entrada 1029 (any 8)

Paris, la ciutat de la llum, o almenys així ho han venut al llarg dels segles, sense entendre que una ciutat de llum ha de tenir per força forces ombres, i que és d’estúpids tenir por de les ombres quan força del mal que patiu prové de la mateixa llum que idolatreu i accepteu... el mal no entén de sexes o edats, i és precisament el fet d’intentar justificar-lo sota tants nomes i màscares el que no dóna opció a la bondat. Una porta s’ha obert i dos figures se’ns han acostat, odio els somriures de la gent d’església, el somriure de qui es creu que per fer algun vot i vestir com un veritable arlequí tindrà la salvació eterna, i sense les quaranta verges de torn que ja és una bona putada segons com es miri, calculant la distància encara em quedava una estona per un pensament més, aquest mateix matí havia escoltat que el 100% de la població femenina francesa s’ha sentit algun cop violentada a l’utilitzar el transport públic, no he pogut evitar un somriure al pensar que aquest 100% inclou a les velles i a les lletges (les quals deuen agrair que algú es digni a fer-lis un xic de cas), i deixa als francesos com una panda de degenerats o amb una manca més que clara del francès... Ja els teníem davant nostre el seu somriure s’ha volgut mantenir però no ens podien enganyar feien olor a por, a aquell qui sap que no és ni el millor lloc ni la millor companyia, el més vell ha forçat el gest obrint un cofre que portava el més jove “El pactat...”, el meu acompanyant ha observat el contingut afirmant amb el cap “I ara els hi toca la seva part...”, “Nosaltres solucionem problemes, fixem preu i complim el pactat” “I?” “Ja tenim pacte...” “I el volem a ell” ha dit assenyalant-me, he aprés a comptar fins a xifres insospitadament incivilitzades per ser civilitzat, no ha acabat la frase que em tenia davant d’ell, aquests cops de teatre ens donen fama i fan apujar els nostres honoraris, l’he vist somriure “La seva fam el precedeix... i crec que si fa bé la seva feina es mereix... com li diria... un premi o potser millor una mostra del nostre agraïment...” no he pogut evitar el somriure quantes paraules buides, quants segons perduts si fos conscient de que la vida se li escapava... ha canviat la cara deixant veure un llibre que portava, feia segles que no n’havia vist un “El reconeix?, és un llibre de línies maleïdes i suposo que no cal que li expliqui el que són, o potser si, potser per tal que quan ho escrigui qualsevol lector ho llegeixi i descobreixi el dolents que som al Vaticà, vostè té el do de la memòria amic, ho ha viscut tot i no pateix per oblidar, les persones més... efímeres per dir-ho d’alguna forma, les persones que estem limitades a una existència fem trampes a l’oblit fent llibres que diran als que ens seguiran qui érem o crèiem ser... la sinceritat forma part bàsica del procés, i com ja sap fa temps es perseguien a certes persones acusades de bruixeria i altres delictes contra l’església... però aquí no s’acabava, amb la por que la seva descendència fos procliu als mateixos es deixava constància de l’arbre genealògic i se’n feia un seguiment, un seguiment fins als nostres dies, un seguiment de línies maleïdes, de les que cal anar podant per evitar que perverteixin el jardí on vivim... i aquest llibre s’inicia fa segles amic meu, fa segles quan es varen cremar dues dones acusades de bruixeria, i que possiblement no ho eren, però algú va intervenir, algú va aparèixer i va matar a tots els habitants del poble que les havia acusat i cremat, des de les hores el nom de tots els descendents ha anat passant a aquest llibre... i crec que vostè ho recordarà, no és així... a vegades el destí és força estrany, nosaltres hem de pactar amb monstres per fer les obres de Deu, el mateix Deu que va renegar d’aquests monstres, i jo li ofereixo la oportunitat que alliberi amb el seus actes als descendents que va condemnar fa segles amb la seva actuació... tenim un tracte?” el mataré no sé quan i possiblement ni ell ho sap, però ens tornarem a veure i aquell serà el darrer encontre “No pateixi amic, soc vell i he viscut força, no tinc ganes de forçar la meva existència més enllà de l’estrictament necessari, i tampoc crec que m’esperi ningú allà a dalt, perquè segurament no hi ha ni allà a dalt ni allà a baix...” “Tenim tracte...”