entrada 1140 (any 8)

Entrar en el local i creure que et prenen per tonto pot ser del més molest, conec el local, i un senzill cop d’ull denota el que no encaixa, vec el tipus assegut al fons amb dos acompanyants a unes taules de distància, somric mentre vec com un dels tipus aixeca la vista, un imperceptible moviment de cap i l’altre es fa el despistat, torno a somriure, el tipus assegut com si tot allò no anés amb ell em mira, i torna a llegir la premsa, la lògica diria que es tracta d’aquell qui m’ha convocat, m’acosto a la barra, al meu costat un tipus gaudeix del seu te. “Li agrada muntar numerets, oi?” em mira sorprès “Com diu?” “Ningú pren un te com aquest a la barra, la gent se’l pren en una taula per fer evident que són importants, les barres són pels cafès ràpids i per les putes de negoci encara més ràpid” em mira sorprès el que encara ofen més, “I no voldrà que sopem aquí”, somriu donant-se per vençut, fa un gest i com per art de màgia els tipus del fons desapareixen  “Si el sopar és de negocis, igual val la pena que tinguem un xic més d’intimitat” “Cal que tingui por?” “Cap que l’arma del 22 que porta a la butxaca dreta no pugui solucionar”, mou el cap i desapareixen tres taules més “Millor?”, “Encara en queden dues, però sé que confiar en la sinceritat dels humans és una causa perduda, de debò pensava que omplint el local estaria un xic més segur?” “Soc un vell que vol allargar la seva vida, té el seu toc estúpid que quan més a prop s’està de la mort un la vulgui evitar tot recordant com la cercava de jove… amb tot no l’he convidat per parlar de la meva joventut”, ve el maitre tot dient que la taula està llesta, en un dels menjadors privats de la primera planta ens obren una de les portes, el tema deu ser seriós perquè no hi ha cap dels tipus de baix, estem sols, després del primer plat el tipus arranca “Suposo que no deu ser el seu menjar preferit”, ho diu amb ganes de provocar, de molestar, de fer-me sentir malament i no puc evitar un somriure “Soc un monstre, i no cal que insistim, estic a gust amb la meva naturalesa, com vostè ho deu estar amb la seva, tot i que jo no moriré, o almenys no en el segle que ho farà vostè”, somriure mentre es treu una fotografia de la butxaca i me l’allarga “Massa jove per vostè, no?” el tipus es tensa i somric “No cal que s’enfadi, deu ser la seva neta, té el mateix arc facial i un xic dels seus ulls. Li he de dir que amb tot que és massa jove per vostè i per mi…” el tipus obre la boca i aixeco la mà “No perdem el temps en obvietats, aquest sopar és per demanar-me que la cerqui, i suposo que de forma “anònima” o “privada”, ja que s’ha saltat tots els conductes per demanar la nostra ajuda, el que ens porta al que realment importa, què hi ha d’especial per fer-ho així”, el tipus aparta el plat i em mira “La meva neta ha desaparegut, i el darrer cop que va ser vista estava en companyies, i no vull molestar, no massa recomanables, sembla que els monstres són una espècie d’imant pels joves…” “Així, va ser vista amb un de nosaltres”, somric arrossegant les paraules, notant el dolor que provoca cada una de les síl·labes “Si…” “I vol?” “Que me la torni” “Anant en contra dels meus germans…” agafa aire, “No espero que ho entengui, però…” aixeco el braç, “No cal ni que ho intenti, no serveixen els seus amanits discursos emocionals, té el seu punt de morbositat el que demana, de morbositat i de desesperació” “Així accepta?” somric “Com vol que li digui que no?, quan Déu no ens escolta i no hi ha àngels a la vista que millor que un monstre, sempre i quan em pugui pagar” “No té més que posar el preu” “Aleshores li demanaré allò que té i que encara no sap ni que ho té”