entrada 1033 (any 8)

No deixa de tenir un punt sarcàstic el fet que un pot sortir infinitat de nits i totes semblen ser iguals, possiblement la gent que hi passa sigui diferent però no deixen de ser iguals, tret de comptats casos en aquests darrers segles poc a destacar, la gent es creu que és particular, possiblement el mot que cerquen és el de “especials” tothom ho vol ser, tothom s’hi vol sentir i tothom vol que els tractis com s’hi ho fossin, després de demanar una nova copa es va acostar, portava estona intentant-ho fer, però aquí qui té l’eternitat soc jo, i ella només tenia escassos anys per endavant per poder vendre el poc peix que li quedava i que cada cop feia pitjor cara i encara més, pitjor olor, un “hola” i un intent de somriure va ser la targeta de presentació, semblaria ser que en aquest segles això és suficient per tal que hagis de pagar les copes i escoltar una història que no per menys sentida no deixa d’avorrir, després de tres copes i abans un no perdés la poca compostura que li podria quedar la frase de sempre “Cas teva o meva?”, pel camí li observo el piercing que porta al nas, ella somriu amb un “Mira, m’ha tret forces anys de sobre…”, doncs si tants te n’ha tret millor te n’haguessis posat un altre i estaries a la meitat de l’edat que creus que hauries de tenir… un cop a l’entrada el somriure de sempre, el d’aquella que porta la presa a casa, suposo que li deuria pujar l’ego uns punts i justificaria la nit, i de pas podria respirar alleugerida al veure que encara té demanda, trist, però real, la vida és així de puta i real, no va esperar arribar a casa ja a l’ascensor va ser acostar-s’hi i es va llençar sobre, val a dir que semblaria que fins i tot al primer món hi ha gent que passa gana, vaig agrair que fos tan considerada de no fer-me entrar a casa seva, notava la seva respiració entretallada mentre la meva mà es perdia dins la seva roba, vaig somriure que ella va malinterpretar, el que per ella que m’agradava era en realitat que donava gràcies a no tenir de veure-la sense roba, quan de bé i bo ha fet que la gent tingui la discreció de follar amb les llums apagades, ella va accelerar la respiració mentre la meva mà anava cada cop més ràpid, vaig notar com es tensava i es relaxava dibuixant un somriure mentre afluixava l’abraçada, “Ha estat increïble, i tu…?”, un somriure que ella va tornar a mal interpretar l’ascensor es va a aturar vaig sortir deixant el cos dins, una trucada i altres se’n carregarien de netejar les sobres del sopar, diuen que som el que mengem, espero que no sigui així m’he alimentat d’humans que deixarien el macdonals a la categoria d’estels mitxelin… de fet he arribat a la conclusió que hi ha tanta gent “especial” que avui en dia “especial” vol dir ser de la pila