Som els fills bastards d’aquesta la vostra societat,
som allò que no goseu mirar tot i que no us esteu de cridar-nos quan els
vostres desitjos toquen amb els valors morals i ètics, que vosaltres, oh pou de
virtuts, no voleu trepitjar, aleshores i com si ens salvéssiu de ves a saber
que ens citeu i ens demaneu que fem allò que vosaltres no teniu valor per fer,
i com que la naturalesa humana té forces necessitats d’obtenir de forma obscura
allò que desitja feina no ens fa falta… els segles han passat i els senyors
s’han anat succeint, però si una cosa tinc clara és que mai m’ha faltat la
feina i que cada cop esteu més malalts, estava donant voltes als darrers
dossiers que tenia damunt la taula quan un dels que en teoria treballen amb mi
ha entrat al despatx “Perdona, encara no em se avenir de no veure’l… i pel que
vec has fet pocs canvis” he mirat al meu voltant, que esperava? Que tirés a
terra tot els despatx i el tornés a aixecar?, ja m’ estava bé tal i com el meu
antecessor l’havia deixat, em fa gràcia aquesta costum humana en la que si un
fa l’espai al seu gust esdevé més seu… valents gilipolles, “Pere, no?” el tipus
ha somrigut “Si!”, suposo que recordar algun nom fa que la gent es senti més
important, i si així estan contents no seré jo qui els hi portaré la contrària,
el recordava d’una d’aquelles costums tan de moda avui en dia el “after work”
on la gent justifica la seva merda vida gaudint dels beneficis etílics cada dia
i a més justificant-ho en que està bé, el sortir a fer una copa després de la
feina, suposo que costums com aquesta estan salvant forces matrimonis… el tipus
s’està separant, sembla ser que la seva relació ha arribat un punt de no retorn
i han decidit (molt civilitzats ells) deixar-se un temps vivint separats i
veure si es poden reconquistar (i que no és bonic!), valents kpllos, encara
recordo fa anys parlant amb un tipus qui em deia “L’important no és l’amor o
qualsevol altre merda, l’important és tenir clar si es pot viure amb l’altre
persona, aquí hi ha el quid, perquè a vegades podrem estimar però no hi podrem
viure amb aquella persona, la cosa és força senzilla, t’has de preguntar si hi
pots viure, si n’ets capaç d’aguantar les seves merdes, i de fet i ben mirat et
puc dir que hi ha forces menys persones amb qui un pugui viure que no pas
persones a qui un pugui estimar…”, el vaig mirar, suposo que esperava alguna
paraula més, si hagués tingut un bastó li hagués llençat i li hagués donat
gustosament una galeta i una carícia quan me l’hagués dut, m’hi vaig acostar
donant-li un copet al braç “Vinga anem…” suposo que si hagués tingut cua l’hagués
remenat mentre em seguia amb aquell somriure que teniu els humans quan us
creieu apreciats, i jo em pregunto com nassos s’ho va fer el meu predecessor
per no acabar com a soci fix de les after work de la merda veient el panorama
de penya que hi ha en aquesta empresa… un cop fora la secretària no ha pogut
més que dir-me “Ja vec que està fent amistats!”, suposo que si volgués un amic
em compraria un gos, però no tinc temps ni ganes de cuidar-lo ni de treure’l a passejar,
així que suposo que una panda d’humans com tots vosaltres ja en fareu el servei…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada