entrada 1032 (any 8)

Matar a algú és fàcil, senzill, i si aquest algú és un humà la cosa està més que cantada, i considerant a més que en el meu cas és una necessitat vital per poder subsistir, en el fons es tracta de no fer-se preguntes, perquè no hi ha respostes a les mateixes, ara no té preu la cara que se’ls hi queda quan veuen que moriran, la cara que posen després del posat fatxenda d’aquell qui inicialment es creu invencible, aquell qui creu que tot el dolent, si és que hi ha res de dolent, té per finalitat a la resta, a tothom menys a ells, i aleshores si un vol ser un xic cruel no té més que demanar per quins setze ous se l’hauria de deixar viure, després de les respostes amanides tendencioses en extrem a tocar la fibra sensible de qui no en té arriben a la mateixa resposta “Perquè encara em queda molt per viure…” amb aquella carona de qui no ha fet res dolent en aquest món, hores després de maltractar a qualsevol que els hi hagi portat la contraria, i la contra resposta és fàcil “I aleshores que has fet fins ara?”, després de la sorpresa i del silenci d’aquell qui no té o no vol tenir resposta, un li facilita “Res, no has fet res, has estat viu i creient que era etern aquest do ni l’has gaudit, viure sempre ha estat una segona opció davant la resta perquè pensaves que era quelcom inefable, quelcom que sempre hi seria doncs ho sento, no és així, i en el teu cas el viatge acaba avui, i sento dir-te que ni tan sols vas agafar el primer vol, ni tan sols vas arribar a l’aeroport enfoscat en fer les maletes…”. Els monstres existim no us creieu les històries d’herois que sense motiu aparent i només per un desig de fer el bé van acabar amb nosaltres, els herois van ser un bon producte de màrqueting, la nostra poca presència es deu a homes grisos i foscos que van pactar donant el nom de diplomàcia al fet, un pacte en el que nosaltres no ens faríem evidents en excés i on els humans acceptaven perdre part dels seus actius sempre que aquests no fossin els pactats, i aquí ens teniu, des de fa segles sent una ombres de les vostres pors més ancestrals, ens passegem davant vostre veient-vos com animals domesticats sense el més mínim d’allò que teníeu, us han fixat uns objectius i vosaltres moriu complint-los, sou perfectes, els esclaus més perfectes que mai algú hagués pogut imaginar-se… fa temps em van dir que quan hi ha una catàstrofe natural només acostumen a morir humans, humans i animals que no han pogut fugir… els segles en lloc de perfeccionar els vostès sentits senzillament els han matat, no puc més que evitar un somriure cada cop que en un restaurant algú demana “Està bo, no?”, ja no sou ni tan sols capaços de saber que està bo o dolent, perquè ja no sou vosaltres mateixos, us han fet creure que sou un conjunt més que una individualitat i tots ho heu acceptat sense veure que tot conjunt està format per individus, fa temps hi havia tot un conjunt de partícules perfectament ordenades amb unes lleis que les regulaven i el resultat era la foscor més perfecta que mai ningú pugui imaginar, el dia que tan sols una d’aquelles partícules, bé perquè es va aixecar amb el neutró esquerre o perquè el positró s’havia entès amb el neutró i les valències no quadraven, va decidir fer quelcom diferent hi va haver una gran explosió, que algun han batejat com a big bang (sense theory)….