entrada 1037 (any 8)

Els vampirs no tenim la necessitat d’algú que ens recordi a cau d’orella el “Memento mori” que tanta falta us fa als humans, no som productes amb data de caducitat i futur limitat que han de recordar que qualsevol dia pot ser el darrer, com deia Aquiles per aquest precís fet els Deus us envegen. Amb tot nosaltres tenim una maledicció major, i és que no cal que ens recordin que podem morir, cal que descobrim per que val la pena existir, després d’alguns segles un entén que no es viu, senzillament s’existeix. Tot això per descobrir com la vostra roda gira i gira, i veure com del llistat de blogs que va congelada fa un temps ha vist com bona part dels integrants han passat a millor vida o senzillament a dormir el son dels justos. Fa segles m’ho van dir “El temps passa, els humans moren i només ens queden dos fets, que els humans venidors seran més estúpids i que nosaltres aprendrem que sempre s’hi pot coexistir amb algú més estúpid”, ahir em van passar una notícia que va aconseguir treure’m un somriure, un il·luminat ha aconseguit un vibrador on la interessada/interessat hi pot dipositar les cendres del seu difunt, i davant aquesta gran notícia que segurament farà les delícies de les vídues/vidus més morbosos se’m presenten una sèrie de dilemes: parlaríem de necrofília?, es pot deixar en herència i que l’avi difunt doni alegries a la néta, que no neta futura?... d’aquí es podria dir allò de “Mort i encara dóna pel cul...”, i mentre li donava voltes a les possibles accions de màrqueting, em va venir al cap el cas d’una coneguda, la Irene va perdre la seva parella fa un temps, i ella romàntica / romanticona com és va fer la inversió de premsar les cendres del difunt (en el fons no sou més que carboni) i aconseguir un preciós brillant, brillant que va passar a formar part del piercing que llueix en el seu bonic melic i com ella em va dir una nit “Sempre em deia que volia saber amb qui follava, doncs res, en primera línia pot veure qui i la polla que em folla, a més, et puc assegurar que mai s’hagués imaginat que s’arribarien a córrer tants cops sobre ell”, no em direu que no es una pura, total i brutal mostra d’amor... i deixeu-vos de romeus, julietes i altres mariconades. Així que estava pensatiu fent el cafè quan una de les secreiaiataries que estava en estat de menopausa exaltada estava indignadíiiiiiiiiisima (i em falten i’s, de lo indignada que estava), de que la gent mirés i opinés de notícies fàtues i banals (aquestes dos adjectius són meus, ella és un xic limitada, ho acostumen a ser els exaltats....) amb la que està caient, no he pogut evitar un somriure mentre m’acostava, “Suposo que deus estar en contra de les violacions de menors”, “Clar que si”; “I si violessin a la teva filla?”, “Aleshores caparia al fill de puta abans de passar-lo per la serra espanyols i...” he aixecat la mà dient-li “Ja ho veus, per altres senzillament estàs en contra, mentre que per la teva filla actuaries... no ets tan diferent d’ells, de fet ets humana, i només dir-te que només hi ha quelcom més estúpid que criticar sobre el que opinen els altres, i es intentar que opinin sobre allò que volem o creiem que és l’important”, si ja ho se´, m’he guanyat una amiga per tota la meva existència que el dia que falti pagarà un gigoló per cridar post orgasmilment “Ke et follin cabron!!!!”

entrada 1036 (any 8)

Anar al gimnàs de bon matí té les seves coses bones, entre elles el tàcit pacte entre la senyora de la neteja qui fa la seva feina en els vestuaris dels nois tot just quan ens canviem, el que comporta que ella no mira massa descaradament i nosaltres no li fem cas, suposo que deu ser de les poques dones que s’aixeca cada dia amb ganes d’anar a treballar, i que mai netejar uns serveis ha provocat un somriure com el seu... i un cop dins del gimnàs veure com en aquestes dates el pobre monitor intenta explicar els principis de la fisiologia i metabolisme muscular a casos perduts, a tipes que intenten un impossible, recuperar en mesos ( i ull!!!, sense esforç!!! Ole, ole, tus cojones manolete), els excessos de tota una vida, quan ni tan sols la cirurgia més dràstica i correctiva (valents collons, quan tocaria reconstructiva total en lloc de correctiva...), suposo que la meva mirada ho deia tot quan una de les tipes que intentava explicar-li com havia d’adaptar el seu cos a un biquini moníiiiiiiisim que havia vist, i que clar que no podia estar divina de la death sense aquest, he pensat que segurament aquell bikini serà l’expressió mínima per tal de no passar de senyora respectable i amb pretensions, a la categoria de necessitada urgent de sexe... doncs res que la tipa m’ha filat i ha deixat anar un “I a qui no li agradi que no miri...” i ja s’ha liat la troca... “Miri, el problema és que es fa difícil de no mirar”, ella ha somrigut “Com, un no pot evitar mirar un cremat evident, o qualsevol altra deformitat de la naturalesa, tenim la mateixa debilitat per mirar i admirar la bellesa com la deformitat, que seria el seu cas...”, aquí ha estat quan el Jules ha intentat posar pau abans la sang no arribés al riu, en el cas d’ella podia anar directament a la depuradora on segurament no en treurien res de bo, he obert la boca però el Jules ha insistit “Vos no tenes nada que hacer?, No tenes algun ejercicio pa boludos?”, he somrigut, com deia aquell hi hagi pau i després... “Això, això ara marxa com un covar”, doncs res, sense glòria “Sap la diferència entre vostè i qualsevol altre noia de les que hi haurà en aquella platja on anirà, doncs que segurament la gent pagaria per follar amb qualsevol d’elles, i vostè haurà de pagar, pagar o follar amb algú tan necessitat que quan acabi ni la recordarà, perquè no serà ni persona, serà un mer objecte masturbatori... i ara pot anar a la seva xaxisessió de psicoanalista a deixar-se la pasta per tal que li digui lo estupenda que és i està, però recordi que no hi ha millor mentider que aquell a qui paguem”, ha anat a la dutxa amb un somriure, el que us he dit, el gimnàs pel matí és de cullons, després d’una nit i abans del repòs al taüt no hi ha res millor, i ara quan vegi per les notícies que alguna subnormal ha decidit suïcidar-se encara diran que jo en tinc la culpa, com deia aquell “Si no ets prou sincer per acceptar-te o viure amb el que ets, potser senzillament no mereixes fer-ho”, taüt o un bon cafè matiner abans d’entrar a la feina mentre un observa la corrent humana que comença a conquerir els carrers, sense saber que tots els carrer porten al mateix destí, la fi

entrada 1035 (any 8)

La maldat és inherent a la condició humana, no és quelcom que s’adquireixi o quelcom que us sigui accessori i del que us en pugueu desprendre, al llarg dels segles he aprés que molt possiblement hi ha humans que mai podran estimar, però tots, tots, en algun moment de la seva vida podran odiar i odiaran; ho podeu vestir de moltes maneres i inventar-vos les excuses més versemblants, inclús us en podeu penedir posteriorment i demanar les excuses pertinents, però ho haureu fet, odiareu i desitjareu que algú senzillament deixi d’existir. Fa segles ens varen contractar per assaltar una ciutat, quelcom fàcil i senzill, qui ens manava va fer una pregunta amb un somriure “Vius o morts?” veient la cara del contractant va canviar la pregunta “Morts o desarmats de forma que no puguin representar cap perill?”, l’altre va somriure obertament “Si els matem nosaltres ens fareu descompte?”, veient la cara del meu acompanyant va perdre el somriure “Era broma, però potser si que els voldrem matar nosaltres mateixos, si no és problema”, “Com si els voleu matar a palles – va contestar el meu acompanyant – Segur que fareu un relat encisador i on quedarà clara la vostra valentia i com vàreu conquerir la ciutat... i recordeu, quants menys en quedin...” “De menys us n’haureu de preocupar...” vaig acabar la frase que coneixia des de feia temps... una amenaça no ho deixa de ser fins que senzillament desapareix. Així que odiar és del tot natural i més en un personal que hi està genèticament preparat, preparat pel pitjor i forçat a intentar fer el millor (sou carn de psicoanalista), amb tot uns petits consells per si mai teniu el vostre dia de fúria particular, i decidiu que les paraules estan bé, però que rebentar la cara a algú pot estar millor i més encara si després us folleu a la filla mentre la mare s’ho mira... primer, heu de dir que no éreu conscients del que fèieu, aquí serveix dir que per molt que ho intentàveu el cos no us responia, que escoltàveu veus que us deien que ho havíeu de fer (si podeu forçar el gest millor), també cal dir que les veus us deien que allò que fèieu era per un bé major i que estava fora de la vostra comprensió (tampoc cal abusar, tothom sap que les veus que escolteu acostumen a ser repetitives en plan “mata, mata, mata”, no fan disquisicions teològiques o ètiques dels motius), segon heu de dir que estàveu sota els efectes d’alguna substància, els motius de la seva ingesta poden ser diversos, tercer cal que recordeu que no recordeu, no sabeu que va passar... el tipus estava sagnant i el primer que recordeu és que li volíeu parar l’hemorràgia del tall al coll (no recordeu que heu estat vosaltres qui heu fet el tall), quart, heu de reconèixer que esteu disposats a canviar i que sentiu el que “us diuen” que heu fet... així que si tot va bé, us tocaran unes vacances pagades per l’estat ne qualsevol clínica de recuperació mental, amb una xaxiteràpia i uns viatges amb drogues “legals” (tot una incongruència ho sé lo de “droga legal” que també letal), i passat el temps us deixaran anar, aleshores senzillament heu d’escriure un llibre vendre els drets a una productora i follar amb les grupipolles que us sortiran de sota les pedres... si és que qui no vol passar-s’ho bé és senzillament perquè no vol