entrada 1022 (any 5)

He de reconèixer que el poc temps que fa que estic en aquest país (aquest cop), fa que encara no tingui la sort de les atzaroses sortides nocturnes que tenia el meu predecessor, qui sembla que va fer de cada sortida quelcom a fer-ne una entrada en aquest lloc, doncs sento decebre’s però la meva vida en aquest lloc és del més avorrida i monòtona, tal i com s’espera d’algú que no ha de cridar l’atenció, en el meu antic lloc vaig tenir l’oportunitat de conèixer al Joan, el tipus era un total desconegut a qui em van presentar, només de veure’m vaig observar com el tipus es regirava en la cadira on estava assegut i qui ens havia presentat va dibuixar un somriure, el tipus havia passat per diferents “especialistes”, i els més “agradables” havien diagnosticat una esquizofrènia amb brots paranoics, el tipus tenia un do, era capaç de veure el fons de les persones, així les cares somrients es convertien en rostres deformats davant els seus ulls deixant entreveure la veritable naturalesa de les persones, algú qui va tenir notícies del tipus li va oferir una feina força senzilla, se li passaven pàgines amb diferents fotografies i ell marcava a aquells a qui veia com els rostres es deformaven davant els seus ulls, misteriosament aquestes persones acabaven tenint una existència força més curta que no pas la resta dels mortals, els humans sou força d’aplicar la màxima de “Si no vols que un gos et mossegui que millor que matar tots els gossos…”, el tipus qui senzillament marcava rostres, un dia i per avorriment va marcar un rostre que no s’havia transformat, amb el temps ho va fer repetides vegades, però cada cop es preguntava més sovint el motiu del seu treball, fins que un dia algú li va dir que era una mena de “tasca preventiva per previndré futurs accidents socials”, tot un eufemisme força humà del que realment es feia, quan jo el vaig conèixer el tipus havia decidit acabar amb la seva feina, va decidir no marcar ningú més, no alleugerir a la vostra societat de monstres, i el tipus tenia una bona excusa, com ell deia, ara cada cop que es mirava al mirall veia el seu rostre canviar per convertir-se en un d’aquells que es dedicava a perseguir, i els seus caps deien que senzillament era un efecte secundari de la seva feina, i que poc importava tenir un monstre entre ells sempre que aquest els ajudés a acabar amb la resta, i que poc importaven tampoc a aquells que havia assenyalat erròniament tot i la intencionalitat, perquè com tothom sap en tot conflicte sempre hi ha danys colaterals, vaig sortir de la sala pensant en lo increïblement intel·ligents que són els humans, i com fan que les paraules amb lo senzilles que són simplement diguin allò que se’ls hi vol fer dir i no pas el que realment volen dir…