entrada 1131 (any 8)

Vaig mirar al Hans forçant un somriure “Doncs com dius, aviat hi haurà una strasse o una platz dedicada al Hans, i això per no dir els honors que et faran a les nacions desunides o qualsevol altre organització internacionals, i pensa que totes les tipes buenorres acostumen a ser ambaixadores de les organitzacions pels refugiats... t’auguro uns temps d’èxit amic meu”, ell em va mirar amb un rictus “Per tu, no deixa de ser un joc oi?, a vegades envejo la teva capacitat de no prendre’t res seriosament... Portes quasi tants any com jo i encara segueixes amb la conya dels vampirs novells, crec que series un cas d’estudi del complex de peter pan entre vampirs”, vaig riure fent que la gent del voltant ens mirés “Considerant que no envellim... trobo força encertat lo del complex de peter pan”, li vaig dir mentre feia el meu posat més seriós, i que vaig observar que con el convencia pas, vaig somriure “T’equivoques i no et portis a cap engany, porto molts segles entre ells, tants que a vegades em costa veure’m reflectit en el mirall, només vec allò que ells veuen, un més com ells... conec el seu comportament, sé el que els mou i sé que per la seva pròpia naturalesa la felicitat d’un d’ells provoca la infelicitat a molts d’ells, tenen una capacitat innata per voler, i voler cada cop més, i ja saps que un només té clar que té molt quan veu que la resta no té res... No envejo la teva feina, et va tocar-la fer fa anys, en aquells moment per uns ideals que ara estan negats i perseguits, i de tan negats i perseguit han acabat oblidats, així que poc ha costat treure’ls de nou, i deixar-los com una patena en la seva veritable naturalesa, que no és cap altre que senzillament aprofitar-se del tipus que tens al costat. Fluxos migratoris?, és un eufemisme modern per definir una esclavitud que no costa un ral, que ja no cal anar a cercar salvatges, que ja no cal marcar-los i vigilar que no s’escapin, senzillament es tracta de donar-lis esperances, de fer-lis creure que necessiten allò que no necessiten, i que amb la promesa que si són bons minyons i treballen sense demanar massa tot els hi serà donat, però no avui, demà. I ells, necessitats i volent creure que és cert senzillament treballen fins la mort, i quan veuen que no ho obtenen desitgen que siguin els seus fills qui ho aconsegueixin, un joc maquiavèl·lic, un joc amb les cartes marcades, però un joc on tothom hi vol jugar sota l’esperança que per un error en surtis guanyador. No t’envejo amic meu, perquè tu tens un pes específic, tu senzillament catalogues la carn que t’arriba per veure en quin prestatge del supermercat es col·loca per tal que la comprin. On hi ha refugiats tu senzillament i veus mà d’obra o elements del tot prescindibles, on els que venen veuen somnis tu veus realitat, i la realitat és el pitjor dels malsons amic meu”, “Com t’ho fas?, com tens collons de poder viure en un món com aquest, com pots ser tan cínic de dir tot això i acabar-te el cafè amb un somriure, i més quan nosaltres no som pas més lliures que ells...”, he tornat a somriure “Perquè senzillament sé que no hi ha més mons, non plus ultra amic meu, així que agafa el millor d’aquest i no pateixis pel que vindrà, que segurament no serà millor del que ja ha vingut”