Veient la sorpresa despertada no puc més que deixar
quelcom per encara (i si és possible sorprendre més)…
Los caminos se bifurcan. Cada uno toma una dirección
pensando que al final los caminos se volverán a unir… Desde tu camino ves a la
otra persona cada vez más pequeña.
No pasa nada, estamos hechos el uno para el otro, y
ahí está ella, y al final solo ocurre una cosa, llega el puto invierno no hay
vuelta atrás, lo sientes, y justo entonces intentas recordar en que momento
comenzó todo y descubres que todo empezó antes de lo que pensabas…
Mucho antes…y es ahí justo
en ese momento cuando te das cuenta de que las cosas solo ocurren una vez, y
que por mucho que te esfuerces, ya nunca volverás a sentir lo mismo, ya nunca
tendrás la sensación de estar a tres metros sobre el cielo.
Ahir em van convidar a sortir, suposo que deu
entrar dins de les bones accions el fet de treure de casa al nou vingut, en un
intent de submergir-lo en aquest happy-world que alguns us heu muntat i
d’ensenyar lo xaxiguai que és i que un no cal que es qüestioni res i només cal
que s’hi deixi portar, i encara sou hipòcrites de prohibir segons quines
drogues pel mal que fan a la vostra ment… el que us digui imbècils idiotitzats,
això és el que sou… vaig acceptar la invitació per no crear-me una fama que
segurament ja vindrà per si sola, els vaig veure celebrant la nit més curta de
l’any, l’inici del regnat del disc solar, el mateix que qualsevol dia i cansat
de mirar-vos decidirà que ja n’hi ha prou i us endurà amb ell… de fet és
divertit veure amb la rapidesa que oblideu, la festa d’ahir ve d’un temps
d’arcans, d’un temps on els homes celebraven el retrocés de les hores de
foscor, de les hores on nosaltres fèiem la nostra feina i on vosaltres en
patíeu les conseqüències, així que entre coques i caves un no va poder més que
reconèixer que allò que havia escoltat feia poc té plena vigència, la teoria
del campament d’estiu, com deia el tipus: tu vas a un campament d’estiu, i hi
passes els millors dies de la teva vida, fas coses que mai haguessis pogut
imaginar, i t’ho passes genial, coneixes a tius i ties brutals (valenta
paraula), i et dius que si mai ha existit un paradís hauria de ser semblant a
allò, aleshores te’n vas i passes tot un any esperant per tornar-hi, però quan
hi tornes descobreixes que tot allò ha canviat, ja no hi ha els mateixos
monitors, les activitats ja no són tan divertides, i la gent, la gent
senzillament ha canviat, ara són una colla de desconeguts i tu et preguntes que
ha passat, intentant trobar una resposta fora quan la tens dins, senzillament
ha passat que has crescut i ja mai seràs allò que vas ser, i aleshores
descobreixes que la felicitat no es pot administrar com la llum amb un
interruptor, descobreixes que la felicitat ve i va i que poc s’hi pot fer per
aconseguir-la, i és aleshores quan veus el món tal com és i esdevens un xic més
adult i perds allò que et feia especial, aquella ingenuïtat que tenies tot just
un any enrere…, li estava donant voltes al tema quan una de les presents em va
oferir un tall de coca amb el seu millor somriure “Ja m’han dit que et nou, si
necessites res…” li vaig retornar el somriure “Sap el teu marit que l’enganyes
amb no menys de tres homes diferents, i possiblement la pregunta interessant
seria: Ho saben ells?”, la tipa va deixar caure el plat que vaig agafar a l’aire,
el que us he dit, no trigaran a descobrir que no convé convidar a persones com
jo a certs llocs…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada