entrada 1026 (any 5)

Avui algú m’ha preguntat com és que havia acabat en aquest paradís sobre la terra que són aquestes contrades, possiblement ell s’ho prendria com un premi, però personalment crec que té força més de càstig que no pas de premi, en un dels darrers encàrrecs que em van oferir tenia de vigilar un grup que havia sortit a centre europa i que tenia forces negocis i cap d’ells legal i molt menys ètic, o almenys des de la vostra visió, els tipus havien muntat un xiringu en un poble perdut de la mà de Deu, on hi havia una fàbrica abandonada, els tipus oferien una “vivència” que com ells deien feia que un valorés força la vida, de fet alguns nous rics es tancaven en aquella fàbrica i el joc consistia en que només e podia quedar un de viu, i que no s’admetien armes de foc, passat un temps els rics (que no són tontos) van descobrir que igual en lloc de deixar-se matar entre ells, podrien llogar a tipus perquè ho fessin ells això de jugar-se la vida, i ells ho podrien veure gràcies a unes càmeres que portarien aquests tipus en primera persona, el negoci va anar força bé, i jo vaig entrar com un tipus de manteniment, la meva missió era senzillament informar, valorar i esperar, una nit que hi havia “festa” em van enviar amb un grup al poble a cercar material, un cop al poble, un dels encarregats em va fer mirar per la porta del camió mentre l’altre ordenava que acceleressin, hagués pogut evitar caure, però no volia deixar perdre l’oportunitat de quedar com un perfecte estúpid, els tipus van marxar deixant-me al poble, vaig somriure mentre m’aixecava i em dirigia cap una de les cases, em va costar força poc pujar al sostre i vaig anar saltant de sostre en sostre seguint el camió aquest va sortir del poble tornant cap a la fàbrica, vaig trigar uns minuts més que ells, però quelcom em deia que allí passava alguna cosa d’anormal, va ser creuar la porta i veure el camió encara amb el motor en marxa, suposo que el tipus ho hagués pogut fer millor, però no s’hi va esmerçar massa, va sortir de les ombres directe cap a mi amb un ganivet a la mà, el vaig esquivar en el seu segon cop vaig agafar-li el braç resseguint-lo fins el canell una torsió seca i l’os es va trencar, va obrir la mà lliurant-me el ganivet, li vaig clavar al coll fent una preciosa fontana di sagni quan li vaig treure, no vaig poder més que concloure que la sang és del poc bo que teniu els humans, allò va ser un desastre, semblava ser que els tipus que s’havien de matar entre ells van decidir innovar en el joc i a part de pelar-se entre ells havien aconseguit sortir de la fàbrica i s’havien dedicat a matar a tothom a qui havien trobat, vaig comunicar el fet i encara no entenc bé el motiu però qui em va encarregar la tasca va concloure que tot i que les meves explicacions eren força raonables, hi havia més d’un dubte també raonable que les coses haguessin anat de forma diferent, doncs au, digues la veritat i com a premi t’engeguen a aquesta merda de cul de món…

entrada 1025-2 (any 5)

L’estava mirant, suposo que algú ho titllaria de delicte avui en dia, però no fa massa ja seria una dona en edat de donar fills, s’ha mogut al llarg de llit cercant-me i no ha pogut més que treure’m un somriure, al meu cap han vingut les paraules que m’havien dit no feia massa temps:

-Portarme como un adulto que es? Tener 30 años y vivir como un viejo que no sabe disfrutar de la vida?-

Encara recordava les seves paraules ahir per la nit “Et tinc de dir, que és la primera vegada que ho faig amb un home” em va dir tota seriosa, vaig somriure “Mira em guanyes, que jo encara mai ho he fet amb un home…” ella es va relaxar i es va deixar anar… aquest matí la mirava des de la porta on sonava això… suposo que deu tenir com objectiu vital el salvar ànimes com la meva, tot intentant demostrar-se que tothom és recuperable, porto cinc-cents anys en aquest món i força més temps fa ja que soc coneixedor que acabaré cremant a l’infern, la gent com nosaltres no és gens recomanable, li podria presentar a forces dels meus amics i ella no entendria a cap d’ells, li podria presentar al bo del Tom qui era expert en solucionar problemes, com ell em deia “Per matar a algú el millor és saber qui importa…”, encara el recordo dient “Miri, tinc a certa persona qui li pot interessar que visqui i a qui jo no tinc ganes de matar, i tot ho podem solucionar si decideix deixar aquest món pel seu propi peu…”, tothom té algú a qui valora més que a la seva pròpia vida i en cas contrari, aquest algú no mereix cap respecte i se’l pot matar sense masses problemes… podria haver tornat al llit i fer que em despertava amb ella, hagués estat força romàntic, però un ja no està per aquestes coses, m’he sorprès mirant el rellotge mentre em preguntava com trigava en despertar-se i deixar-me el meu espai, no va ser una bona idea portar-la ahir per la nit, de fet ben mirat, no hi ha masses bones idees, ella ha obert els ulls i m’ha mirat, quasi que m’ha forçat a tancar els ulls, la felicitat és contagiosa, quasi tan com dèbil, s’ha aixecat i ha vingut cap a mi, tenia clar que el seu sol contacte podria purificar alguns segles del meu comportament, però una vida al seu costat no seria suficient per purgar el que he estat “Crec que la teva mare et deu estar buscant…” ella m’ha mirat i sense dir res s’ha començat a vestir, suposo que deu sortir més fàcil quedar com un fill de puta que iniciar una relació, i més quan un té clar que la cosa no anirà a més, ella oblidarà i cercarà la felicitat i un senzillament deixarà passar el temps…

entrada 1025 (any 5)

Veient la sorpresa despertada no puc més que deixar quelcom per encara (i si és possible sorprendre més)…

Los caminos se bifurcan. Cada uno toma una dirección pensando que al final los caminos se volverán a unir… Desde tu camino ves a la otra persona cada vez más pequeña.

No pasa nada, estamos hechos el uno para el otro, y ahí está ella, y al final solo ocurre una cosa, llega el puto invierno no hay vuelta atrás, lo sientes, y justo entonces intentas recordar en que momento comenzó todo y descubres que todo empezó antes de lo que pensabas…

Mucho antes…y es ahí justo en ese momento cuando te das cuenta de que las cosas solo ocurren una vez, y que por mucho que te esfuerces, ya nunca volverás a sentir lo mismo, ya nunca tendrás la sensación de estar a tres metros sobre el cielo.

Ahir em van convidar a sortir, suposo que deu entrar dins de les bones accions el fet de treure de casa al nou vingut, en un intent de submergir-lo en aquest happy-world que alguns us heu muntat i d’ensenyar lo xaxiguai que és i que un no cal que es qüestioni res i només cal que s’hi deixi portar, i encara sou hipòcrites de prohibir segons quines drogues pel mal que fan a la vostra ment… el que us digui imbècils idiotitzats, això és el que sou… vaig acceptar la invitació per no crear-me una fama que segurament ja vindrà per si sola, els vaig veure celebrant la nit més curta de l’any, l’inici del regnat del disc solar, el mateix que qualsevol dia i cansat de mirar-vos decidirà que ja n’hi ha prou i us endurà amb ell… de fet és divertit veure amb la rapidesa que oblideu, la festa d’ahir ve d’un temps d’arcans, d’un temps on els homes celebraven el retrocés de les hores de foscor, de les hores on nosaltres fèiem la nostra feina i on vosaltres en patíeu les conseqüències, així que entre coques i caves un no va poder més que reconèixer que allò que havia escoltat feia poc té plena vigència, la teoria del campament d’estiu, com deia el tipus: tu vas a un campament d’estiu, i hi passes els millors dies de la teva vida, fas coses que mai haguessis pogut imaginar, i t’ho passes genial, coneixes a tius i ties brutals (valenta paraula), i et dius que si mai ha existit un paradís hauria de ser semblant a allò, aleshores te’n vas i passes tot un any esperant per tornar-hi, però quan hi tornes descobreixes que tot allò ha canviat, ja no hi ha els mateixos monitors, les activitats ja no són tan divertides, i la gent, la gent senzillament ha canviat, ara són una colla de desconeguts i tu et preguntes que ha passat, intentant trobar una resposta fora quan la tens dins, senzillament ha passat que has crescut i ja mai seràs allò que vas ser, i aleshores descobreixes que la felicitat no es pot administrar com la llum amb un interruptor, descobreixes que la felicitat ve i va i que poc s’hi pot fer per aconseguir-la, i és aleshores quan veus el món tal com és i esdevens un xic més adult i perds allò que et feia especial, aquella ingenuïtat que tenies tot just un any enrere…, li estava donant voltes al tema quan una de les presents em va oferir un tall de coca amb el seu millor somriure “Ja m’han dit que et nou, si necessites res…” li vaig retornar el somriure “Sap el teu marit que l’enganyes amb no menys de tres homes diferents, i possiblement la pregunta interessant seria: Ho saben ells?”, la tipa va deixar caure el plat que vaig agafar a l’aire, el que us he dit, no trigaran a descobrir que no convé convidar a persones com jo a certs llocs…

entrada 1024 (any 5)

Fa temps em van dir que de les coses més tontes un en pot treure les lliçons més importants, perquè l’aprenentatge moltes vegades no ve de la importància o del nivell de qui ensenya sinó senzillament de la utilitat d’allò que ens és ensenyat, així que ahir en un cinema ple de testosterona i feromones, vaig veure sense poder amagar un somriure com una de les veritats universals tornava a ser preguntada… que cal escollir allò que sabem que és el que ens convé o allò que volem… o igual cal agafar les dues coses i després sempre es tindrà temps de demanar excuses… després van tocar algunes copes tot i he de reconèixer que no tinc el poder d’atracció de l’antic propietari d’aquest blog, amb tot i mentre pagava vaig veure una de les cambreres fer una nota, ella em va mirar tota sorpresa mentre interrogava amb la seva mirada, vaig somriure “Pensava que la nota era per a mi..” ella va riure “Aleshores tot hagués estat massa fàcil…”, fet que va molestar a qui m’acompanyava, però crec que mai he signat un rebut on em vengués per cap import… aquest matí m’han molestat a primera hora tot dient que em portaven quelcom, he baixat a fer els honors i l’he vista, una triumph bonneville SE, i és que a vegades ser un cabron i portar-se com un veritable fill de puta té com a premi que algú amb pors et faci un present que no et mereixes, he signat el rebut, de petit em van dir que estava lleig rebutjar segons quins presents, i més quan aquests passats una estona passaran a ser un senzill passat… una de les veïnes que sortia amb la seva mare ha mirat la moto, “Que xuli!, em podries…” la mare li ha estirat el braç “Perdona a vegades no sé a qui ha sortit..” mirant-la no he pogut més que concloure que havia sortit a la mare, no sé en quin punt de la vostra curta vida decidiu acceptar a ser allò que s’espera que sigueu i deixeu de lluitar per ser allò que voleu ser, l’he mirada, al llarg de la meva existència he matat a persones més joves i per menys o directament res, senzillament per un senzill intent de divertir-me, de demostrar que per molt que Deu s’esmerci en crear bellesa, veure lo fàcil que és convertir-la en senzillament un no res… “Quan vulguis et porto donar una volta”, ella ha somrigut la seva mare no, però poc importa, ja no sé els segles que fa que prefereixo la ingenuïtat als valors socials que accepteu… ara i després d’algunes copes crec que és el moment del bateig, possiblement no el millor, però és el moment, les motos et maten o et donen la vida, i els segles han fet que valori a les persones i objectes que tenen les coses clares, no vull decidir pels altres, que cadascú carregui mb l’infern que generi i no esperi decisions amanides i que sempre li portin gratuïtament allò que es desitja, i mentre agafo el casc (una imbecil·litat més d’aquest el vostre sistema), penso si un ha d’escollir la Gin o la Babi…

Song----

entrada 1023 (any 5)

Som els fills bastards d’aquesta la vostra societat, som allò que no goseu mirar tot i que no us esteu de cridar-nos quan els vostres desitjos toquen amb els valors morals i ètics, que vosaltres, oh pou de virtuts, no voleu trepitjar, aleshores i com si ens salvéssiu de ves a saber que ens citeu i ens demaneu que fem allò que vosaltres no teniu valor per fer, i com que la naturalesa humana té forces necessitats d’obtenir de forma obscura allò que desitja feina no ens fa falta… els segles han passat i els senyors s’han anat succeint, però si una cosa tinc clara és que mai m’ha faltat la feina i que cada cop esteu més malalts, estava donant voltes als darrers dossiers que tenia damunt la taula quan un dels que en teoria treballen amb mi ha entrat al despatx “Perdona, encara no em se avenir de no veure’l… i pel que vec has fet pocs canvis” he mirat al meu voltant, que esperava? Que tirés a terra tot els despatx i el tornés a aixecar?, ja m’ estava bé tal i com el meu antecessor l’havia deixat, em fa gràcia aquesta costum humana en la que si un fa l’espai al seu gust esdevé més seu… valents gilipolles, “Pere, no?” el tipus ha somrigut “Si!”, suposo que recordar algun nom fa que la gent es senti més important, i si així estan contents no seré jo qui els hi portaré la contrària, el recordava d’una d’aquelles costums tan de moda avui en dia el “after work” on la gent justifica la seva merda vida gaudint dels beneficis etílics cada dia i a més justificant-ho en que està bé, el sortir a fer una copa després de la feina, suposo que costums com aquesta estan salvant forces matrimonis… el tipus s’està separant, sembla ser que la seva relació ha arribat un punt de no retorn i han decidit (molt civilitzats ells) deixar-se un temps vivint separats i veure si es poden reconquistar (i que no és bonic!), valents kpllos, encara recordo fa anys parlant amb un tipus qui em deia “L’important no és l’amor o qualsevol altre merda, l’important és tenir clar si es pot viure amb l’altre persona, aquí hi ha el quid, perquè a vegades podrem estimar però no hi podrem viure amb aquella persona, la cosa és força senzilla, t’has de preguntar si hi pots viure, si n’ets capaç d’aguantar les seves merdes, i de fet i ben mirat et puc dir que hi ha forces menys persones amb qui un pugui viure que no pas persones a qui un pugui estimar…”, el vaig mirar, suposo que esperava alguna paraula més, si hagués tingut un bastó li hagués llençat i li hagués donat gustosament una galeta i una carícia quan me l’hagués dut, m’hi vaig acostar donant-li un copet al braç “Vinga anem…” suposo que si hagués tingut cua l’hagués remenat mentre em seguia amb aquell somriure que teniu els humans quan us creieu apreciats, i jo em pregunto com nassos s’ho va fer el meu predecessor per no acabar com a soci fix de les after work de la merda veient el panorama de penya que hi ha en aquesta empresa… un cop fora la secretària no ha pogut més que dir-me “Ja vec que està fent amistats!”, suposo que si volgués un amic em compraria un gos, però no tinc temps ni ganes de cuidar-lo ni de treure’l a passejar, així que suposo que una panda d’humans com tots vosaltres ja en fareu el servei…

entrada 1022 (any 5)

He de reconèixer que el poc temps que fa que estic en aquest país (aquest cop), fa que encara no tingui la sort de les atzaroses sortides nocturnes que tenia el meu predecessor, qui sembla que va fer de cada sortida quelcom a fer-ne una entrada en aquest lloc, doncs sento decebre’s però la meva vida en aquest lloc és del més avorrida i monòtona, tal i com s’espera d’algú que no ha de cridar l’atenció, en el meu antic lloc vaig tenir l’oportunitat de conèixer al Joan, el tipus era un total desconegut a qui em van presentar, només de veure’m vaig observar com el tipus es regirava en la cadira on estava assegut i qui ens havia presentat va dibuixar un somriure, el tipus havia passat per diferents “especialistes”, i els més “agradables” havien diagnosticat una esquizofrènia amb brots paranoics, el tipus tenia un do, era capaç de veure el fons de les persones, així les cares somrients es convertien en rostres deformats davant els seus ulls deixant entreveure la veritable naturalesa de les persones, algú qui va tenir notícies del tipus li va oferir una feina força senzilla, se li passaven pàgines amb diferents fotografies i ell marcava a aquells a qui veia com els rostres es deformaven davant els seus ulls, misteriosament aquestes persones acabaven tenint una existència força més curta que no pas la resta dels mortals, els humans sou força d’aplicar la màxima de “Si no vols que un gos et mossegui que millor que matar tots els gossos…”, el tipus qui senzillament marcava rostres, un dia i per avorriment va marcar un rostre que no s’havia transformat, amb el temps ho va fer repetides vegades, però cada cop es preguntava més sovint el motiu del seu treball, fins que un dia algú li va dir que era una mena de “tasca preventiva per previndré futurs accidents socials”, tot un eufemisme força humà del que realment es feia, quan jo el vaig conèixer el tipus havia decidit acabar amb la seva feina, va decidir no marcar ningú més, no alleugerir a la vostra societat de monstres, i el tipus tenia una bona excusa, com ell deia, ara cada cop que es mirava al mirall veia el seu rostre canviar per convertir-se en un d’aquells que es dedicava a perseguir, i els seus caps deien que senzillament era un efecte secundari de la seva feina, i que poc importava tenir un monstre entre ells sempre que aquest els ajudés a acabar amb la resta, i que poc importaven tampoc a aquells que havia assenyalat erròniament tot i la intencionalitat, perquè com tothom sap en tot conflicte sempre hi ha danys colaterals, vaig sortir de la sala pensant en lo increïblement intel·ligents que són els humans, i com fan que les paraules amb lo senzilles que són simplement diguin allò que se’ls hi vol fer dir i no pas el que realment volen dir… 

entrada 1021 (any 5)

Em dic Eric Sire, i soc un vampir, em fa gràcia com l’anterior propietari del blog va intentar fins al final amagar el seu nom, com si el nom importés, el divertit és que aquest cop tinc el nom amb el que vaig néixer com a humà, fet que va ocórrer cap a l’octubre del 1421 (ara els fans del càlcul mental ja podeu començar a matar-vos a palles per intentar esbrinar la meva edat), i al final perquè?, l’edat poc importa, tan poc com la distància entre dos punts, el que importa és el que s’ha fet en tots aquests anys i en tota la distància, i jo n’he fet forces de coses que malauradament pels avorrits poc us importen, tampoc tinc massa clar el destí final de l’antic propietari del blog, em va fer gràcia quan un dels veïns em va comentar “Va marxar per temes familiars, i miri que mai ens havia dit ni havíem sabut res de la seva família… bé, era un xic reservat”, vaig somriure sense dir-li que per nosaltres tenir notícies de la “família” pot ser del tot menys una bona notícia, al tipus el van retirar de formà ràpida i sembla que definitiva, no tinc massa clar el motiu tot i que llegint el seu blog no m’estranya que acabés per molestar a algú, però quan t’envien a un lloc com aquest que menys que molestar…

No ha deixat de tenir el seu punt de trobar-me damunt la biblioteca un llibre amb una pàgina marcada, suposo que del poc que va passar o no va importar als que van netejar el pis de qualsevol contaminant que pogués afectar el meu comportament, com si els segles no haguessin estat suficients per fer-me descobrir que quan un toca amb humans un no s’ha de prendre el que fan massa seriosament, vaig agafar el llibre per la pàgina marcada…

No era el hombre más honesto ni el más piadoso, pero era un hombre valiente. Se llamaba Diego Alatriste y Tenorio, y había luchado como soldado de los tercios viejos en las guerras de Flandes. Cuando lo conocí malvivía en Madrid, alquilándose por cuatro maravedís en trabajos de poco lustre, a menudo en calidad de espadachín por cuenta de otros que no tenían la destreza o los arrestos para solventar sus propias querellas. Ya saben: un marido cornudo por aquí, un pleito o una herencia dudosa por allá, deudas de juego pagadas a medias y algunos etcéteras más.

Pel que m’havien dit d’ell esperava quelcom més compromès, però suposo que les coses en la seva justa mesura són suficient, tampoc ha estat malament l’entrada a la feina i la conversa amb el seu cap, ara el meu… “Espero que ens entenguem, veurà ell era un xic… no sé com dir-ho…” (suposo que si que sabia dir-ho el que no sabia era com fer-ho sense deixar-se anar i menys davant meu…), el tipus un obès de certa edat que tot i l’exercici regular que fa no sap encara que està mort, no li dono més enllà de sis mesos per què tingui el primer ensurt cardíac, i un xic més per què deixi aquest món que poc el plorarà i encara menys el recordarà… tots morirem em van dir fa temps, fins i tot els vampirs no ens n’escapem… la mort té el do de la paciència i nosaltres la desgràcia d’oblidar-la… vaig posar la millor cara “Intentaré estar a l’alçada, i resoldre el problemes de la mateixa forma que ho feia ell…”, no he pogut evitar un somriure, possiblement no va ser la millor forma de dir-ho, però que importa, des de quan un ha de donar explicacions als humans… vaig sortir del despatx mirant als del meu voltant, suposo que tots es deuen fer mil preguntes sobre la meva persona, podria respondre a cada pregunta amb una mentida, però no portaria a res, només a perdre el temps i el temps no està per ser perdut… tot mirant-los no he pogut més que recordar el que em van dir fa temps…

Cuando el gobierno viola los derechos del pueblo, la insurrección es el más sagrado de los derechos y el más indispensable de los deberes.

I no puc més mirant als tipus del voltant que preguntar-me on van quedar aquestes frases i els ideals, suposo que quan un ha comprat allò que li han dit que necessitava i que realment sobrava i ara li toca pagar i ser un més d’aquesta la vostra societat, aprèn que no cal fer masses preguntes, queixar-se encara menys i treballar cinc dies per gaudir-ne dos de descans i poder seguir sent un més del ramat…

XXXXXXXXX