entrada 439 (any 2)

Ahir vaig tornar a gaudir de la companyia de l’Enric, de fet el tindré al meu costat fins el proper divendres (el dijous si hem de ser exactes, que el darrer dia sempre se’l passen plorant i acomiadant-se, tot i que mai he sabut si ploren de l’alegria de marxar o de la llàstima que els hi fan els que es queden...), doncs bé, ahir vaig tornar a ser testimoni de les meravelles de la tecnologia, i és que fins ahir ho sospitava, però ahir vaig demostrar la meva teoria, és possible imprimir un document de quaranta pàgines en quinze impressores diferents (sempre que un les tingui connectades... i eisss poca broma, i de forma que els papers vagin rotant per totes elles), així que ahir el bo de l’Enric es va convertir en el Filípides particular de l’empresa i es va dedicar a fer de Maraton man per les diferents plantes tot saludant i recollint els papers que s’anaven imprimint, i de pas les secretàries i altres aprofitaven per fer-li comandes de les impressions que anaven fent, en poc més d’una hora l’Enric va ser un dels béns més desitjats i coneguts de l’oficina, a mig matí va arribar al despatx amb totes les pàgines, “Ja estan... i ara?” va dir amb un cert triomf a la seva veu, “Recordes qui hi ha al costat de la primera impressora a la que has anat, em pots dir el color del jersei de la noia del costat de la segona impressora, si hi havia papers a la taula del davant de la tercera, i si deien res d’interessant?”, “Com?...” va dir el bo de l’Enric mentre dibuixava un somriure escèptic... “No creuràs que...” “Meeeeckkk, resposta incorrecta”, li vaig dir pitjant de nou el botó d’impressió, “I espero que la propera vegada t’hi fixis una mica més...”, aquest cop va trigar un xic més, a primera hora de la tarda va tornar amb els papers i tot concentrat va esperar a que li fes les preguntes, “Quins problemes té la secretària de l’adjunt, que et dirà ella si li preguntes, com pots fer perquè et digui la veritat, perquè et mentirà i quina creus que es la millor solució als mateixos?”... “Com?...” “Meeeeckkk, resposta incorrecta de nou”, sense poder amagar el somriure vaig tornar a pitjar el botó “Vull que em diguis els problemes que creus que tenen, els que ells creuen que tenen, el perquè no saben els que realment tenen o perquè et menteixen, com els podries endevinar i possibles solucions als mateixos, de tothom amb qui et creuis mentre fas de correvesidis-li”, “Però...”, “Bé, sempre pots desistir i demanar un altre lloc...”, no el vaig veure en tota la tarda, molt possiblement no n’encerti cap o quasi cap, però aprendrà a veure la gent des de una altra perspectiva, tothom per poc important que sembli ens pot ajudar a que siguem millors: “Només qui entengui als homes els podrà manipular” va dir una gran estratega fa segles.... aquest matí he entrat a l’oficina un xic abans de l’hora, no he pogut evitar un somriure al veure damunt la taula de la secretària una de les novel•les de la darrera col•lecció de vampifília... és a dir amor entre vampirs i dones (generalment)... al entrar al despatx he vist a l’Enric, estava dempeus mirant per la finestra i el graciós del tema és que els vidres encara estaven polaritzats, així que només veia el seu reflex... “Saps, a cada intent de voler conèixer els altres he descobert el poc que em conec a mi mateix...” m’ha dit...

entrada 438 (any 2)

Em vaig girar cap a la veu “Vaja tu sempre amb el do de l'oportunitat...” vaig quedar sorprès de veure'l, “Saps, amb tu el concepte de transvestisme agafa un punt nou...”, ell/a va somriure “Mira, sempre que es pot agafo un continent digne del contingut...” va dir contornejant el cos femení que tenia davant “Mira, si vols dins la botiga hi ha uns miralls on segur que et veus...” ell/a va canviar l'expressió “Vampir no comencem...”, “I a que dec la teva visita?” “Ja ho saps, tu vols quelcom i jo crec que et puc ajudar... tot i que si ho vols fer sol sempre puc...” “Eisss, espera, espera, possiblement si que em pot interessar un xic d'ajuda, tot i que primer voldria saber el que en voldràs a canvi...” ell/a va somriure obertament “No pateixis, no demanaré res que tu no puguis fer...”, no sé perquè no em van tranquil·litzar aquelles paraules, “Ja saps que no em queden masses opcions, així que només puc acceptar el teu oferiment”, aleshores va fer allò que sempre em sorprèn i que per molts anys que passin no em deixarà indiferent, es va acostar a una paret, va treure un tros de guix d'una de les seves butxaques i hi va dibuixar una porta, amb tots els putus detalls un cop feta es va girar: “Bon viatge vampir, dóna records al conill...”, m'hi vaig acostar amb cara d'idiota, com la primera vegada feia ja alguns segles, vaig creure que no passaria res, de fet que es pot esperar d'una senzilla porta pintada amb guix en una paret... vaig estirar la mà agafant el passador i girant-lo, i com en altres vegades aquest va girar, vaig agafar aire mentre l'empenyia, la porta es va obrir i davant meu només la foscor, vaig fer dos passes i tot el mon va canviar... em va costar acostumar-me a la llum però poc a poc tot va anar agafant formes, estava a casa de l'Artur, més exactament a la seva habitació, el vaig veure al llit amb la seva dona al costat, el vaig veure tremolar i amb una suor freda que l'envaïa, ell va despertar a la seva dona... “No et trobes bé?” va preguntar-li ella, “No has passat bona nit”, “No sé, va contestar ell, noto com si tingués una indigestió i dolors al pit i al braç” “I estàs tot suat! i molt freda, segur que et trobes bé?” va dir ella, “No sé...”, ella es va aixecar d'un salt “Vaig a trucar a l'ambulància”, ella va desaparèixer de l'habitació passant pel meu costat sense ni tan sols veure'm... allí estava l'Artur morint-se, vaig escoltar a la seva dona demanant una ambulància i tornant a l'habitació “Ja està, tranquil m'han dit que ara venen”, ell continuava tremolant i queixant-se, passats uns minuts es va intentar aixecar “Torna a trucar!”, ella va tornar al menjador cridant aquest cop als de l'ambulància “Em diuen que estant en camí, tu aguanta!”, passats uns minuts l'Artur es va intentar aixecar, però estava ja massa dèbil i la seva dona li ho va impedir posant-se damunt d'ell, “Què fas?” li va preguntar ell “Saps, no vindrà ningú almenys de moment, et mores cabró, i si vols que et digui la veritat no em sap gens de greu, et pensaves que em podries deixar així com així?”, l'Artur es va moure per alliberar-se d'ella però li era impossible i l'esforç més l'estrès de la situació encara empitjoraven la seva salut “Saps, mantindré el fet de follar-me el teu soci tots els dijous quan tu creies que estava al curs de fotografia, i ben aviat ampliaré el meu nombre de polles a provar, he de recuperar tots el anys perduts amb tu...”, l'Artur es va tensar i la cara li va agafar una expressió forçada, aleshores ella si que es va aixecar trucant a l'ambulància i estrenant la seva nova condició de vídua amb una bona interpretació... la resta ja era força coneguda, de sobte davant meu es va anar formant una boira que coneixia, allò no tenia que passar, però quan un entra a la guarida del conill mai sé sap el que es pot trobar “Vampir t'ho havia advertit...” vaig llençar-me allí d'on havia vingut, esperant que la porta encara es pogués obrir... unes mans em van agafar traient-me d'on era “Ja tens les respostes?”, “Podríem dir que si...” vaig contestar mentre el/la mirava, de l'estirada havíem perdut l'equilibri i la tenia sota meu “Realment has tingut gust aquest cop...” ella va somriure... “He de creure'm que m'estàs tirant els trastos?” “Mira, amb cosses més estranyes m'he posat al llit” ella va riure “Vaja gràcies per la part que em toca...”, “El que no entenc és com és que ell no vol que surti la veritat, al final va ser ella qui el va matar...” “Mira, encara que et costi d'entendre hi ha gent que és capaç de perdonar i estimar més enllà de la mort, i suposo que a ell li va bé la història tal i com s'explica...” “Per cert, i quin és el preu que poses als teus serveis?”, ella va somriure “El que t'he dit vampir, res que tu no puguis fer, vull que la matis...” no em vaig poder aguantar el riure “Estaràs de broma oi!, des de quan només mates d'un en un?, i tots els teus exèrcits asexuats i alats?”, ella va dibuixar un somriure arronsant les espatlles “Mira hi ha feines en les que un prefereix no implicar-se massa...” “Vaja, si això és no implicar-se massa”, ella es va girar... “Mira si fas bé el teu paper, et podria dir on trobar la forma original d'aquest cos, i aleshores potser si que el podràs gaudir...”, aquell era un oferiment força interessant, no em va caldre contestar, la figura va desaparèixer tal com havia aparegut, vaig treure el mòbil tot trucant al Francesc “Hola, mira sóc jo, ja tinc la resposta, el teu pare va morir de forma natural, si, si, ja sé el que m'has dit de la medicació, però et puc assegurar que la mort va ser natural, val, val, ja ens parlem, adéu” vaig penjar, hi ha veritats que millor no ser dites, com deia aquella els secrets són les veritats que es van coneixent d'una en una persona... i el futur de la dona ja estava escrit...

In the biblical sense and sensibility
let me know you
I'll kiss that smile off your face
just say when

I'm not afraid to say 'I love you'
any more than I used to be, babe
I am scared to death, I am scared to death
to fall in love

All these people blast from hell
ice break is infernal
from a heart so black and blue
only for you

(just say when, again)

I'm not afraid to say 'I love you'
any more than I used to be, babe
I am scared to death, I am scared to death
to fall in love
with you

I'm not afraid to say 'I love you'
any more than I used to be, babe
I am scared to death, I am scared to death
to fall in love

I'm not afraid to admit I adore you
any more than I was before, babe
I am scared to death, I am scared to death
to fall in love
with you

with you...

scared to death...

I'm scared to death..

And you're sweet like poison...

Versió normal
Versió acústica

entrada 437 (any 2)

Coneixia l'Artur des de feia temps, de fet havíem fet forces negocis junts, però no havien estat precisament els negocis sinó la vida regalada que portava allò que l'havia mort, l'havien trobat no feia massa mort a casa a causa d'un atac de cor, vaig anar a l'enterrament més forçat per unes idees estúpidament humanes que no pas meves, ara bé, el que em va sobtar va ser la trucada del seu fill Francesc fa un dies, com no podia ser d'una altra manera em va convidar a fer un cafè (sort que com a vampir no cal que pateixi per la meva pressió arterial), al entrar al bar i veure'l assegut en una taula de les més amagades em va dur a pensar que aquell no seria un cafè de plaer, després de repetir els condols i altres salutacions formals em va clavar els ulls vomitant-me: “Realment no sents massa, per no dir res, la mort del pare oi?”, vaig intentar pensar que dir, i va ser aquest temps el que em va delatar, al final senzillament vaig deixar anar un “No, no massa, tothom mor algun dia, que sigui abans o després no està normalment a les nostres mans...”, “Almenys ets dels pocs sincers... així que també ho seré, crec que el pare no va morir de la forma que han dit...”, si la tarda podia ser interessant o tremendament avorrida allí s'estava a punt de decidir “I això?” (recordeu la curiositat natural dels vampirs...), ell em va passar uns fulls de l'hospital dels que poc hi vaig entendre “Mira, tinc un amic que treballa a l'hospital, i com a favor es va encarregar del cos del meu pare, em va dir que havia estat un atac de cor, tot i que em va preguntar si es medicava, com saps el meu pare mai ho hauria fet, doncs bé, va trobar unes restes d'un fàrmac que si no està ben administrat pot provocar crisis cardiàques...” “I jo que hi pinto en tot això?” “Vull que em diguis que va passar...” “I com es suposa que ho hauria de fer?” “No ho sé, ni m'hi importa, però si ho fas t'estaré eternament amb deute...” “Bé, considerant que estas prop de la trentena no em quedaran masses anys per aprofitar-me...”, es va mossegar els llavis abans de continuar “Els meus fills i els seus també quedaran lligats...” no vaig poder més que riure... “Carai, ni que fos inmortal jo!, mira deixem-ho en la teva trista existència, ara bé... no sé com dir-t'ho ni com t'ho prendràs, però necessito...” ell va fer aparèixer una caixa que em va deixar sobre la taula... no vaig poder més que mirar-lo sorprès “Hi és tot?”, ell va afirmar amb el cap “Saps” em va dir “No sé, d'on heu sortit ni que feu, però veient-vos cada cop tinc més clar que Deu s'ha cansat del humans”, jo li vaig contestar somrient “No et pensis, en tota bona peli hi té d'haver bons i dolents i fins i tot Deu ho sap això”.... fer parlar a un mort no és feina fàcil, i més si no volen parlar, normalment un pot fer una ouija i esperar, però és clar, ni així tindrem la seguretat de qui ens pot aparèixer, així que el millor és anar a un professional, i la millor per això era la Sabrina, vaig trucar-la i em va donar cita per una mica més tard, després d'entrar a la seva boutique de roba de disseny i veure les dones que hi anaven i de les que molt poques sabien dels negocis de la Sabrina no vaig poder més que somriure, ella em va veure i se'm tirar sobre “Ets car de veure!, i sempre per negocis.... saps sempre penso: a veure el dia que em ve amb una feina que impliqui un xic de plaer...”, em va acompanyar per la botiga, em vaig quedar davant un dels miralls mirant a una de les clientes provant-se un vestit... “Saps que tot i no tenir ànima no hauries de jugar amb certes cosses” em va dir forçant el gest i estirant-me de la mà, la clienta es veia reflectida, però jo hi veia el que hi havia darrera el mirall, de fet la Sabrina tenia un negoci rodó, venia roba a les clientes i les ànimes de les clientes a altres, ànimes que quedaven atrapades en els miralls on elles es miraven “Ja ho saps” em va contestar llegint-me la ment “Només perden les ànimes aquelles que creuen que el que reflecteix el mirall és la imatge més bella que pot reflectir, haurien de recordar que els pecats capitals tenen aquest nom per un bon motiu...”, després de passar per diferents sales i passadissos vam arribar davant d'una porta, una porta sense clau que es va obrir al contacte de les seves mans, ella hi va entrar, un cop dins es va girar “Va que no tenim tot el dia” va dir rient... “Ais que no recordava que no pots entrar en segons quins llocs sense ser convidat, amb tot suposo que tinc la teva paraula de que no faràs cap tonteria...”, vaig aixecar la mà com a bon escorta “Tens la meva paraula” “No sé si estar més o menys tranquil·la” va dir ella, la sala estava plena de tots els utensilis que algú com ella pot necessitar, “I que és el que vols?” “Fer una pregunta i obtenir una resposta d'un mort...”, “Només això?, no saps que amb els morts no es pot parlar?” va dir amb un somriure “Suposo que saps que no és tan senzill, em farà falta...” li vaig mostrar la caixa “Vaja, veig que han fet els deures...” la va obrir deixant anar una exclamació “Saps, això no ho ha fet algú amb connexió a Internet, aquí hi ha mans força destres, i no entenc perquè t'han fet fer una feina a tu que l'haurien pogut acabar ells...”, ella va treure una sèrie de caixes lacrades i amb signes a l'exterior, un cop fora les va nombrar... “Ulls, llengua, cor i fetge... ulls per mostrar el que van veure, llengua perquè ens digui el que va passar, cor per que puguem sentir el que va sentir i el centre de la seva força, el fetge... i a més conservats en força bones condicions, bé crec que podem començar”, els va anar deixant sobre la taula, un cop fet va començar a recitar allò que mai ningú hauria de dir, sé per experiència que els morts es prenen el seu temps, a no ser que tinguin unes ganes boges de gresca i comencin a fer-ho volar tot, algú que té l'eternitat per endavant bé que s'ho pot prendre amb calma, després d'uns minuts, ho vaig notar just al centre de la taula es va anar formant una figura, la boira es va anar espessint, i els ulls, la llengua i els altres òrgans van anar agafant la seva posició, allí davant tenia al que havia estat el meu amic... “Qui em molesta i què vol?” es va escoltar a la sala, els ulls es van clavar en mi i la boira va dibuixar un somriure, “Ni mort em pots deixar tranquil, et dec encara alguna juguesca?”, “No, crec que les vas pagar totes, però ja saps el que vull... algú m'ha dit que la teva mort no va ser tan normal com es va dir...”, “Li pots dir al meu fill que la meva mort va ser natural”, “I li estaré dient la veritat?” “Dubtes de la meva paraula?”, alguns dels objectes de la sala es van començar a moure, i allò no era massa bona senyal... “Vampir, li pots dir al meu fill que em deixi descansar en pau i que un cop es mori ja parlarem amb qui permís em va mutilar”, la boira va començar a perdre la forma “Saps, Artur, sempre has mentit força malament...”, “Has estat advertit vampir”, sé per experiència que cabrejar a un mort no és recomanable, una força em va aixecar llençant-me contra la pared, la Sabrina va recitar de nou fent que la boira es dipersès per l'habitació “M'havies promès que et portaries bé” em va retreure “Mira si vols em pots fer pam-pam al cul” després veure la brillantor en els seus ulls no vaig poder més que dir “Eisss, era una broma!”, vaig sortir per la porta de darrera, l'aire del carrer em va tornar a la realitat, l'aire i una veu... “No t'han dit el que esperaves escoltar?”

Let's fall apart together now
Zip and keep it in a body bag well warm
Next to the mausoleum he was born in
Picking up the pieces of this gory glory of it all
Bereave to mourn
Bereave to mourn

Have no fear
There are wounds that are not meant to heal
And they sing, in venere veritas
Come inside
Let the bother you alive
And sing, baby sing
There are wounds that are not meant to heal at all
In venere veritas

Let's fall apart together now

There's a motive to our sadness as we drag the mirrored ball and chain
Through the twilight again
Dressed up in shame

Have no fear
There are wounds that are not meant to heal
And they sing, in venere veritas
Come inside
Let the bother you alive
And sing, baby sing
There are wounds that are not meant to heal at all
In venere veritas

Begging for reflection of a ??
Find and chase us over the edge

Have no fear
There are wounds that are not meant to heal
And they sing, in venere veritas
Come inside
Let the bother you alive
And sing, baby sing
There are wounds that are not meant to heal at all
In venere veritas
These are the wounds that are not meant to heal at all

Let's fall apart together now
Let's fall apart together now

Versió normal

Versió acústica

entrada 436 (any 2)

Avui quan he arribat al despatx he vist que hi havia quelcom que no rutllava, i l'expressió de la meva secretària m'ho ha reafirmat, així que quan he vist llum al meu despatx i la porta oberta no he pogut més que somriure davant d'aquell repte... un cop dins he vist a la responsable de recursos humans qui ha dibuixat un somriure que només fan aquelles dones que saben que ara es venjaran per tots els agravis que els hi has, o que creuen que has comés vers elles: “Vaja, t'has dignat a arribat, i sembla que hagis estat tota la nit de festa” va dir mentre es girava cap al desconegut que estava donant tomets nerviosament pel despatx, “Et presento l'Enric” ha continuat “És un dels nois que han passat les proves i que estan voltant per les diferents oficines, segons m'han dit promet força, així que he pensat que ningú millor que tu per...” “I no hi havia cap Erica?” li he preguntat “Veuràs, és que sempre se m'han donat millor les noies...” “No et tindré el comentari en consideració, (ha seguit forçant l'expressió) amb tot dir-te que s'esperen forces cosses del nostre Enric (va dir remarcant totes les lletres del nom) i estic segur que tu podràs ensenyar-lis, bé us deixo perquè us aneu coneixent, per cert és teu durant tota una setmana...” ha acabat dient tot anant cap a la porta “Ja em diràs com va” ha deixat caure amb un somriure al sortir, m'he girat i he vist al pobre subnormal, qui s'ha acostat donant-me la mà “És un veritable plaer conèixer-lo, m'han parlat força de vostè” “I tot el que t'han dit ha estat positiu”, la seva cara ha canviat d'expressió “Primer, hauries d'aprendre a mentir abans de dir mentides, segurament penses que estar aquí és qualsevol cossa menys un plaer... però bé, suposo que tampoc deus ser la promesa que m'han dit” veient la seva cara em quedava clar que tenia allí davant el tontet o dels tontets del grup, darrerament no hi ha espavilats, només hi ha espavilades, ja ho diuen que la naturalesa és sàvia, “I bé, saps el que fem aquí?”, ha deixat anar forces tonteries sobre allò que tothom creu que fem... “Bé, suposo que llest, el que es diu llest, no ets per voler treballar en un lloc on no saps el que fan... així que de moment pots començar per fer el cafè” “El cafè?” ha contestat, “Si, el cafè suposo que el cafè si que saps el que és...”, he tingut un matí tranquilet, el pobre Enric ha fet no menys de deu intents de fer cafè, a cada un dels mateixos li he tornat la tassa tot dient que ho podia fer millor, després de veure la seva cara li he recordat que pixar-se o tirar qualsevol altre substància al cafè no l'ajudaria massa, finalment ha entrat amb una tassa de cafè que tenia clar que no l'havia feta ell, “Estàs content d'aquest cafè?” li he preguntat “Com?” ha contestat, “Si home, vull dir si creus que és el millor cafè que has fet avui, saps podria estar content d'un cafè com aquest jo, està força bé, i em diria que ja saps fer un bon cafè”, m'ha mirat i cagant-se en tot ha agafat la tassa “Ara torno” ha dit mentre sortia del despatx, al final i després de tres intents més ha fet quelcom que era bebible, amb un somriure li he dit que podia sortir i revisar l'arxiu, una estona després he sortit i he vist com estava potinejant l'ordinador d'una de les secretàries qui li ha agraït que li arreglés el problema informàtic que tenia... l'Enric perquè és jove, però un gat més vell hauria vist força més en el somriure de la secretària, al veure'm ha vingut disparat “Ho sento, però...” he aixecat el braç fent-lo callar, “Bé ja saps que fem aquí?”, ell ha agafat aire mentre rumiava al final s'ha arronsat d'espatlles dient: “Putejar-nos fent cosses que crèiem que sabíem fer i repetint-les fins que ens surten bé, donar consells i ajudar a qui ens ho demana mentre el jefe ens dóna ordres que no entenem a que porten...”, no he pogut més que somriure “Molt bé, molt bé, i saps quin és el destí de tot això?”, ell m'ha mirat entenent per primera vegada que significava estar on estava “Que la gent ens agraeixi els consells i en pagui?” “Bé, quasi que havia oblidat que tu ets dels tontets, l'objectiu és que la gent estigui disposada a fer el que necessitem quan ho necessitem a canvi dels consells que els hi donem...”, possiblement per ser el primer dia era més que suficient, però no he pogut més que preguntar “Per cert Enric, has vist el vídeo de la famosa corba, aquella on un cotxe té un accident?”, “Si, clar”, “I bé, que en treus del que has vist?”, m'ha mirat sense entendre massa bé la pregunta, al final ha contestat “Doncs que arreglaran la corba i ja no hi haurà més accidents, no?” “Molt possiblement, però aleshores hem enviat a la noia de la corba directament a l'atur...”

entrada 435 (any 2)

Ahir després d’aparcar al carrer (encara sóc el suficientment paranoic per no aparcar sempre al mateix lloc), i sortir del cotxe vaig agafar aire, tenia el bosc a tocar, vaig somriure mentre l’aire gelat entrava en els meus pulmons, vaig mirar cap al bosc, només va ser un moment, uns tristos segons però em va semblar veure’l, la cortina que era la poca neu que anava caient dibuixava ombres en el bosc, ombres dels fantasmes que un ha anat deixant en el passat, fantasmes que ens criden a que acabem allò que vam deixar a mitges sense ser conscients que ells ja no pertanyen en aquest mon, “Allà ells” vaig pensar mentre anava cap a casa, havia conegut al Roc a començaments del segle XX era l’encarregat d’un important exportador de fruits secs del camp de Tarragona, algú que s’havia fet ric comprant fruits secs i embarcant-los en vaixells que mai arribaven al seu destí, i que les asseguradores acabaven sempre per pagar, i per tenir el do de poder vendre el doble de fruits secs dels qeu comprava, bé, suposo que deuria ser la versió moderna del miracle dels pans i dels peixos... va ser en un dels mercats quan compraven els fruits secs que el vaig veure, era un tipus alt, dur, rocós, era d’aquells que un vol tenir treballant per a un enlloc que ho estigui fent per la competència, estava pesant uns sacs d’avellanes quan el pagès li va preguntar si els pesos estaven bé, segons ell havia pesat els sacs a casa i feien més pes que no pas el que deia en Roc, en Roc es va cabrejar de mala manera, i preguntat-li si li estava dient mentider li va etzibar un cop que el va llençar uns metres enrere, va agafar el sac d’avellanes i li va tirar i sort va tenir el pagès de poder apartar-se, va treure unes monedes i els hi va llençar tot dient que eren per la merda d’avellanes que s’haguessin pogut trencar, va agafar aire i tot indignat i va donar per acabada la compra, la resta de pagesos van quedar allí petrificats mentre en Roc anava cap al bar, tres xatos d’aiguardent després es va confessar: “Saps, realment els enganyem, mira els hi paguem un preu més alt per quilo, però també fem que els seus sacs donin un pes menor, així doncs ells contents i nosaltres comprem a un preu baix, ara bé, el que no puc deixar és que tot el que fem es faci públic, segurament tots ho saben, però ells no ho volen saber i jo no puc deixar que ho sàpiguen... i ja saps que en aquest negoci la imatge ho és tot”, va sortir del bar, i els pagesos se li van acostar tot disculpant-se del comportament de l’altre i oferint-li de continuar amb la compra, ell es va arronsar d’espatlles i deixant anar alguns tacos va ordenar que tornessin a muntar el tinglado... ahir em van demanar el parer en una negociació i em van venir les paraules d’en Roc al cap “Si en una negociació molts guanyen no és una bona negociació... en les bones negociacions només uns pocs han de guanyar, la resta no són més que concessions a les multituds perquè es creguin que encara pinten alguna cosa...”, així que vaig dir que la negociació a la que havien arribat era una bona merda, i vaig recomanar que es mantinguessin ferms en les seves posicions inicials: “Ja, però aquelles posicions no són les acceptades per la majoria!” em va dir un dels clients, “Això ja ho sé, però no oblidi que “aquelles” són les acceptades per vostè”, li vaig contestar donant per acabada la reunió...

entrada 434 (any 2)

Diuen que el sentit de l’oportunitat defineix moltes vegades a una persona, de fet no puc deixar de somriure al pensar en el bo del John Toldem, qui en un atac de sinceritat va deixar a la seva amant embarcada un 10 d’abril de 1912 mentre li deia que sortia un moment a buscar tabac, quan en realitat tornava als braços de la seva santa senyora... aquella decisió molt possiblement no el va fer més feliç, però si que li va allargar la vida... després hi ha els que aprofiten la visita d’algun personatge important per fer-se un bany de multituds i demostrar lo “socialment conscients” que són, no sabeu la gràcia que em fan la gent “socialment conscient...” suposo que es compleix la màxima que quan més diuen que ho són realment menys ho són, doncs bé, ara volen fer un monument per recordar que en una obra hi va haver un accident que va costar la vida a cinc treballadors (políticament correctament parlant, si fóssiu del poble diríeu “cinc immigrants” i si fóssiu dels que manen diríeu “cinc porronxos”, si voleu que us sigui sincer, en temps de crisi crec que es podrien invertir millor els diners, però... no deixa de ser una opinió personal, doncs bé, es farà el monument per tal de recordar als morts, i jo em pregunto, perquè collons no es fa un monument per a cada mort que hi ha?, perquè a veure... són cinc morts (que no deixen de ser la suma de una més una, més una, més una, més una mort), més que no pas una senzilla mort?, eren millors aquells cinc que qualsevol un?, o és que la cosa va per número i a partir de cinc morts es té dret a monument?, perquè si és així i se us acut palmar-la mentre treballeu espereu i la palmeu amb quatre més, o directament la feu palmar a quatre i vosaltres hi caieu darrera, penseu que a part del monument no estareu sols allí on aneu, i segur que els vostres companys de feina al final acabaran per perdonar-vos... com he dit al començament el sentit de l’oportunitat defineix la gent, entre aquells que saben estar al seu lloc i aquells que no saben estar en cap lloc... avui hi estava pensant quan he sortit de l’oficina, he vist la porta de l’ascensor tancar-se i com es parava, he accelerat el pas per veure un downie que m’ha donat els “bons dies” sense deixar de somriure mentre mantenia la porta oberta, òbviament la resta de les persones de l’ascensor s’han cagat en que el subnormal aquell els hi fes perdre el temps esperant al tontet de turno, quan hem arribat a la sortida s’ha acomiadat de tots i ha sortit de l’ascensor, una de les noies presents ha deixat anar un: “Mira que educat, sembla una persona ben normal”, mirant-la he descobert que en l’ascensor no hi viatjava només un anormal... aquella subnormal no veia que ell mai seria un noi normal, com a molt seria un noi educat, i eis! que també hi ha gossos i gatets educats, que no costa massa fer que estirin la poteta i es posin a dos potes, jo fins i tot tenia un conegut a qui el gos li feia equacions diferencials..., sortint de l’edifici he vist al downie (Jordi, es diu Jordi, que m’ho ha dit després, bé, segons ell es diu Xoodi, amb un número de o’s en funció del grau de nerviosisme del moment...), m’hi he acostat i l’he convidat a fer un cafè, un cop en el bar el cambrer ens ha demanat que volíem i el cabró ha saltat: “Una cervesa!”, el cambrer m’ha mirat sense entendre’l i li he fet de traductor: “Un cafè i una estrella down”, “Como??” ha contestat el cambrer sense entendre el que li deia, mentre el cabron del Xooordi es partia el cul amb l’acudit, al final no he pogut determinar qui era més subnormal si ell o el cambrer, aisss si és que les coses mai són el que semblem...

entrada 433 (any 2)

En un dels darrers sopars em vaig trobar amb el Joan, de fet ell és força més vell que jo i sempre li ha fet gràcia que els vampirs hagin de tenir uns noms rimbombants i arcaics, a més de pràcticament impronunciables, com ell diu si matessin a tots els que tenen aquests noms la població mundial de vampirs es veuria seriosament afectada, el vaig sorprendre mirant un quadre a certa distància i no vaig poder més que dir-li mentre m’hi acostava “T’’hi pots atansar un xic més, que crec que aquest no mossega”, ell es va girar dibuixant un somriure “Mira, crec que he trobat la distància exacta per poder-lo valorar sense que les imperfeccions del mateix m’insultin en excés...”, de fet vist des d’aquella distància no es veia malament fins i tot s’hi deixava veure... “Mira...” va continuar en Joan, “Aquest quadre és com tot, quan veus un humà a certa distància et pots fer una idea del que pot ser, que moltes vegades no deixa de ser més que un reflex d’allò que vols que sigui, mentre t’hi acostes vas veient com perd part del seu encant, totes les seves tares i defectes van agafant forma i van pervertint la imatge anterior que tenies, arriba un punt on fins i tot et planteges si val la pena fer un pas més, un senzill esforç més per reafirmar el que ja saps, però aleshores la poca i infecte sang humana que ens pot quedar ens fa creure que podem estar errats i que hi pot haver quelcom més darrera el que veiem... així que avancem un xic més, en aquest punt els defectes que ja hem trobat són força majors a tot allò de bo que podem esperar, però tot i així fem el darrer pas i ens plantem davant seu, i després que obri la boca descobrim que el somni que creiem haver vsit, no ha estat més que un malson destrement disfressat... i que ara ens toca justificar-nos de la millor manera i desitjar sortir del conflicte amb el mínim nombre de baixes, i saps?, el problema no és dels altres el problema és nostre, per creure que la gent pot ser allò que esperem d’ells... al final no hi ha més culpable que un mateix, i no hi ha més enganyat que un mateix, amb l’agravant que hem estat nosaltres mateixos qui ens hem enganyat...”, va aixecar la copa brindant amb una noia que hi havia a certa distància... “Maca i interessant, oi?”, va dir, va fer unes passes i es va aturar “Ara ja no és tan maca, oi?, tot i que possiblement segueix sent interessant...” després d’unes passes més i que la noia dibuixés un somriure ell va dir “Ja ho veus, ni maca ni interessant, una meuca més...”, va deixar la copa en una taula i s’hi va acostar, possiblement la noia estava encantada amb ell, però la realitat és que la beguda li havia obert la gana i allò no deixava de ser un bufet lliure, just al mig de la sala vaig veure una noia que em mirava mentre somreia, instintivament vaig fer tres passes enrere, i voila, des de aquella distància no semblava tan desastre... per cert, ja han tornat a fer una merdapeli sobre vampirs així que si voleu gastar-vos els quartos que us sobren, ja podeu anar a veure “Daybreakers”, i si us plau no em vingueu dient que només veieu True blood que no deixa de ser una altra merda de sèrie, i per fer-ho no guanyeu cap vampipunt extra...

entrada 432 (any 2)

Fa temps em vaig trobar un monjo en mig d’un bosc, al veure’m va dibuixar un somriure franc i després d’oferir-me de poder passar la nit a casa seva que jo a canvi del favor l’ajudés en les seves tasques diàries, li vaig preguntar si portava molt de temps sense rebre cap visita humana, ell em va mirar sense deixar de somriure... “Tant que tenia por que la propera vegada que veiés un humà, fos incapaç de poder parlar amb ell, ja que tenia por d’haver perdut el do de la paraula, o almenys el do de fer-ho assenyadament...”, va ser aleshores quan li vaig preguntar quin era el motiu de que estigués allí sol en mig d’aquell bosc, ell va contestar sense deixar de somriure “Va arribar un moment on cada cop que escoltava tenia menys ganes de fer-ho, cada cop que parlaven amb mi tenia menys ganes de contestar, cada cop que llegia el que altres escrivien tenia menys ganes de llegir, cada cop que tenia gent al voltant tenia menys ganes d’estar acompanyat, al final vaig concloure que estava fart dels que em rodejaven, i vaig decidir marxar”, “Suposo que deuria ser dur...”, “Dur?, no et pensis, més aviat alliberador, no hi ha major llibertat que el poder actuar sabent que ningú espera res de nosaltres, i sabent també que nosaltres no esperem res de ningú... veus la teva visita, tot i ser causa de felicitat per a mi, no deixa de trencar la meva llibertat i m’obliga a invertir part del meu temps en la teva persona...”, ahir mentre estava a la terrassa hi pensava, tenia a la noia que feia uns minuts m’havia preguntat sobre la música al costat, i jo no podia de donar voltes al que feia segles m’havien dit: “... cada cop que llegia el que altres escrivien tenia menys ganes de llegir...”, la noia em va interrompre els meus pensaments: “Saps”, va començar a dir, “Quan a més festes com aquestes em conviden és quan menys ganes de festes tinc...”, el temps passa i els actors s’intercanvien, però al final la fortuna i el destí sempre ens porten les mateixes cartes, l’existència no deixa de ser un estúpid joc del solitari on després de posar les cartes que encaixen perfectament, ens queden aquelles que requereixen de una major vista i intel•ligència i finalment aquelles que no hi ha on col•locar-les, i que un cop rere altra ens van venint, i nosaltres les retornem tot esperant la propera, sabent que no serà ni millor ni pitjor que la que ja hem deixat, senzillament serà una carta que no ens fa cap servei, la vaig mirar tot desitjant que almenys aquella noia tingués un millor regust que no pas el monjo que em va convidar a sopar feia uns segles...

entrada 431-2 (any 2)

Ahir per la nit estava convidat a una transgeneracional night meeting, és a dir, una barreja de vells (més ben dit vells verds) amb jovenetes i de velles (perdò cougar girls, que no velles verdes) amb jovenets, es suposa que els vells intenten vendre coneixements i experiència i els jovenets ofereixen cossos i ganes a canvi, no sé qui hi guanya o hi perd més en aquest intercanvi... amb tot em van demanar que hi portés la música, més que res per que l'amfitrió es va passar la tarda cercant la beguda del moment el “Yxaiio” dels collons... com que tampoc estava massa inspirat i la tarda havia anat passant escoltant música a duo amb una altra persona, música que havia de quedar només entre nosaltres dos, vaig aprofitar una llista que algú ja havia fet i fins i tot barrejat (si és que hi ha gent força eficient i servicial), i si voleu que us sigui sincers les coneixia totes i tenia clar que seria un cop segur, molt possiblement per algunes orelles verges podria molestar en algun moment però per la gran majoria serien més que acceptables... us en deixo algunes a continuació per si voleu passar una bona tarda de diumenge, o no...:

cançó 1
cançó 2
cançó 3
cançó 4
cançó 5
cançó 6
cançó 7
cançó 8
cançó 9
cançó 10
cançó 11
cançó 12
cançó 13
cançó 14

Estava per (la veritat no tinc clar si era la quarta o el cinquena) copa del tiet Jack quan vaig sortir a la terrassa, al passar per la porta vaig escoltar a un grupet fent-se les solidàries parlant del darrer terratrèmol, i una ve fer l'observació del segle “Veieu, si hi hagués un Deu, això no hauria de passar!”, l'aire en la cara i les paraules d'aquella subnormal me'n van portar unes altres “Jo no creo destins o futurs, són ells qui se'ls fan, és estúpid culpar-me pel dolent que feu o agrair-me lo bo que us passa...”, Deu molt possiblement existeix, però el seu sentit de l'humor se us escapa de la vostra comprensió, sinó com entendre que algú deixi un missatge en un text i milers d'anys després encara ningú l'hagi interpretat (i no, no parlo de la Bíblia, els que tinguin algun senzill coneixement ja ho hauran entès); vaig recordar, jo hi era el 12 de juliol a Bratunac, jo vaig veure un dels actes més infames i mostra de cobardia que us pogueu imaginar, jo vaig veure com vendre ànimes a canvi de llibertat esdevenia el negoci del dia, vaig veure la felicitat en la cara dels botxins i la tranquil·litat en la dels covards, i encara avui em pregunto si poden dormir tranquils, i allí mentre en Mladic i en Karremans pactaven sobre el futur de molts el vaig veure, entre les tropes, mirant-ho tot somrient i amb curiositat, m'hi vaig acostar: “Vaja, no pensava que no te'n recordaves ja d'aquestes terres?”, em va mirar sorprès després va dibuixar un somriure i em va pinçar la galta “Saps, no t'he fet tal com ets, però si el que eres, i a vegades em pregunto si em vaig conformar massa aviat amb el que vaig aconseguir, veient a criatures com tu”, “M'ho prendre com un afalagament, amb tot, suposo que no deixaràs que això acabi així?”, ell va tornar a somriure “I perquè no?, mira segurament tots creuen que acabaran en un lloc millor i que els espera un futur millor, que hi ha de dolent en accelerar-lis aquest futur, i no entenc el teu interès per ells, t'estàs assegurant tanta sang que ni tu te la podràs acabar, a més... jo no creo destins o futurs, són ells qui se'ls fan, és estúpid culpar-me pel dolent que feu o agrair-me lo bo que us passa...”, “Ja vec, tu vens a divertir-te en aquest zoo i a veure com acaba tot...” ell va tornar a riure fent que fóssim el centre de totes les mirades “Tens un sentit de l'humor força peculiar, i mira, fet i fotut tothom té dret a unes vacances, no?”, la resta és força desconeguda (perquè mai arribareu a conèixer el que hi va passar)... ho estava recordant, tot intentant que el passat no m'amargués el bourbon present quan vaig escoltar a algú a la meva esquena: “Saps, pensava que els vells ja passàveu del Benedetti, i a més tens uns gustos musicals un xic...” “Rars, per la meva edat?” vaig contestar mentre em girava...

entrada 431 (any 2)

Les paraules són dites i descansen en l'aire i en la memòria per tal que siguin reutilitzades i dites de nou, i d'aquesta manera esdevenen eternes, aquest fet no me molesta massa, el que realment em rebenta és la facilitat de certes persones per fer-se-les seves i no reconèixer que un ha de cobrir la seva incapacitat intel·lectual amb la memòria del que altres han dit... l'altre dia llegint blocs (crec), em vaig trobar...

No importa cuán estrecho sea el portal,
cuán cargada de castigos la sentencia,
soy el amo de mi destino:
soy el capitán de mi alma.

I el/la tipus es quedava tan ampla, com si del seu curt coneixement un fos capaç de vestir idees com aquestes, no vaig poder més que somriure i recordar la totalitat del que deia i que ell/a com a bon sisejador no havia dit totalment per tal de no quedar retratat...

Más allá de la noche que me cubre
negra como el abismo insondable,
doy gracias a los dioses que pudieran existir
por mi alma invicta.
En las azarosas garras de las circunstancias
nunca me he lamentado ni he pestañeado.
Sometido a los golpes del destino
mi cabeza está ensangrentada, pero erguida.
Más allá de este lugar de cólera y lágrimas
donde yace el Horror de la Sombra,
la amenaza de los años
me encuentra, y me encontrará, sin miedo.
No importa cuán estrecho sea el portal,
cuán cargada de castigos la sentencia,
soy el amo de mi destino:
soy el capitán de mi alma.

Personalment em costa entendre aquesta dificultat per reconèixer que el que un escriu i/o diu no és seu, i que un aprofita a aquells que han estat força més destres en l'art d'ajuntar de lletres per dir allò que un vol dir i que personalment té problemes per dir (ahhh, i per cert el poema anterior és de William Ernest Henley, i el podeu escoltar entre molts altres llocs si veieu la peli d'Invictus), com deia aquell: “No hi ha pitjor lladre de paraules que aquell que les roba i és creu que pel senzill fet d'haver-ho fet passen a ser seves...”

entrada 430 (any 2)

Que espanya és un país de pandereta crec que ja fa força temps que tothom ho sap, de fet en Napoleon ja ho deia, els espanyols només serveixen per fer tres a coses, a veure: per mentir, fer l'amor i la guerra, però tot amb catxondeio i folkloreig, que no falti!, que de fet el concepte de guerrilla ve d'espanya, ja que ni la guerra sou capaços de prendre-us seriosament... i per donar justificació a aquesta idea res millor que veure les darreres notícies, per un costat al··lucinat (amb dos · de l'al·lucinat que he quedat), de veure com en una comissió d'investigació, els investigats en lloc de respondre deien el que els hi rotava faltant al respecte d'aquells que preguntaven (que fet i fotut poc respecte mereixien ells, però el fons de la qüestió era força seriós), així doncs sembla que cinc morts no mereixen que ningú remogui la merda, total ja estan morts i tothom ha cobrat, així doncs, perquè voler saber allò que ningú vol explicar... eisss i sort que s'acosten les eleccions que sinó ni comissió s'hagués fet que ja sé sap el que diuen: “Avui per tu i demà per mi”, com aquell acudit on un va al dentista i quan s'asseu agafa pels collons del dentista i li diu: “No ens farem mal, oi?”, doncs aixina mateix funciona el tema de les comissions d'investigació... i la segona encara ha estat millor, en un país amb una burrada d'aturats, i on qui té un pis (seu i no del banc) són una minoria, ara resulta que us obriu de cames per tal que us introdueixin no un, sinó cinc terroristes que fins la data estaven de vacances a Guantànamo, d'això se'n diu no una monopenetració. sinó una pentapentracioipagarelbeure, eisss i poca conya que als tipus aquells se'ls hi dóna (que igual també se'ls hi donarà una dona sense accent a la mínima que ho demanin, que deuen estar farts de matar-se a palles..): feina, pasta, llar, residència, nova identitat i seguretat les 24 hores, ole, ole, tus huevos zetapeitor..., suposo que si algú hagués intentat enfotre-se'n de tants en tant poc temps com ho ha fet ell “sense voler” no ho hagués aconseguit, si ni ha que hi tenen la mà trencada en fer contents a la gent... doncs res, des d'aquest humil bloc recomano a tots els aturats que es deixin un xic de barba, facin unes sessions de raig UVA, i amb un llençol al cap a forma de turbant i llauna de benzina en mà, cremin l'empresa que els ha acomiadat o qualsevol edifici públic que els hi faci ràbia, i després que esperin als gossos de quadra, i quan se'ls hi acostin els hi podeu dir amb accent àrab “Paissa??, aneu amb compte que soc un terrorista islàmic i encara acabareu per fer-me d'escortes...”, i al cap d'un temps ja ho sabeu... casa, feina, pasta, identitat nova i tot el cos dels gossets de quadra a la porta de casa vostra per satisfer tots els vostres desitjos, si mireu que ja teniu el cel a la terra i no us en heu adonat...

Nota:
Aquest post es llegeix millor al ritme de....

entrada 429 (any 2)

La Clara va entrar al centre comercial tot mirant les restes de les rebaixes, i les despistades que encara esperaven trobar alguna ganga o saldo entre el que hi quedava, de fet veient-les i observant les seves parelles amagades i intentant evitar la vergonya aliena no va poder més que somriure al pensar que dones com aquelles nascudes i marcades sota la cultura del saldo no deixaven de tenir també saldos com a parella, va pujar les escales deixant l’ascensor i les escales automàtiques per aquelles dones que es cansen tant al gimnàs que després no poden ni pujar unes poques escales, en el primer pis es va aturar, se’l coneixia quasi tan bé com el seu cos, l’havia recorregut forces vegades, tota una planta dedicada a elles, bé a elles i a algun que altre voyeur que es perdia entre els passadissos tot esperant l’oportunitat per veure algun centímetre d’anatomia prohibit, va anar directament a la secció de roba interior, aquella tarda tenia el capritx de regalar-se alguna cossa (el seu pare havia estat força generós amb la setmanada, tot i que ella no tenia massa clar el motiu...), i a més com li havien dit una vegada: “Mai molta roba interior és massa...”, frase que ella com a bona minyona havia fet seva, va escollir diferents modelets i es va dirigir als provadors, estava provant-se el tercer conjunt quan va escoltar renegar al provador del costat, va obrir un xic la porta i si... definitivament hi havia algú amb problemes, va somriure obrint la porta i desitjant que el voyeur no estigués massa lluny, va trucar a la porta tot demanant si necessitaven ajuda, després d’un silenci, la porta es va obrir, i la Clara la va veure, una noia que no aixecaria els vint anys, amb una llarga melena negra com la nit i uns ulls blaus com el mar, va començar a dir quelcom, però va callar i girant-se li va ensenyar el desastre, la noia s’havia provat un conjunt amb forces gafets i alguns li havien agafat els cabells, la Clara es va oferir a salvar els que pogués tot començant a desfer els gafets i alliberant els cabells, va rosar l’esquena de la noia notant la seva pella suau i com se li eriçaven els pocs pels que hi tenia, va decidir ser dolenta deixant anar un buf, que va fer saltar a la desconeguda, la Clara tot excusant-se va acabar de descordar-li la peça, la noia alliberada es va girar deixant tots els seus pits a la vista de la Clara per agrair-li el favor, eren perfectes ni grans ni petits, però va ser al baixar la mirada que la Clara va quedar encara més sorpresa, la noia al sentir-se observada va fer un gest per tapar-se, la Clara li ho va impedir mentre li posava un dit als llavis, es va acotxar quedant davant les seves calces, amb un somriure les va baixar i la va veure, una bona polla per una noia, sens dubte va pensar.... va obrir la boca començant-la a mamar tot lamentant que deixaria perdudes les bragues que portava, amb tot eren les que més li havien agradat i li diria a la dependenta que se les emportava posades...

entrada 428 (any 2)

Hi ha treballs i treballs, ahir ho estava discutint, n’hi ha de forces senzills i d’altres un xic més liats i que a més a la mínima que et descuides et poden fer perdre el poc contacte que et queda amb la realitat, i tot comentant les darreres notícies en vam trobar alguns casos, per exemple: si ets un terrorista la teva feina és força senzilla, cercar un lloc on hi hagi força gent i de fet tan te fot si són militars o civils, homes, dones o nens, bé, molt possiblement preferiràs un lloc amb dones i nens (ven més a la televisió), i tampoc et preocuparàs si hi ha algú del teu bàndol o amb les teves creences, fet i fotut si passa així, primer el tipus és tonto de ser-hi i res a patir, ja que tindrà un regal diví que li farà la seva nova existència molt més plaentera que la que té actualment, així que un es planta al mig de tota aquella gent que esta gaudint del dia, de la seva família, de tot el que tenen i el que creuen que podran continuar tenint, i després de recitar alguna pregària que ens hauria de fer sentir-nos millor, pitgem el detonador, o algú ho farà per nosaltres, no sigui que ens ho repensem en el darrer moment, i... voila, ja tenim un altre achmed i l’infern sobre la terra, una feina fàcil no em direu, i que a més molts valoren i trobaran motius per justificar... després tenim el pobre tipus que està en mig d’una guerra que no entén a qui li han ordenat que avanci per una carretera plena de sots i pols i on a cada metre hi pot haver una mina, això sense comptar els individus que et miren des de la vorera i que no tens massa clar si et saluden o t’estan apuntant amb un fusell... de sobte et comuniquen que a uns metres davant teu tens un grup de rebels i que venen en la teva direcció, tu saps que tens més potència de foc, que tens millor equipament i que estàs millor informat, així que dones les ordres, et pares i prepares una bona festa de benvinguda, quan el veus i els avises (delatant la teva posició), de que es detinguin i no facin res, els veus parar i començar a sortir corrents dels camions, si aconsegueixen desplegar-se la cosa es posarà lletja i per acabar d’arrodonir-ho recordes a tots els pastorets i fills de puta que has deixat rere teu en la carretera, saps que no tens homes suficients per guardar dos fronts, i que tampoc ets tan important com per si les cosses es posen lletges t’enviïn cobertura aèria immediatament, així que agafes aire i dones les ordres, tres putes i senzilles lletres (bé segur que van ser quatre), “foc” i de nou l’infern sobre la terra, segur que va durar poc, és el que tenen les forces entrenades, com deia aquell: “Doneu ciència i tecnologia a un animalet i no obtindreu un animalet civilitzat, sinó un animalet eficient”, un cop acabat t’hi acostes i descobreixes amb sorpresa que el convoi de rebles no era més que un grup de civils amb alguns rebels que els feien servir d’escut humà, però fet i fotut i amb tots mort, qui sap diferenciar un putu rebel d’un putu civil... i aleshores saps que l’has cagat, aquesta notícia sortirà a tots els mitjans de televisió, igual com l’atemptat del terrorista, amb la diferència que el terrorista mentre gaudeix d’una mamada per part d’una de les verges promeses en el seu paradís, el militar gaudirà d’una comissió d’investigació que el pot abocar a un consell de guerra...

entrada 427 (any 2)

Ahir vaig tenir una gran sorpresa, al sortir de la feina amb un dels avorrits clients el vaig veure, després d’acomiadar-me del client tot prometent que el trucaria (pobre il•lús...), m’hi vaig acostar amb un somriure, el bo d’en Brand no es va estar de tonteries i em va abraçar tot aixecant-me del terra, fa segles que el conec, i com diria aquell qui l’ha vist i qui el veu, ens vam mirar sense saber qui començaria a parlar, després d’uns segons no vam poder més que començar a riure, com a nens petits que es troben després de les vacances escolars i de tant que s’han de dir no saben per on començar i acaben sense dir-se res... “Un cafè?”, “Si!” va contestar, la cambrera em va veure entrar però no va poder apartar la mirada del Brand qui amb un somriure li va donar els bons dies amb el seu marcat accent nòrdic, poc m’importa el motiu del seu viatge, suposo que es deu haver cansat d’estar on estigués i la seva naturalesa nòmada l’ha fet iniciar un nou viatge, el vaig conèixer al 1.585, havíem coincidit a Ambers i un cop acabat el setge de la ciutat vam tornar a coincidir a Boomel al desembre del mateix any, just per escoltar la famosa frase: “Els infants espanyols prefereixen la mort a la deshonra. Ja parlarem de capitulació després de morts...”, possiblement qui ho va dir a part de la valentia dels “infants”, tenia forces esperances en els de la meva raça, aquella nit mentre deixaven anar les aigües per ofegar-nos i mentre els valents infants resaven el que sabien nosaltres van fer la nostra feina, al final el mèrit se’l van endur els altres però hi estem acostumats, les ombres tenen el seu valor en precisament ser això, ombres... Després d’allò en Brand va agafar alguns homes i es va dedicar al saqueig dels pobles que anava trobant-se, fent cada cop més gran el seu exèrcit, va ser aleshores quan va passar... un dia va trobar un columna de religiosos, molt amablement els hi va robar tot el que tenien de valor, i mentre pensava si els matava o no (sempre ha estat terriblement avorrit, matar religiosos), va veure un vell que el mirava somrient, tot encuriosit (la curiositat és innata en els vampirs) s’hi va acostar, “Ho trobes divertit?”, el vell va baixar la mirada amb sorna tot dient “No, no senyor, només imaginava el poderós que deveu ser...”, en Brand va somriure mirant al seu voltant: “Tens raó vell, crec que sóc el més poderós dels voltants, ho vols posar en dubte?....” “No, no, però en podria veure una demostració del seu poder?”, en Brand va quedar parat davant la gosadia del vell i després d’uns segons de silenci va explotar a rialles, “Molt bé, tu mateix”, el va fer anar amb ell damunt d’un turó des d’on es veia tota la vall... a una ordre seva els seus homes van assaltar una aldea destruint-la totalment i no deixant ningú amb vida, uns altres van cremar tots els boscos que hi havia als voltants (eisss no hi havia graf ni altres bombers, així que tranquils), i finalment uns tercers van trencar els dics fent que l’aigua envaís els camp de cultiu, en Brand estava exultant girant-se cap al vell “Et sembla prou poder?”, el vell sense perdre el somriure el va mirar “Realment ets poderós senyor, ara bé, tindríeu el poder per refer tot el mal que heu fet?, segurament qui té el veritable poder es aquell qui pogués retornar allò que vos heu destruït, perquè no fa per algú poderós el trencar i destruir allò que després no pot arreglar o reconstruir...”, en Brand es va passar prop de cent cinquanta anys refent el poble, arreglant els dics, fent de nou que els camps fossin fèrtils, i fent créixer el bosc que havia cremat, quan va acabar va concloure que mai havia estat poderós, senzillament havia estat estúpid...

entrada 426 (any 2)

Ahir un dels veïns de despatx em va convidar a fer el cafè, i mireu que vaig pensar en no acceptar per no tenir d’aguantar les tonteries d’un altre humà, però al final l’aroma i la cambrera de la cafeteria van poder més... si, si, els vampirs som així de dèbils... doncs bé, mentre fèiem el cafè em va explicar el que ja sabia (jo, i tota l’oficina, així que ja em direu el mèrit, suposo que ell coneixedor del fet va accelerar l’explicació tot i la meva cara d’aparent sorpresa), doncs bé, el tipus havia conegut a una comercial que ens ve a visitar de tan en tan, i com no podia ser de cap altra manera la rosamenta va portar al carinyu i del despatx van passar al llit (o directament en el despatx, fet sobre el que corre una llegenda oficinil i forces apostes...), doncs bé, el tipus i la tipa s’han anat veient, ells mateixos van plantejar que no seria res seriós, cada cop que la tipa puja es veuen i follen, si es troben en fires, es veuen i follen, si es troben per casualitat, es veuen i es follen, si es troben sense tanta casualitat, doncs es veuen i es follen, total que la seva relació es un veurefollar que ja voldrien molts, doncs tot anava genial fins la trucada d’un amic d’ell, que vaja tenint amics com aquell qui vol enemics, doncs bé, resulta que la tipa, està casada i amb criaturetes, ell inicialment es va pensar que li estaven fotent el pel, però en una de les trobades i abans de follar (aissss, gran error), i mentre feien una copa li va treure el tema, molt possiblement jo hagués anat a casa d’ella l’hagués lligat i li hagués fet veure com matava al seu marit i cuinava a les seves criatures, i després els hi hagués fet menjar amb papes... ummm, mireu un que és civilitzat, que tothom sap que els nens a pal sec no tenen gust a res i acaben per embafar... doncs res, que la tipa aguanta el cop, agafa aire i li deix anar un: “Mira, mai vam parlar de la nostra vida personal, creia que érem adults, el que tenim està bé, però jo tinc la meva família, per mi, això no deixa de ser un divertimento, i espero que siguis prou adult com per entendre-ho, si vols que seguim jo hi estic disposada...”, el meu conegut es va aixecar i la va deixar allí plantada, la tipa l’ha estat buscant i trucant i ell ha evitat fins el moment de parlar-hi, i és clar, arribats a aquest punt la pregunta del milió: “Què faig?”, suposo que qui em paga un cafè té dret a un xic de comprensió i compassió i més si ha tingut la delicadesa d’agafar aquell punt de la barra on la cambrera no pot netejar ni posar el rentagots sense deixar veure bona part de la seva anatomia... “Mira, tot depèn... de si valores més el teu orgull o la teva polla... ara bé, amb ella sempre tens les de perdre, ella juga amb les cartes marcades, té el millor dels dos mons i un bitllet que li permet de passar d’un lloc a l’altre, és una puta Alícia amb la capacitat de saltar als dos costats del mirall quan vulgui, tu en canvi només tens un costat de mirall igual que té la seva parella, i ja sé sap que passa quan un juga amb algú amb les cartes marcades...”, ell va quedar pensatiu cridant a la cambrera i demanant dos cafès més, va ser aleshores que li va lliscar el bitllet amb el que anava a pagar darrera la barra, i la cambrera tota servicial es va acotxar a recollir-lo, ella es va posar vermella al veure els nostres somriures... “I on m’has dit que viu aquella mossa?” “No, no t’ho he dit” em va contestar mirant-me... dos cafè i la visió que m’havia regalat mereixia més que no pas una estúpida i senzilla sessió d’escoltar i donar consells estúpids, “Doncs ja tardes...” li vaig dir amb un dels meus millors somriures...

entrada 425 (any 2)

Suposo que us sorprendríeu (la gran majoria), si algú us donés la resposta a la pregunta de: “Quant val matar un home?”... de fet no massa, bé tot depèn de la persona i del lloc, però qualsevol dels atemptats que veieu per la televisió en països del tercer mon no costen més enllà d’uns milers (pocs) de dollars, i menys encara si el que l’ha d’executar es creu les tonteries d’un paradís i quaranta verges per a ell solet, aleshores encara és força més econòmic, ja que no cal retribuir l’acte... doncs bé, us vull fer saber tot i que no ho vulgueu acceptar, que sou directament responsables dels atemptats que es puguin finançar amb cinc milions de dollars, tots els morts que es puguin aconseguir i que passin a fer més grasses les files de l’infern, perquè no us enganyeu que el regne del senyor està tancat a molt pocs... així doncs, bona part dels que llegiu i els que no ho fan sou corresponsables d’aquests actes sota el delicte de: “ajuda necessària per la seva consecució via finançament alegal (que no il•legal), i via pressió per alliberar un bon grapadet de fillsdeputesenturbanats que fins ara estaven tancadets a la presó” (però no patiu que ni sereu jutjats ni culpats, suposo que us hauríeu de jutjar personalment i clar... com que tos sou xaxipirulis i divinsquetecagas doncs res, tots absolts), i tot això, perquè?, quin és el motiu?, doncs res... el salvar a tres gipipolles que van anar a voler a salvar al mon, i que ara esperen que sigui el mon qui el salvi, i el graciós del tema, és que ahir parlant-ho al gent em deia: “Mira, bé, bé, no està, però que hi vols fer... el mon rutlla així...”, valenta pandilla de capullopijos, ja ho diuen que els humans tenen la capacitat d’abstreure’s dels morts i les desgràcies anònimes, total com que no van amb vosaltres... que es maten en un país llunya, “Uis, uis, deixa, deixa, que jo no entenc de política internacional”, que hi ha atemptats fora del vostre país, doncs, “Uis, uis, jo no sé res, i mira igual alguna cossa han fet per merèixer-ho...” doncs sabeu?, em pregunto que passaria si amb aquests cinc milionets de dollarets es decidissin a comprar una bombeta bruteta (que no vol dir una bomba sense haver-li passat el drap de la pols, o la prova del cotó...), això si, amb una enganxina que digués “finançada per l’estat espanyol i tots els gipipolles que creuen en un mon millor”, i la fessin esclatar a la hereucity, doncs bé, suposo que a part de no obtenir els jocs d’hivern... la cascarien forces persones... molt possiblement, forces dels que poc els importa que morin en altres llocs del mon mentre no esquitxin massa ni els hi treguin a l’hora de dinar (que tothom té dret a menjar a gust)... i seria aleshores quan tothom sortiria al carrer a queixar-se de que amb els diners d’uns els hi haguessin fotut una bomba, sota el crit de “Mira que són tontos els terroristes, nosaltres paguem les bombes per no per tenir-les a casa!”, com deia el bo d’en Carlos “Volen vendre la idea que el terrorisme és global, però aquest és un error, el terrorisme és local, alguns d’algun lloc sempre estaran disposats a pagar perquè l’incident passi en un altre lloc, un està disposat a acceptar un nombre de víctimes sempre hi quan no siguin pròpies o conegudes”, avui escoltant la ràdio algú ha dit una frase força encertada “Són com els nens amb un joguet, el volen però no volen assumir-ne les conseqüències...”, ausss i per a alguns i si en voleu una altra de frase: “Diga’m a qui coneixes i et diré qui ets, diga’m a qui dius que coneixes i et diré qui vols ser...”

entrada 424 (any 2)

Hi ha events que no necessiten de cap mena de presentació, avui estàvem fent el cafè quan l'hem vist entrar, un tipus com aquell no pot ser més que un membre de la ja famosa gay white snow fashion week, que ens fan empassar cada any des d'en fa uns quants, per tal de demostrar que som xuxipirulisdetolerants i que tenir animalets sexuals que només desitgen petar-te al cul, al costat i sense lligar és una forma més d'esports d'aventura i tolerància vers els altres, i el divertit és que durant aquella setmana se'ls hi cedeixen locals només per a ells, pistes només per a ells i un llarg etcètera que acaba per fer qüestionar a un qui són els intolerants de debò... el bo que tenia aquell tipus és que hagués pogut anar a dormir amb aquella roba i llevar-se sense canviar-se, ja que un no tenia clar si era un vestit d'esquí o un pijama, això si, la marca a la vista, quan s'ha tret la jaqueta i ens ha ensenyat la camiseta més del mateix... els que estaven fent el cafè amb mi que en tenen els collons pelats de partir-se els ossos baixant per on ningú ho ha fet i que creuen que l'equipament no fa al rider, sinó que el rider fa l'equipament no han pogut més que dibuixar un somriure, de fet veient-los allí amb la roba que portaven a trossos, mal pentinats, pitjor afaitats i rient de tot i tots un podia creure que aquest diumenge s'havien deixat les portes de l'avern obertes, a fora al carrer, les taules dels que estaven amb mi estaven acompanyades per les dels tipus megafashion, perdoneu... megagayfashion de la taula del costat, possiblement no ha estat més que la neu fonent-se, però algú amb ànima de poeta fracassat podria veure alguna llàgrima caient entre aquelles taules que havien estat fetes per lliscar sobre la neu i ara només eren uns objectes de la capacitat econòmica dels seus propietaris i que com a molt lliscaven del cotxe a l'habitació de l'hotel i viceversa, i al costat les taules marcades, mellades, amb estries de pedres que no accepten que ningú envaeixi el seus camps de neu, taules que han vist el perill i la mort de força a prop, taules que han maleit als seus propietaris fins la sacietat, però taules que mai podran criticar-lis que no les hagin fet servir per allò que van néixer... per lliscar i demostrar que encara hi ha estones on la diversió pot més que qualsevol sentit comú... al final el tipus del pijama s'ha aixecat i passant pel costat de la nostra taula ha deixat anar un somriure, aleshores ha estat quan un de la taula ho ha sentenciat... “Les patinades més perilloses no les tenim en la muntanya, les tenim en bars com aquests després que hi passin certs personatges...”, si ja sé que no són políticament correctes, però a ells tot tema polític el hi ve per naturalesa gran, prefereixen dir el que pensen i assumir-ne les conseqüències, i després que la gran muntanya jutgi qui pot tornar a casa i qui s'hi quedarà per sempre més...

entrada 423 (any 2)

Diuen que per molt que t'amaguis el teu passat sempre t'acaba per trobar, i el passat com els vampirs té força temps per trobar-te, ja que a cada instant que passa es fa més gran, i només la ràpida mort dels humans pot fer que us n'he escapeu... definitivament quan la música del moment no acaba de despertar totes les simpaties necessàries, un acaba per tirar dels clàssics, i si un sol artista és capaç d'omplir una bona estona sense que deixem de perdre el somriure ja és, i a més si un pot gaudir de bona companyia doncs mireu, ja és més... i força que és.... així que ahir els 30 seconds to mars van deixar el seu lloc al Sr. Ashcroft amb ( 1 ), ( 2 ) i fins i tot 3 de les seves cançons, escoltant-les vaig recordar al House dient-li al Wilson quan aquest li demana que estigui amb ell abans de que l'operin: “No, no estaré amb tu, si no surt bé em deixes sol...”, la combinació de música i de paraules així com el passat que va aparèixer per l'habitació sense avisar, com d'altra manera sempre acostuma a fer, em van portar forces segles enrere... estàvem en un dels molts asedis als que he assistit, i us puc ben assegurar que no deixen de ser quelcom força avorrit, els de fora que volen entrar i no poden, i els de dins que volen sortir i no poden... i a part d'això tres putes i úniques regles a complir: controlar el camp que rodeja al castell, rebutjar qualsevol exercit que pugui anar en ajuda del castell i finalment no deixar sortir a ningú del castell, havíem enviat missatgers al castell que sempre ens havien estat retornats a trossos i via aèria, així que el general de l'exèrcit veient que allò anava per llarg i patint que la seva rossa dóna fos canosa quan tornés a gaudir d'ella, va cercar una solució més ràpida a tot allò tot i que menys honrosa, un dels fidels servents del castell a canvi de que el deixessin marxar a ell i la seva família ens obriria pas franc al castell, la resta era cosa nostra; em van demanar que participés en aquella aventura, i quan cobra per la seva feina poc i pot dir a aquests oferiments... en aquella època tenia força relació amb un jove cavaller, en Dídac de Glútia, qui havia deixat la seva casa per veure i viure mon. i si encara el podia viure m'ho devia no tan sols per una vegada a mi.. “Així que has acceptat?”, vaig forçar un somriure “Què volies... totes les putes d'aquí ja me les conec o me les he follades, sempre va bé, obrir-se a nous mercats... va et convido a fer una copa...”, “No” va respondre en Dídac, “No?”, “No, no penso venir a fer cap merda de copa, si no tornes em deixes sol...”, el vaig mirar i no vaig poder més que deixar escapar un riure, pobre imbècil, de fet era més!, pobre humà imbècil... a l'hora acordada vam arribar davant la porta, aquesta es va obrir i el vam veure: “Suposo que complireu la vostra promesa de deixar-nos marxar...”, el vaig veure a ell, la seva dona una més vella que poc interessava i les seves dues filles amb el fill petit... “Com no, si voleu marxar no us ho impedirem, és més m'han encarregat que us ajudi a iniciar el viatge...” no ho va entendre fins que va tenir vint centímetres d'acer en el seu cos, la dona va intentar cridar però el cap va quedar sense l'aire dels pulmons per dir res, la vella va morir ràpidament, una llarga vida de penúries no mereixia una mort lenta, vaig veure com miraven a les nenes i al nen “Dins tindreu tots les putes que vulgueu així que...”, aleshores vaig recordar la de vegades que una tropa cabrejada havien fet fracassar els millors plans... “Suposo que podem perdre una estoneta... però no vull cap crit”, els homes van somriure, sempre m'ha agradat el concepte d'humanitat i la dubtosa interpretació que té, em van deixar triar, vaig mirar a les tres criatures “Qui vol seguir amb vida demà?”, la nena mitjana va ser la més ràpida i la que es va emportar el premi, tot i que hauria d'haver sabut que els vampirs acostumem a dir forces mentides... el castell va caure, tot i que com a darrera rabieta havien llençat el pocs homes que els hi quedaven en un atac suïcida contra els nostre campament, el bo d'en Dídac no va passar aquella nit, vaig trobar el seu cos prop de la nostra tenda, ara era ell qui m'havia deixat sol, tot i que de fet, que importava?... si una cossa tinc clara és que la solitud és inherent a la condició de ser un vampir, i quan abans un ho aprèn, abans un s'estalvia de qüestions i reaccions estúpides....

We were the kings and queens of promise.
We were the phantoms of our selves.
Maybe the children of a lesser god,
between Heaven and Hell.
Heaven and Hell.

Into your lies,
hopeless and taken.
We stole our new lives,
through blood and pain,
in defense of our dreams.
In defense of our dreams.

entrada 422 (any 2)

La Clara va baixar les escales del metro tot recordant encara la imatge que havia quedat gravada en la seva retina, va maleir que tingués d’anar a classe i no pogués fer campana (bé, tenia al cap forces altres cosses que podria fer, més que no pas fer una estúpida campana...), un cop a l’estació va deixar anar un sospir de resignació, si algú dubtava que aquesta merda de país no estigués en crisi, no tenia més que mirar les estacions de metro cada dia més plenes i cada dia menys eren els que pagaven els bitllets, de fet una simple operació estadística deixava clar que: primer era força complicat que t’enxampessin a la mínima que fossis normal, els vigilants tenien una certa preferència per immigrants, contra sistema i altres, en una aplicació força personal de la ley de vagos i maleantes, i després estava el fet que per molt que t’enxampessin, si no tenies pasta per pagar el bitllet ja em diràs per pagar la multa..., va esperar a que arribés el metro tot mirant el rellotge per veure si podia esperar el següent, ja que allò deixaria en ridícul a aquelles estacions japoneses on la gent hi entra a pressió, no tenia temps per perdre, així que va entrar sense demanar ni esperar cap mena de disculpa, un cop dins va tornar a respirar i a agrair a la crisi el fet que la gent en èpoques de crisi gasta més en perfumeria, de fet si no fos així allò podria ser considerat com un sistema d’eliminació massiva de subnormals... va mirar el poc que li deixava i podia veure de la massa de gent del seu voltant, al seu costat un parell de neo yuppies (young urban professionals pels neòfits del tema), a l’altre costat uns kumbaià de la subespècie xiruquera, davant d’ella una parella de pintors que havien tingut els sants collons de pujar al vagó amb els pots de pintura, tot i que veient al jovenet que se la mirava tot se li podia perdonar, va dibuixar un somriure com a nena ben educada... el metro va arrancar i va notar una pressió que l’empenyia contra el pintor, abans de topar-hi i deixar-se el seu vestit com els de l’àgata, va agafar-se a una de les barres d’acer tot lamentant que el jove no hagués triat una altra professió, hi estava pensant quan va notar una pressió darrera d’ella, més exactament en el seu cul... “Algú li estava fotent mà!”, va respirar més agitadament al veure que no era la mà, o aquell tipus tenia un dit força gruixut... el que notava que li anava fregant el cul era quelcom més viril que una senzilla mà, el tipus tenia el temps controlat, es notava que coneixia el trajecte, aprofitava la velocitat per acostar-se més o menys, ella podia notar com el ditet inicial començava a tenir ja un mesura considerable, va intentar veure qui era, però li va ser impossible, no es podia girar sense trencar l’encant i tampoc tenia cap reflex clar als vidres del vagó, va deixar-se anar un xic perdent l’equilibri, va semblar que estès a punt de caure però es va agafar a la barra, li van pujar els colors al veure que del moviment, la barra havia quedat entre les seves cames, el de darrera seu va continuar fragant-se, en un moment va notar el seu alè en la nuca, per efecte del moviment, la barra va començar a envair-la també, i ella va dibuixar un somriure al pensar que allò era un veritable “entrepà”, i ella la vianda, va notar com ell accelerava el moviments, cada cop més ràpids per reduir-ne la velocitat, estava clar que sabia que ella no diria res i ho aprofitava, ella es deixava fer intentant mantenir una aparent calma, i notant-se cada cop més calenta, de sobte el metro va fer una frenada inesperada, va escoltar un crit apagat i va notar com la pressió en el seu cul s’incrementava tant que va patir per la bragueta d’ell, va notar com la polla d’ell palpitava amb vida pròpia i fins i tot hagués jurat notar una humitat que no era seva... no va poder més i es va deixar anar, el peu li va fallar i va caure contra el noi que tenia davant, “A la merda el vestidet” va pensar, va veure al terra un petit toll de pintura i va sucar-hi la punta de la seva sabata, “Pintura blanca” va pensar, tot fent un analogisme d’idees que encara la va encendre més, sense parar va tirar la cama enrere rosant els pantalons del desconegut, segur que ell no ho havia notat, ara només li quedava buscar algú amb els pantalons tacats... “Està bé?” no recordava al noi, va aixecar la mirada i el va veure pertorbat, estava a escassos centímetres d’ell, havia evitat que caigués al terra, una de les mans d’ell reposava en un dels seus pits i l’altre en el seu ombro, el noi se la va mirar tot redreçant-la “Mira, no és el que et penses...” va començar a dir... “Tu t’ho perds” li va dir la Clara fent-li un petó, si ja ho deien que tots els pintors acaben per perdre en els moment de veritat... va sortir del metro buscant el seu objectiu després d’uns minuts va rebufar tot indignada coneixedora que havia perdut a la seva presa... aquella nit tocava sopar a casa dels pares, així que es va arreglar un xic i s’hi va presentar, sempre li havia fet gràcia que sent ella la seva filla i fins i tot en el sopar, els seus pares mantinguessin aquella expressió de que res anava amb ells, heretada el cognom i la posició de la família li deia sempre la seva mare, la conversa va ser força avorrida, quan van acabar el pare va anar al seu despatx a fer no sé quin coi de feina i ella es va quedar amb la seva mare, la va ajudar a recollir i portar els plats a la cuina “Tu veus nena!, mira que li tinc dit que vaig en compte, doncs res, no sé com trauré aquesta taca dels pantalons del teu pare!”, la Clara va somriure la seva mare sempre esta... collons! la taca de pintura del seu violador!!

entrada 421 (any 2)

Estar sol al despatx porta a que un pot fer experiments com el que he fet aquest matí, ja fa uns mesos que ens van canviar els vidres de l’oficina, en principi tots són iguals, però un hàbil observador o senzillament algú amb dos ulls a la cara (un si és guerxo), descobriria que: iguals, iguals, no són... els d’alguns despatxos són polaritzats, és a dir que per molta o poca llum que hi hagi a dins, els de fora no veuen el que s’hi cou en el despatx, i és clar, això és vital! no sigui que algú des del bloc del costat i amb uns prismàtics els enxampi fotent mà a la secretària, o que algú amb un helicòpter pugui fer una fotografia de per on naveguen per Internet, perquè tingueu per segur que algú amb una rifle i bona punteria segur que no hi serà per tal de netejar l’oficina d’alguns subnormals... amb tot he decidit ser un xic trapella i he despolaritzat els vidres, i voila, la vida en tota la seva plenitud ha envaït el meu despatx i aleshores hi he caigut... el bloc del costat no està massa allunyat del nostre, de fet he pogut veure a la marujona del quart fent la neteja amb una senzilla camiseta (sort que encara no havia esmorzat), al del cinquè que està sense feina i que la seva dona no deixa fumar a casa, fent-ho al balcó amb abric, gorro i bufanda, un xic més amunt el gos del sisè, estirat prenent la fresca amb el gat de la noia del setè, qui no perdia l’estona entre la roba interior estesa i mirant de reüll al gos de baix... i després la decoració de cortines horribles que intenten amagar allò que ningú vol veure, així com tots els somnis deixats perdre, els mobles de terrassa que mai es faran servir, les plantes mortes perquè és força més fàcil comprar-ne de noves que no pas passar fred i cuidar-les, i entre tota aquella visió de realitat l’he vista, s’ha mogut un xic una cortina i l’he aparèixer, una noia mirant, de fet em veia sense adonar-se’n, suposo que veure sempre una superfície opaca fa que una ja no sigui capaç de veure-hi més enllà quan aquesta no hi és, he dibuixat un somriure i aleshores ha canviat la cara, descobrint-se observada, s’ha mirat de forma tard i de estúpida, ja que si hi hagués hagut quelcom digne de ser mirat ja ho hauria estat i ha corregut la cortina... he agafat aire tornant a polaritzar el vidres, un altre cop sol en el meu despatx, m’ha costat no anar directament al bany a vomitar després de tanta humanitat, de tanta demostració de com pot arribar a ser l’existència humana, de com de normal i fútil pot ser el que alguns anomenen vida, de com quelcom que tothom considera apreciat i únic pot arribar a certs extrems... i després encara ens acusen cada cop que fem que un d’aquells passerells deixin aquest mon i comencin de nou en un altre lloc... (ummm, o això diuen les religions), fet i fotut poc m’importa, com poc m’importen els que he vist aquest matí, de fet suposo que per aquest motiu tampoc he tingut mai cap peixera o granja de formigues...