Avui algú m’ha preguntat com és que havia acabat en
aquest paradís sobre la terra que són aquestes contrades, possiblement ell s’ho
prendria com un premi, però personalment crec que té força més de càstig que no
pas de premi, en un dels darrers encàrrecs que em van oferir tenia de vigilar
un grup que havia sortit a centre europa i que tenia forces negocis i cap
d’ells legal i molt menys ètic, o almenys des de la vostra visió, els tipus
havien muntat un xiringu en un poble perdut de la mà de Deu, on hi havia una
fàbrica abandonada, els tipus oferien una “vivència” que com ells deien feia
que un valorés força la vida, de fet alguns nous rics es tancaven en aquella
fàbrica i el joc consistia en que només e podia quedar un de viu, i que no
s’admetien armes de foc, passat un temps els rics (que no són tontos) van
descobrir que igual en lloc de deixar-se matar entre ells, podrien llogar a
tipus perquè ho fessin ells això de jugar-se la vida, i ells ho podrien veure
gràcies a unes càmeres que portarien aquests tipus en primera persona, el
negoci va anar força bé, i jo vaig entrar com un tipus de manteniment, la meva
missió era senzillament informar, valorar i esperar, una nit que hi havia
“festa” em van enviar amb un grup al poble a cercar material, un cop al poble, un
dels encarregats em va fer mirar per la porta del camió mentre l’altre ordenava
que acceleressin, hagués pogut evitar caure, però no volia deixar perdre
l’oportunitat de quedar com un perfecte estúpid, els tipus van marxar
deixant-me al poble, vaig somriure mentre m’aixecava i em dirigia cap una de
les cases, em va costar força poc pujar al sostre i vaig anar saltant de sostre
en sostre seguint el camió aquest va sortir del poble tornant cap a la fàbrica,
vaig trigar uns minuts més que ells, però quelcom em deia que allí passava
alguna cosa d’anormal, va ser creuar la porta i veure el camió encara amb el
motor en marxa, suposo que el tipus ho hagués pogut fer millor, però no s’hi va
esmerçar massa, va sortir de les ombres directe cap a mi amb un ganivet a la
mà, el vaig esquivar en el seu segon cop vaig agafar-li el braç resseguint-lo
fins el canell una torsió seca i l’os es va trencar, va obrir la mà lliurant-me
el ganivet, li vaig clavar al coll fent una preciosa fontana di sagni quan li
vaig treure, no vaig poder més que concloure que la sang és del poc bo que
teniu els humans, allò va ser un desastre, semblava ser que els tipus que
s’havien de matar entre ells van decidir innovar en el joc i a part de pelar-se
entre ells havien aconseguit sortir de la fàbrica i s’havien dedicat a matar a
tothom a qui havien trobat, vaig comunicar el fet i encara no entenc bé el
motiu però qui em va encarregar la tasca va concloure que tot i que les meves
explicacions eren força raonables, hi havia més d’un dubte també raonable que
les coses haguessin anat de forma diferent, doncs au, digues la veritat i com a
premi t’engeguen a aquesta merda de cul de món…
3 comentaris:
El preu de la sinceritat...
Pozzi... i per cert, ja ha fet vacances?
Doncs si...fa massa ja.
Publica un comentari a l'entrada