entrada 377 (any 2)

Ahir estava fent una copa i obviant les tonteries que deien aquells que estaven amb mi, vaig escoltar una conversa entre cadells post grunge fruits de l’actual societat, diuen que els actes defineixen allò que s’aconsegueix, però les paraules i les idees ens diuen fins on es pot arribar, el tema estava en que força seriosos (el lloc ho requeria, ja que molt possiblement tenien por que si es deixaven anar els acabarien fent fora del local), un va dir que pensava passar l’any sense penedir-se de res del que faria, que ja havia passat força temps pensant i repensant en el resultat dels seus actes, i que havia decidit que allò formava part del passat, em va fer gràcia un acudit com aquell i a més dit per algú com ell, suposo que el meu somriure els hi va cridar l’atenció, hi va haver un silenci fins que els susodicho va decidir temptar a la sort “I tu què mires, vell?”, el silenci es va allargar fins que les rialles dels acompanyant li van donar un fals sentiment de victòria, m’hi vaig acostar “Així que no penses penedir-te de res?, suposo que tampoc del que acabes de dir?”, la seva respiració és va accelerar, el seu pols va arrancar de zero a cent en escassos segons, els cambrers van observar la situació prenent posicions per si tenien de salvar la porcellana, i aleshores encara sotmesos als designis del Nadal va explotar el miracle: “Tu sempre donant racions de realitat a aquells que només haurien de somiar, deixa que gaudeixin d’aquests dies, que quan l’any és jove pertany als joves, ja passaran els dies i acabaran sent uns vellets grunyons toca collons com tu...”, em vaig girar observant-la, no em costa reconèixer els meus errors, i aquell n’era un, havia superat totes les meves expectatives, les meves i les de qualsevol dels allí presents, era el centre de les mirades, el seu magnetisme era tal que hi havia espurnes en l’aire, l’Alícia havia tornat i ara es trobava en el seu veritable país de les meravelles, fins i tot el post grunge de postin, va deixar anar un: “Realment em penedeixo ara mateix de no ser un fotut vell afortunat com ell...”, l’Alícia va somriure agafant-me de la mà, “Ja vec que per molts segles que passin no et podré deixar sol, si és que em retardo un xic i acabes per liar-la” vaig notar els seus llavis prop dels meus i una brillantor en els seus ulls “Tu mai t’has penedit dels teus actes, oi vampir?”, si voleu que us sigui sincer posats a escollir entre dos estèrils galtes o la promesa d’uns llavis carnosos i molsuts, un ho te clar, o almenys jo ho tinc clar, les hores van anar passant i sense donar-nos conte vam quedar sols en el local, el carraspeig del Pierre ens va tornar a la realitat “Saps” va dir ella “No tinc lloc on passar la nit, bé podria passar la nit en qualsevol lloc, possiblement la frase seria que no tinc a ningú amb qui passar la nit, tot i per ser franca, tot i poder tenir a qualsevol per passar-la, de moment no tinc al qui vull per passar la nit...” un és un cavaller i saps que davant les necessitat d’un hi ha sempre les de una damisel•la, “Avui la nit, i demà l’eternitat...” vaig dir-li “De moment em conformo amb una nit que em faci desitjar l’eternitat” va respondre sense baixar la mirada, pels altaveus en Joseph Arthur ens advertia del que podria ser i del que es voldria que fos...