entrada 388 (any 2)

Portem poques hores del dia i ja anem de bòlit, algú preguntava com és que sempre hi ha desgràcies on hi ha desgraciats, la pregunta es respon per si mateixa, si hi ha desgràcies, segurament hi haurà desgraciats, amb tot, algú ha agafat aire i ha respòs que el problema és força senzill: “Els que tenen, viuen on volen, i els que no tenen on poden”, dur, clar i senzill, l’altre ho ha escoltat mentre anava contestant al telèfon i tranquil•litzat als intranquils, ha estat al mirar la sala que m’ha semblat veure quelcom estrany tot i que no li he donat massa importància, així que després de l’estrès de bon matí res millor que una bona tassa de cafè, i mentre anava al despatx ha passat, estava a l’alçada de la taula de la secretària quan una noieta ha aparegut del no res “El trobaré a faltar” ha dit mentre m’abraçava, sort de la secretària qui ha estat capaç de recollir la tassa que s’ha escapat de les meves mans, és difícil respondre o dir alguna cosa quan no tens ni puta idea del que t’estan parlant, la noia s’ha posat a plorar i l’he convidada a passar al meu despatx, després de donar-li un clinex i demanar-li que no xafardegés massa he tancat la porta, “Qui collons és?” li he preguntat a la secretària, i aquesta ha demostrat el perquè li paguem un sou “Ufff, si ja m’ho pensava, és l’Olívia, una de les noies d’atenció al client, l’han acomiadat i ella es volia acomiadar de l’únic que la saludava cada dia, tot i que veient el que no sabies ni qui era...”, collons, un que és educat i sempre saluda quan arriba als llocs, no hauria de ser un fet sobrenatural i que ens diferenciés de la resta de subnormals, he agafat aire i he pujat a recursos humans, no sé perquè si tot l’edifici té la mateixa fotuda temperatura, en el pis de recursos humans un sempre té la sensació que hi fot més fred, he entrat al despatx de la directora de recursos passant per sobre de la seva secretària qui no ha sabut guanyar-se el sou, “Vaja, sempre és un plaer veure’t... que et porta per aquí?” “Olívia”, la directora m’ha mirat sorpresa “També té la tires?, l’he acomiadada perquè va cridar a un client” “I?”, “I?!!, tu ho hauries de saber millor que ningú, encara recordo la merda d’història que ens vas vendre, i saps?, no fa gaire la vaig tornar a escoltar no sabia que fossis afeccionant les jovenetes d’ulls clucs, com era la història?, ahhh si, un clau va fer perdre la ferradura, la ferradura va fer perdre al cavall, el cavall va fer perdre el missatger, el missatger va fer perdre la notícia, i la notícia va fer perdre la guerra ho recordes?, tot gran desastre comença sempre amb un petit desastre, la solució no és resoldre grans problemes, la solució és deixar que els grans problemes morin per si sols i solucionar els petits problemes abans que es tornin grans, no era aquesta la merda que deies?”, l’ he observada, hi havia quelcom en ella, en la seva taula i en l’ambient que tornava a no funcionar, al final no he pogut més deixar escapar un somriure “T’estàs separant, oi?, el teu marit t’ha deixat per una altra força més jove i folladora”, s’ha encès i ha esdevingut una perfecte humana llençant-me una bufetada “Pots dir que no, però la teva reacció diu que si, i quan m’has preguntat si jo també me la tirava queda clar qui és l’altre que se la tira...”, “I?” ha dit, “Què hi fa?, tothom té les seves atribucions i les meves fan referència al personal, i tu poc hi pots fer, si la vull acomiadar perquè ha maltractat un client ho faig i punt, i ara si em perdones tinc feina a fer...”, ja havia tornat a projectar els seus escuts invisibles de seguretat, fins i tot es permetia el luxe de somriure, “Saps,?, com era allò.... un clau va fer perdre...” he començat a dir tocant-me la galta “Possiblement pot ostiar als que estan per sota, però quan toques a algú per sobre sempre hi ha conseqüències...” “Tu m’has provocat!” ha contestat encenent-se i acostant-se a escassos centímetres de la meva cara “Amb qui creus que estàs parlant?”, sembla estrany com algunes paraules tenen la capacitat màgica de posar a tothom al seu lloc “Si tens problemes a casa es queden a casa, recorda el que diu a la porta, “Res de l’exterior ha d’afectar a l’interior, i res de l’interior ha d’afectar a l’exterior”, amb tot, sempre he cregut en les sortides bones per ambdues parts” li he dit mentre deixava el seu despatx, ja en el meu l’he vista asseguda en una de les cadires al escoltar com entrava s’ha aixecat “No el volia molestar, perdoni no sé que ha passat...”, “Res, res...” he contestat mentre m’asseia a la meva cadira, ha estat al sortir quan li he dit “Tens dues setmanes de vacances, a la tercera t’espero aquí de nou, i no oblidis de llegir el cartell que hi ha a la porta quan tornis de les vacances...” ha sortit sense entendre massa bé el que havia passat, estava a punt de començar la feina quan una tassa de cafè s’ha estimbat en el meu escriptori, m’agraden les secretàries que no perden detall...