entrada 386 (any 2)

Tota guerra que s’apreciï ha de disposar d’un nombre elevat de batalles, de fet com tota bona dona que s’apreciï ha de disposar d’un bon nombre d’amants, ara bé hi ha batalles i batalles, n’hi ha d’importants i que resten en la memòria com la de Borodino i d’altres que ni tan sols es recorden, batalles entre milers i batalles entre uns pocs, però fet i fotut tot són batalles i en totes es pot perdre la vida de la forma més tonta, doncs bé, tinc un conegut amb qui feia el cafè avui qui diu que a partir de les tres de la matinada a les discos ja no hi ha grans Batalles a guanyar, sinó petites batalletes per tal de poder anar a dormir (no sol) i poder-se penjar una medalleta l’endemà, a més tothom sap que les grans Batalles acostumen a ser costoses financerament i en esforços, i a vegades se’n guanya alguna per acabar dient: “Tanta merda per això...”, així que el meu conegut s’ha tornat un expert en “guerres ratoneres” com diu ell, guerres amb risc de poques baixes i amb una taxa d’èxit certament elevada, tot i que quan un arriba a aquests nivells, també ha de tenir clar el que pot arribar a guanyar... vaja, que vec al meu conegut aviat deixant les seves “guerres ratoneres” i fent “missions humanitàries”, que impliquen anar allí on no hi vol anar ningú i fer allò que ningú vol fer... estàvem en aquests temes quan la porta de la cafeteria s’ha obert, fins que no he escoltat un “hola” al costat no he caigut que realment havia entrat algú, el meu conegut ha dibuixat un somriure i li ha fet un petó (la darrera guerra ratonil guanyada suposo...), hem estat fent un cafè els tres plegats (bé, tres cafès...), la conversa ha estat força animada, de fet ho he intentat però res d’aquella noia era especial, era més, si mai algú hagués pensat en una noia normal, totalment normal, insultanment normal, possiblement ella hagués estat la model, ni tan sols una espurna de cinisme o sarcasme, uns coneixements mínims per no ser enviada directament a la peixera a fer companyia al Néstor (el Néstor, és un veritable supervivent, el darrer peix viu de la peixera, és el putu amo, el putu amo d’una gran peixera on està tot sol, possiblement es canviaria per un putu esclau rodejat d’esclaves (i si poden ser també putes millor...)), si voleu que us sigui sincer ja ni recordo de que hem estat parlant, però al marxar i veure’ls en la distància he somrigut al entendre que hi ha poques grans batalles i en canvi hi ha forces petites batalletes diàries, que fan d’aquesta merda d’existència que alguns en diuen vida un lloc amb estones d’una falsa felicitat i on un creu que ha aconseguit allò que desitja, suposo que ells dos eren afiliats al club dels eterns necessitats, quan he sortit he topat amb algú al centrar la mirada se m’ha escapat un altre somriure, “No et diràs Borodino?” li he preguntat al tros de femella que estava tapant la sortida, ella ha dibuixat un somriure, i els exercits han començat a moure’s, com deia aquell “Caixa o faixa...” o més ben dit “Caixa o llit...”