entrada 385-2 (any 2)

Des de fa temps hi ha un tema al que no li puc donar resposta, de fet he de reconèixer que m’agrada el cinema i la música, i també llegir, sortir a donar tombs, beure i veure, i forces cosses més, però respecte als dos primers que he dit, ummm i les dones que no me les deixi que després les erices cabrejades se’m cabrejen encara més i passen a ser super erices cabrejades de tercer nivell... doncs bé, tornant al tema, fa temps que observo com en qualsevol pàgina de crítica musical o de cinema, les pel•lícules o discs més insofribles són els que tenen una major puntuació, i en canvi els que a un li acostumen a agradar acaben sempre per terra, això vol dir: o que un té uns gustos de merda i no sap veure el bo que es fa, o bé que hi ha hagut subnormals que han pagat per veure o escoltar trunyos de l’alçada d’un campanar, i que ara van de progresyolosetodo i intenten putejar a la resta dels mortals fent que els vegin i/o els escoltin, perquè és clar, tothom pot dir que una peli és una merda (i veure-ho), però com surti l’il•lustrat de torn i et digui que és normal que un mindundi mongòlic idiotitzat cuacurt i ballaric com tu no hagi estat capaç de percebre la suau transició d’imatges i els colors de fons a més del missatge entre línies de la cinta, tot això, si a més, el que ho diu es un mitjamerda amb ulleres de pasta encara fot més, i és clar o l’acabés matant o li dius que si a tot pujant-li l’ego i no sabeu el perillós que pot arribar a ser pujar l’ego a segons qui... després també hi ha aquells que tenen una mateixa vara de mesura i tot es guia segons uns clixés fixats, que si una peli que només vol entretenir és una merda senzillament per només voler això, que si la peli pot estar feta de conya, però és clar com que no té una història d’aquelles que necessites dos dies i una bona dosis de drogues per entendre no val una merda, o quan vas per exemple a un concert de ties bones i et diuen: “Clar tu vas a veure les ties bones”, cony que llest, segur que li donaran el Nobel, ja he dit que anava a un concert de ties bones!!; jo en conec alguns d’aquests salvadors de la cultura, i el tema el vaig tancar un dia que estava a casa seva, el seu nen (la nina dels seus ulls, el més maco, el més llest, vaja el mas de mas), estava fent els deures, un cop acabats els hi va deixar al seu pare, qui després de mirar-los i sense demanar-me permís me’ls va ensenyar “A què és llest el meu nen?”, “Possiblement, però sis per sis sempre seran trenta sis i no pas quaranta tres”,”Ostres tu, que és un nen”, ahhhh, havia caigut al parany “Possiblement, però uns deures amb errors no aporten res de nou a la qualitat estètica dels humans, són com una pel•lícula que només vols ser entretinguda”, òbviament no m’han convidat més a casa seva (i no sap el favor que m’ha fet)...