entrada 381 (any 2)

Tinc un conegut que divideix la gent entre aquells que pensen que el temps és un depredador que espera l’oportunitat per saltar-vos damunt i fer-se present recordant que tot té una fi, i uns altres que es prenen al temps com un company de camí que ajuda a que sigueu allò que sou, dues visions força diferents però que fins a cert punt no deixen de ser complementàries, ahir em van venir al cap durant l’èxode pels grans magatzems que estava realitzant, em vaig trobar una coneguda qui anava a la secció de perfumeria a canviar una colònia que no li feia el pes, un cop en aquella secció vaig mirar somrient a les allí presents, aquelles que volen enganyar el temps, aquelles que es miren davant els miralls i pregunten allò de: “Mirall, mirallet quina és la més maca, i més ultramegapijofashion de la zona?” i el mirallet sota la forma de dependenta que va a tan per venda, somrient els hi diu “Qui sinó vos, bellesa d’occident, forma humana de joventut eterna...”, doncs bé, la meva coneguda es va acostar al taulell, i hi va deixar la colònia demanant si li podien canviar per la que ella utilitza, mentre hi era la dependenta va començar a oferir-li tota una sèrie de cremes i cremetes per tal de parar el pas del temps en el seu cos, la meva coneguda va somriure tot dient que no en tenia cap ganes de parar el temps, i que temps era precisament el que esperava i volia per poder fer tot allò que desitjava, una de les allí presents, la va mirar tot dient “Aiii, beneïda joventut, però al final...” i es va callar, suposo que li deuria cremar a la gola haver d’acabar la frase amb un “...totes serem velles”, ja ho diuen que el primer pas per obviar un problema és senzillament evitar-lo, i res millor que no voler veure que una es fa gran, la meva amiga la va mirar amb un somriure de nena bona intentant arreglar el tema “Però si es veu molt bé Senyora, miri que quasi la confonc amb la meva mare...”, li hauria d’haver dit a la meva coneguda que l’arrossegament de les paraules de senyora i l’aparició de la imatge de la seva mare, no van ser un acte de delicadesa vers la tercera edat allí present... la siemprejovenhastaquememuera, va posar-se vermella davant aquell atac i va agafar aire demostrant la capacitat toràcica i marcant uns bons pits, va començar a obrir la boca quan la meva coneguda va tornar a parlar “Miri, sento si la he molestat, i no voldria que tingués un disgust...” va dir marcant també el seus pits “I sap, avui no porto sostenidors, suposo que vostè més que sostenidors deu portar un aparell d’antigravitació portàtil, i no pateixi que segurament serà la més maca del cementiri, i per cert, és un tic tac això que escolto?”, els pits de la vella van caure així com tot ella, la dependenta va començar a obrir la boca però no va dir res i un somriure es va dibuixar en el seus llavis obrint de nou la boca: “Deixi, deixi, que ja se sap com són el jovent d’avui en dia, miri tinc un producte...” la vella va fer que no amb el braç “Jo no vull cap merda de producte, jo vull tornar a ser com ella...” va acabar dient mentre marxava de la secció, la meva coneguda va dibuixar un somriure triomfal, “Una altra que ja sap que li toca morir abans del que voldria, veus ja tinc una altra clienta per fer un tracte aquesta nit, si els humans son fotudament senzills d’enredar”, va dir dibuixant un somriure “Va et convido a un cafè que no sempre s’obté una ànima tan fàcilment....”