entrada 382 (any 2)

No me n’aniré pels cerrus de ubeda o com nassos es diguin, ho faré planer i senzill d’entendre fins i tot pels mongos que hi cauen cop si cop també, atenció!! (redoble de timbals), comprar diaris per obtenir les merdes que regalen, és quasi tan horrorós com tenir els collons o ovaris de posar-s’ho, així doncs i com a botonet de mostra, les tipes que han tingut els collons de anar comprant el diari que ni tan sols han llegit, llegir? Que collons és?, diran elles totes ofeses, i ha passat del quiosc a embolcallar els entrepans dels seus Jasons, Jennifers, Veronikas, Ikers i altres subnormals només per tenir un nom com aquest, això si, salvant els cupons per obtenir una bella pulsera (o com collons es digui) i que a més segons se’ns diu és lo mas de lo mas, i que ofereix una imatge de distinció que te cagas patas pabajo, ara saltaran de nou contentes i gotejant pels baixos ja que un mitjà escrit torna a l’atac amb una nova pulsera, no apta pels homes llop i al•lèrgics a la plata... que també et farà ser la maripili reina de la marujas i l’enveja latent de tota reunió de subnormals a la perruqueria “Oxygen’s water decoloration” també coneguda com a OWD, on la Jessica entre rulo i rulo et dirà que estàs divina que te meas (ja he cagat massa en aquest post), i la resta de marujas asesinas esperaran la mínima oportunitat per saltar-te damunt i com a bones Golums prendre’t el teu tresor més apreciat, aisss, si és que al final els indis que van vendre les seves terres per un espill no eren pas més tontets que els que es gasten els quartos amb els regals dels diaris, de fet tots sou humans així que poc més es pot esperar... i com a mostra un altre botonet, ahir dia de menjar ràpid, de fet un cop (o dos) a la setmana fem aquesta catarsi per veure la naturalesa humana en la seva veritable expressió, brutal, senzillament brutal, cues de gent intentant colar-se, i no diguis res!: “que te rajo aqui mismo como me toques los cojones...”, després que ja no queda res per menjar tot esgotat, coke zero, i un zero!, coke normal i vas que pilles, papes de luxe, pa uxe tu puta madre, papes normals i vas que testrelles, i després el menjador, aissss, que dir del menjador, quanta humanitat!! (i ara algú ofès dirà que allò no és representatiu, i jo com sempre diré que la estadística és cabrona i filla de puta, però que no menteix, i el nombre d’energúmens (també coneguts com humans), existents en aquell lloc, quasi que dóna valor i dreet a una certa generalització), doncs bé, entre tanta humanitat, a la taula del costat una família modèlica, i no us penseu, que els pares no tenien més de quaranta anys, en total uns deu membres, dos pares, dos mares i sis o set fills/es de putes (encara ara no sé quants eren...), doncs bé mentre un dels nens el Isra, anava tocant els collons al pare Juanra, la Yona anava cridant a sa mare la Susi “Maaaaaama!! Que me meo, quiero ir a mear!!”, i la mare dient-li “Esperate que me acabo las patatas”, a la que la filla de puta de la nena seguia “Me voy a mear aquí”, i la mare sense immutar-se “Tu misma, pero yo no te pienso limpiar”, ole, ole, los cojones de la maternidad.... amb tot, no tot va ser dolent, entre aquella troupe sortida de qualsevol fira de fenòmens, la vaig veure, possiblement no érem nosaltres les úniques ànimes en pena en aquell local...