entrada 1140 (any 8)

Entrar en el local i creure que et prenen per tonto pot ser del més molest, conec el local, i un senzill cop d’ull denota el que no encaixa, vec el tipus assegut al fons amb dos acompanyants a unes taules de distància, somric mentre vec com un dels tipus aixeca la vista, un imperceptible moviment de cap i l’altre es fa el despistat, torno a somriure, el tipus assegut com si tot allò no anés amb ell em mira, i torna a llegir la premsa, la lògica diria que es tracta d’aquell qui m’ha convocat, m’acosto a la barra, al meu costat un tipus gaudeix del seu te. “Li agrada muntar numerets, oi?” em mira sorprès “Com diu?” “Ningú pren un te com aquest a la barra, la gent se’l pren en una taula per fer evident que són importants, les barres són pels cafès ràpids i per les putes de negoci encara més ràpid” em mira sorprès el que encara ofen més, “I no voldrà que sopem aquí”, somriu donant-se per vençut, fa un gest i com per art de màgia els tipus del fons desapareixen  “Si el sopar és de negocis, igual val la pena que tinguem un xic més d’intimitat” “Cal que tingui por?” “Cap que l’arma del 22 que porta a la butxaca dreta no pugui solucionar”, mou el cap i desapareixen tres taules més “Millor?”, “Encara en queden dues, però sé que confiar en la sinceritat dels humans és una causa perduda, de debò pensava que omplint el local estaria un xic més segur?” “Soc un vell que vol allargar la seva vida, té el seu toc estúpid que quan més a prop s’està de la mort un la vulgui evitar tot recordant com la cercava de jove… amb tot no l’he convidat per parlar de la meva joventut”, ve el maitre tot dient que la taula està llesta, en un dels menjadors privats de la primera planta ens obren una de les portes, el tema deu ser seriós perquè no hi ha cap dels tipus de baix, estem sols, després del primer plat el tipus arranca “Suposo que no deu ser el seu menjar preferit”, ho diu amb ganes de provocar, de molestar, de fer-me sentir malament i no puc evitar un somriure “Soc un monstre, i no cal que insistim, estic a gust amb la meva naturalesa, com vostè ho deu estar amb la seva, tot i que jo no moriré, o almenys no en el segle que ho farà vostè”, somriure mentre es treu una fotografia de la butxaca i me l’allarga “Massa jove per vostè, no?” el tipus es tensa i somric “No cal que s’enfadi, deu ser la seva neta, té el mateix arc facial i un xic dels seus ulls. Li he de dir que amb tot que és massa jove per vostè i per mi…” el tipus obre la boca i aixeco la mà “No perdem el temps en obvietats, aquest sopar és per demanar-me que la cerqui, i suposo que de forma “anònima” o “privada”, ja que s’ha saltat tots els conductes per demanar la nostra ajuda, el que ens porta al que realment importa, què hi ha d’especial per fer-ho així”, el tipus aparta el plat i em mira “La meva neta ha desaparegut, i el darrer cop que va ser vista estava en companyies, i no vull molestar, no massa recomanables, sembla que els monstres són una espècie d’imant pels joves…” “Així, va ser vista amb un de nosaltres”, somric arrossegant les paraules, notant el dolor que provoca cada una de les síl·labes “Si…” “I vol?” “Que me la torni” “Anant en contra dels meus germans…” agafa aire, “No espero que ho entengui, però…” aixeco el braç, “No cal ni que ho intenti, no serveixen els seus amanits discursos emocionals, té el seu punt de morbositat el que demana, de morbositat i de desesperació” “Així accepta?” somric “Com vol que li digui que no?, quan Déu no ens escolta i no hi ha àngels a la vista que millor que un monstre, sempre i quan em pugui pagar” “No té més que posar el preu” “Aleshores li demanaré allò que té i que encara no sap ni que ho té” 

entrada 1139-2 (any 8)

Dels altaveus sonava “No hi ha res més subjectiu que les teves raons més objectives”, vaig aixecar el got veient el reflex distorsionat de la gent que hi havia al meu voltant i recordant el que m’havien dit feia temps “No es que les imatges es distorsionin, ho fa la gent, i el que passa és que tenen por de reconèixer-ho, i prefereixen viure enganyats”, dels altaveus el tipus seguia “No hi ha res més estúpid que voler que aquell que no ens estima estigui al nostre costat, o allunyar a aquell que ho fa”, el local s’anava omplint la nit era jove, té el seu punt de gràcia com amb el pas dels anys cada cop triga més la nit a ser jove, en poc més d’una hora el local va quedar ple, la barra a talla d’andana d’estació hongaresa i la cambrera va tenir de compartir l’atenció que em prestava amb tota la resta dels presents, una noia al costat em va somriure, sempre m’ha costat entendre aquestes convencions socials tan humanes, torno el somriure amb un “Folles?” canvia el gest però només un instant “Potser” contesta amb un nou posat, torno a somriure “Així ens trobem davant una desesperada amb fums”, la tipa perd el somriure, jo no, amb tot no em puc estar de fer la bona acció del dia “Suposo que el tatuatge que et baixa pel braç representa la constel·lació del drac, o draco, amb tot t’he de dir que com a mínim manquen dues de les estrelles Edasich i Tyl”, “així que a part de cabron també ets un set ciències”, “Crec que amb una sola ciència pots saber-ho… amb gràcies per regalar-me’n sis més” “Em demanes una copa?” somric, la cosa comença a rutllar o almenys anar pel camí de no morir de set, demano dues copes a la cambrera, i ella passa al pla B d’explicar-me la seva vida, la miro, somric al pensar que almenys té quelcom que considera vida, sinó, no hi hauria res del que parlar qualsevol tema que toqui segurament no serà del meu interès i qualsevol que jo tregui s’escaparà del seu àmbit de competències, que és com crec que ho diuen ara, vaig recordar el que m’havien dit fa segles “La divisió en classes és precisament per evitar això, per evitar les infelicitats mútues” em va treure dels meus pensaments “Ho deies de debò lo de follar” va dibuixar un somriure que hauria de tenir el tractament de sexi, però que admetria forces d’altres adjectius, m’hagués pogut arronsar d’espatlles i deixar anar un “Perquè no?, la nit no pot anar a pitjor”, em va agafar de la mà i em va portar cap a fora, la cambrera em va somriure, suposo que deuria pensar que era el meu dia de sort, la tipa també portava el seu somriure, suposo que ho explicaria el dilluns a les seves amigues, un cop fora del local s’atura prenent un cert aire de naturalitat per uns instants, després em porta a un carreró, no hi h petons em baixa els pantalons i jo li pujo el vestit somriu al ensenyar-me les calces tota trapella “T’estalvio la feina” somric, li beso el coll i ella deixa anar un gemec, la mossego, se sorprèn però res més, ja és tard, la seva sang no té gust, com ella, del tot sosa sense cap mena de vivència que doni un regust especial, cinc litre de la més pura atonia i sense contingut, la deixo caure enviant un missatge per tal que recullin el cos, tinc una arcada, i és que tot i els segles un encara no està preparat per menjar segons quines merdes

entrada 1139 (any 8)

Mirava la col·lecció de llibres del tipus, el incunables que anaven fent una filera per l’estanteria i no vaig poder més que sorprendre’m al veure alguns del volums, no fa tants anys la gent anava a la foguera només davant la més petita sospita que tinguessin o tan sols haguessin vist o tocat algun d’aquells llibres, el tipus em va observar dibuixant un somriure “No són llibres per a tothom, a vegades en un d’aquests volums llegim el que volem, i no pas el que hi diu realment. Molts estan escrits de forma críptica, molts d’aquells escriptors els van escriure tot pensant que els que vindrien no serien tan llestos com ells, i avui en dia veiem com els que els llegeixen es creuen que aquells que els havien escrit no eren tan espavilats com ells, suposo que tu sentenciaries amb un “els humans són així”, però que hi farem”. Vaig somriure mentre passava les puntes dels dits pels lloms dels llibres, allí hi havia més que pàgines o lletres, allí hi havia historia en aquells volums a vegades l’important no era el que estava escrit, en un dels exemplars vaig somriure al veure minuciosament dispersos i sense aparent sentit una sèrie de punt que només per aquells que sabessin el que cercar eren pàgines i paraules on es deia el que realment es volia dir, res millor per amagar una paraula que un llibre sencer, el meu interlocutor va servir-se una nova copa de brandi, tot començant a parlar “Hi ha un experiment que crec que coneixes, es van tancar en una gàbia a un grup de micos, al centre hi havia un plàtan que penjava d’una corda, cada cop que el tocaven se’ls ruixava amb aigua freda, amb el temps els micos menjaven de la resta de llocs i no tocaven aquell plàtan, és més, atacaven a qualsevol que s’hi acostés per tal de no ser mullats, i de fet pocs saben que els simis no poden nedar per un tema de densitat òssia… doncs bé, van anar canviant individus i als nous vinguts se’ls atonyinava quan intentaven agafar el famós plàtan… i voila, vet aquí que es va arribar a un moment on cap dels simis del lloc havia estat ruixat, cap ho havia viscut, però seguien sense tocar ni deixar que ningú toqués el collons de plàtan”, vaig somriure “I això ens porta a?” va fer un posat seriós que no li esqueia massa “A què mentre els humans reien i es pensaven molt intel·ligents contemplant als pobres simis, un dels presents a la sala es va quedar sense paraules al caure-hi, si canvies el plàtan per una poma i la sala pel paradís podries fer alguna analogia més que interessant, i és que en el fons no deixem de ser simis mutats i no masses vegades per a millor”, vaig somriure mirant un dels llibres tot sorprès “Tens un exemplar de la Via dels escacs?, pensava que s’havien deixat perdre” va somriure tot cofoi “Són pocs els que hi cauen, i menys encara els que saben que hi diu, suposo que deus conèixer la premissa” “Que la gent es divideix entre aquells que cerquen l’escac i mat, i aquells que senzillament cerquen les taules” “I que els que cerquen l’escac i mat amb massa ànsia acaben per perdre ofegant al contrincant” “I els que cerquen les taules quan aquestes no han d’arribar acaben ofegant-se”

entrada 1138 (any 8)

He vist forces “èxodes” al llarg dels segles, no hi vaig ser per veure com es separaven les aigües del mar roig, però algú que si em va dir que s’ha vessat més tinta que no pas aigua tenia aquell mar, i que tot va ser força més fàcil quan es va descobrir que els ofegats suren. Amb tot, si quelcom he arribat a descobrir és que quan s’inicia un moviment d’aquestes magnituds no es pot aturar, la riuada de lemmings tenen clar que la mort ja la tenen segura, així que tot el que els hi vingui posteriorment els hi ve de més. I per moltes fronteres, per molts policies o per molt d’exèrcit que s’hi vulgui posar sempre passaran, perquè aquest fet no deixa de ser un negoci, i on hi ha negoci sempre hi ha gent disposada a explotar-lo. A més, el que s’ha de tenir clar, és que si es vol viure en un lloc perfectament estanc, el primer requisit és que no hi hagi cap mena de corrent, ni de fora cap a dins, ni de dins cap a fora, les unidireccions no serveixen en aquest joc, i les porositats acaben per ser més que evidents, i després hi ha tots aquells que alegrement i sense pensar-s’ho massa decideixen que no hi ha dret (i sense preguntar a la resta, és clar que tenen la veritat absoluta) decideixen que on viuen quaranta milions bé que en poden viure quaranta milions i alguns més, això si, gent que ni coneix l’idioma ni la cultura i que en el millor dels casos tenen un patró cultural que difereix en alguns punts del nostres, punts que segurament sobrepassen el llindar de la tolerància que aquests mateixos que a bodes conviden estan disposats a pagar, i és que té el seu toc divertit de convidar quan qui paga és l’altre, fer que pagui la padrina i no voler-se estirar la butxaca està lleig, molt lleig, per molt que algú ho vesteixi com un acte humanitari o de solidaritat, si voleu us puc explicar la humanitat i la solidaritat que vec en els vostres carrers cada dia, i us podreu córrer a gust de lo xaxiguais que són, i que sou; perquè quan s’explica la gran majoria et mira sorprès tot dient que “ells no viuen en un lloc així” i on una barbie destellosdeoro em deia que la gent no busca menjar dins els contenidors de les escombraries, senzillament “satisfan la natural necessitat humana de la curiositat”, vaja que lo de mirar els contenidor ve en el vostre ADN per veure que hi ha... ahir tot sopant vaig assistir a una conversa força interessant, un dels presents i veient que els plats eren inacabables va demanar si li podien preparar les sobre per endur-se-les, el vaig mirar sorprès i ell es va excusar “Mira, així tinc fato per uns dies”, el vaig tornar a mirar, fa temps que el conec i sé que ell menjar de sobre como que no, un cop fora del restaurant i amb les bosses m’ho va explicar, té uns veïns que sempre estan parlant de restaurants però no hi poden anar per la crisi, i els va escoltar parlar meravelles del que n’estàvem sortint, així que havia pensat de portar-lis les sobres... vaig somriure, tot saben el que m’explicarà passades unes hores, i és que aquests estupendos veïns li fotaran les sobres pel cap i no li dirigiran mai més la paraula, perquè només hi ha quelcom que superi l’estupidesa humana i és el fals orgull