entrada 384 (any 2)

Sempre m'han agradat els bars on la música és una aposta segura, estava un xic fora del meu horari, però escoltar la Macy Gray sempre és un plaer, possiblement un amb els anys entén que hi ha música per a cada moment, i en un local com aquell assaborint un bon cafè, aquellaa música entrava de forma natural, vaig mirar el rellotge, no seria la primera vegada ni la darrera que em plantarien, però precisament aquest planton m'hagués sobtat, encara la recordava de l'altre dia al menjador del local de menjar ràpid, de fet ella hi pintava allí tan com nosaltres, un estel en la negror mental que era tot el que l'envoltava, quan algú ha de fer l'esforç per saber si ha de riure o prendre's seriosament les paraules de la seva parella, per la incapacitat d'entendre al subnormal que s'ha escollit per a compartir el temps que es té, indica que possiblement l'opció escollida no ha estat la més adient, la porta es va obrir i el local va canviar de la mateixa manera que ho va fer la música, ara eren els Hombres G, qui s'anticipaven als esdeveniments, va acostar-se al a taula tot mirant al seu voltant, possiblement intentant descobrir on estava l'espia, on era el cabron que li diria a la seva parella el que estava fent, em va fer gràcia que cada cop els seus passos fossin més lents, fins pràcticament parar-se, mentalment deuria estar avaluant si allò que anava a fer estava moralment justificat, però la moral i per simpatia l'ètica són unes putes força fàcils de pagar i que ens diguin el que volem escoltar, suposo que ella acabaria pensant allò de: “Si la meva parella no fos com és, segurament jo no em veuria abocada a fer el que estic fent...”, va somriure com si m'acabés de veure, em vaig aixecar per oferir-li una cadira (un que està xapat a l'antiga...), ara era la Britney Spears qui trencava l'encant del local (nota mental: recordar de matar al fill de puta de cambrer que s'encarrega de la música), sense deixar de somriure es va asseure, va demanar un cafè com el meu, i es va quedar en silenci, diuen que la primera paraula pot marcar una relació, jo per experiència sé que és precisament la darrera paraula la que la marca, després de les paraules de convenció social no qüestionables i del primer cafè, la conversa va anar per diferents llocs, ara era el Melendi qui accelerava el tempo de la tarda, suposo que passat el temps es tenia suficient confiança com per ser un xic més sincers del que érem en un inici (mai he entès aquesta por malaltissa dels humans per ser sincers), li vaig preguntar perquè seguia amb aquell cabestro, ella va quedar en silenci i van ser els de la Quinta Estacion qui ens va donar la resposta, vaig somriure mentre m'acostava a ella i li feia una confidència, trobar o conèixer a gent com un mateix provoca adicció, possiblement es podria enganyar creient que ella controlava la situació, però cada cop el buit de deixar a algú com ella seria força més gran que el poc que pogués omplir estar amb la seva actual parella, tot i semblar increïble va ser acabar de dir aquesta frase i en John Waite va començar a cantar, varem prendre un parell de cafès més, i el temps no perdona, els segons van morir fent néixer minuts i quan van passar els nets dels primers, li vaig preguntar si tenia res interessant a fer, ella va començar a dir que havia quedat amb la seva parella, “Un nou sopar romàntic entre Johnnies i Rakes?”, ella va somriure mossegant-se els llavis, “Possiblement jo et podria oferir un sopar més privat” vaig dir deixant la clau d'una habitació a la taula, “No sé, ho hauria de fer...”, “Bé, és força senzill, pregunta't a tu mateixa si vols o no fer-ho, perquè en els fons tu només has de donar-te explicacions a tu mateixa...”, el color de les galtes, la dilatació dels ulls, un petit tic nerviós prop dels llavis i com va obrir un xic més les mans indicaven que la decisió estava presa, vam dirigir-nos al ascensor, Pink ens va acompanyar durant tot el trajecte, no vam esperar ni arribar al pis, la vaig arraconar contra una de les parets, la seva respiració estava accelerada com el seu cor, vaig somriure i ella va acotar un xic els ulls, el primer petó va ser la porta a forces altres, les nostres mans es van perdre pel cos de l'altre, una campaneta va indicar que havíem arribat al pis, va intentar arreglar-se la roba, jo tenia clar que no hi havia ningú darrera la porta, ella va somriure nerviosament mentre la perseguia passadís, un cop dins de l'habitació un reguer de roba indicava el camí del llac de roba que era el llit, algú va dir que en el sexe és l'únic lloc on un pot ser egoista, personalment no ho crec, vaig besar tot el seu coll baixant pel seu cos, com en el cas de Roma, tots els camins conduïen al mateix lloc, vaig passar per la vall de les seves muntanyes bessones, un terratrèmol va assolar aquelles terres amb repeticions cada cop més violentes al acostar-me a la fi del camí, ella va deixar anar un crit apagat quan em vaig perdre entre les seves cames, vaig besar la part interior de les seves cames, notant com tremolaven, “Ho has pensat bé?” li vaig preguntar, ella em va agafar el cap i em portar cap a la seva intimitat, va ser lent i plaenter, l vaig notar tensar-se i deixar-se anar, vaig retornar el camí besant-la i deixant-li tastar el seu propi fruit, ella va deixar anar aire quan la vaig fer meva, les preses són bones per les carreres, i allò precisament no ho era, vaig anar accelerant el ritme notant les seves cames cada cop més amunt per sentir-ho cada cop més endins, la seva respiració colpejava contra el meu cos mentre les seves ungles marcaven la meva pell, en el darrer moment, tota ella es va tensar, deixant anar un crit fosc, tot i la poca llum els seus ulls brillaven en la foscor “Deu...” va ser l'únic que va dir... “Deu, poc hi té a veure en això t'ho asseguro...” “Uffff, no m'aguanto, i que hi ha per sopar?”, vaig somrire mentre m'hi acostava, “Tu ets el sopar”, ella va somriure, va deixar anar algun critet mentre li besava i mossegava el coll, però tot va canviar quan va notar una pressió que trencava la seva preciosa pell, la sang després del sexe té un regust especial, sang altament oxigenada i amb les hormones generades un veritable plaer, va lluitar però poc hi va poder, un cop acabat em vaig aixecar tot té un preu i la felicitat no hauria de ser menys, vaig obrir la porta i la vaig veure:“Com veus compleixo la meva part del pacte, un cos acabat de fer servir a canvi que deixis tranquil·la a la nena”, “Vampir, és un veritable plaer fer negocis amb tu”, va dir la miko entrant a l'habitació, de fet no hi ha res millor que un cos calent per fer-hi entrar les ànimes d'aquells que encara no han marxat i que tenen assumptes pendents, i mirant el cos que hi havia damunt del llit, forces coses es podrien fer amb aquell cos, al sortir el George Michael em va acomiadar, ara tocava anar a veure al cabron del cambrer que s'encarregava de la música...
Cançons mentre tot va passar, les que recordo (i encara que no us ho cregueu l'ordre va ser aquest, més o menys...)
Los secretos
Emilia de Poret
Leona Lewis
Rihanna
Tiziano Ferro
Tina Arena...