, li he posat dos ous tot i que sense rovell” em va dir el Ton amb un somriure, el vaig veure menjar i com trigava a acabar amb l’ou, va deixar exactament una quantitat de clara igual a l’ou extra que li havien servit, ell només havia demanat un ou, va pagar i un cop va rebre el canvi no va deixar propina, i aviso que és una persona de costums... quan sortíem li vaig preguntar “Quina”, ell em va mirar resignadament “Sis” va dir, vaig contar la gent de la barra i la sisena era una preciosa noia, “Ara torno” li vaig dir anant cap a la barra, “Hola” vaig dir a la noia, abans que em pogués contestar un armari va aparèixer al meu costat “Cap problema?”, va ser aleshores quan vaig veure una noia a l’altre costat de la barra que somreia, vaig comptar i també era la sisena, i vaig recordar que a vegades l’important no són les respostes sinó saber fer bé les preguntes, des de la porta la Hakiko es partia el cul i el bo de l’Alain va somriure, tots els genis tenen un fotut i estrany sentit de l’humor...