La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dissabte, 17 de setembre de 2016

entrada 1141 (any 9)

Fa segles em van dir que no pagava la pena treballar per a pobres, ja que el més segur era que un acabés sense cobrar la feina, amb tot, i davant una invocació un no s’hi pot negar, la tipa tenia por i allò ja era tot un afalag, em va explicar la història, la seva versió, el com ella ho veia, que no necessàriament tenia per que ser la veritat, en tot cas era la seva veritat, la vaig escoltar recordant el que havia llegit del cas, no fa massa un jove va sortir de festa, es va passar bevent i havia tingut un accident amb el xaxi4x4 del papa… no hauria estat res més que això si no hagués estat que en aquell accident es va endur una noia i la va matar, fa poc es va fer el judici i al tipus en qüestió se li va diagnosticar “affluenza”, o la nova forma de com ser ric, fer el que et roti i sortir-te’n, això si, sempre que siguis ric… la tipa em va mirar sentenciant amb un “No hi ha justícia entre els homes, i jo en vull així que”, així que… podia acabar la frase, així que una es decideix per trair la justícia dels monstres, no puc evitar un somriure, “Justícia” no conec cap puta mes servicial davant dels diners, de fet fa més justícia al concepte de puta que no pas al de justícia. I ara toca tancar un petit serrell… el cost dels meus serveis, la tipa em mira resignada, sap que on pot pagar, de fet no podria pagar ni el temps que acabo de perdre amb ella, i aleshores passa, com quan sense saber d’on ve un vent et sorprén i no pots evitar somriure, un fràgil “Hola”, la mira una nena que no aixecarà els cinc anys, suposo que la germana de la difunta “Hola” contesto amb un somriure, la seva mare la aparta nerviosament, ni tan sols em molesta, ja són molts segles per saber que cerqueu monstres pel vostre profit de la mateixa manera que els eviteu i renegueu d’ells… la miro i no me’n puc estar “Fem un tracte, accepto la feina sense res a canvi avui… vindré d’aquí uns anys, posem 20, i si la teva filla té quelcom que ni ella sap que té m’ho enduré, tenim tracte?”, em mira sorpresa mentre acarona el cap de la nena, tinc un dubte, que hagués passat si li hagués demanat la vida de la petita pel treball, estaria disposada a perdre l’única filla viva per venjar la morta?, un bon dilema, però un perd l’interés per aquestes coses amb els anys i segurament la resposta encara hagués fet que valorés menys als humans “Accepto” em diu, aquí se m’escapa el riure “Saps que qualsevol negoci amb nosaltres és un desastre pels humans, ho tens clar oi?, sortiràs perdent, per molt que creguis guanyar acabaràs perdent… no som justos ni comprensius”, em clava els ulls “No ho vols fer, t’estàs retirant?”, somric “No, vols justícia, vols la teva justícia, doncs la tindràs… només una pregunta, la mort la vols ràpida o…”, es queda sorpresa, però entra dins dels tractes, qui paga mana i ve que pot triar els finishings que més li complaguin… el gremlin torna a aparèixer “Com et dius?” “I tu?” “Sònia…” diu amb un fil de veu, somric mentre allargo el braç, la mare intenta instintivament apartar-la però s’atura, la venjança ve val que un monstre toqui la seva filla, humans…. no puc evitar un somriure mentre li toco la galta “Sònia?, bonic nom  saps que és d’origen grec, vol dir aquella que té el coneixement”, somriu, “I doncs?” pregunto a la mare, ella retorna al present, “Que pateixi…” només dos paraules, i un ventall obert d’opcions, torno a somriure al pensar que algú que pot destil·lar un amor infinit pot alhora generar un odi d’igual mesura… “Tenim tracte doncs, ens veurem d’aquí a uns anys, i recorda que tot tracte cal ser satisfet en la forma i les condicions pactades”, sento la seva por, el respecte, i finalment el més obvi, la resignació, la resignació d’aquella que sap que per venjar la mort d’una filla ha condemnat el futur de l’altra, però que cony, al final tothom vol justícia