entrada 1137 (any 8)

Avui he escoltar una expressió que feia temps que no escoltava “Els comentaris del Diable”, de fet és una expressió traduïda del grec clàssic, i que es feia servir fa segles per intentar justificar els comentaris o discursos de certes persones, o directament el seu comportament, quan aquests eren difícils d’entendre provinents d’una persona com aquella es deia que la persona havia patit aquests comentaris, que el propi Diable havia deixat anar a cau d’orella tota una sèrie d’idees que havien portat al personal a actuar o dir segons que. Doncs avui a la feina un dels presents ha explotat, i ha deixat anar tota una sèrie de comentaris i observacions que ja no deixaran al personal iguals, i el tipus a cada paraula s’anava envalentint i ple de confiança les ha anat deixant cada cop més grosses, i després de quedar-se ample el silenci de sempre, les mirades dels presents preguntant-se que havia passat per arribar en aquell punt, els presents donant-se per no al·ludits van anar marxant esperant que quedés algú a qui fer objectiu de les paraules. Amb tot sempre és millor que els tipus es descarreguin verbalment més que no pas que apareguin amb una pistola i facin el seu dia de fúria particular, i clar un es pregunta quin és el motiu que provoca un merder com aquell, i al final un descobreix com de senzill és que quelcom del tot nimi acabi per convertir-se en la gota que vesa el va, o com tota turmenta sempre comença per un senzilla gota de pluja. Doncs el tipus l’ha liat parda i més, perquè algú li havia estat sisejant el seu cafè, i davant les repetides queixes només trobava somriures de gent que li deien que no seria tan, i que no calia fer-ne un gra massa per quelcom com allò, doncs res, el resultat serà força clar, segurament la discussió arribarà a les orelles pertinents, al tipus se li concedirà un permís retribuït per tal que s’ho repensi, i a la resta se li prohibirà de fer cafès, possiblement algú pot concloure que és quelcom exagerat, però quan les criatures no saben fer res més que criaturades a algú li toca posar ordre, i el divertit del tema, és que segurament el culpable serà el tipus que l’ha liat, el que s’endurà les bronques i els comentaris dels tipus que ara ja no podran gaudir del seu cafè, i no pas el tipus que li ha anat robant el cafè. Fets com aquests no poden evitar de fer-me somriure al pensar com d’estranys sou els humans   

entrada 1136 (any 8)

Per la ràdio una campanya per promoure la utilització del cinturó de seguretat deia “Un de cada cinc morts en accidents de tràfic no portava el cinturó de seguretat”, “Ja ho veus” ha exclamat el que m’acompanyava tot desfent-se el seu cinturó “Estadísticament està clar que portar cinturó és indicatiu de palmar-la en cas d’accident”, he somrigut veient als absurds que poden portar segons quins anuncis. El Joan és professor d’història i a vegades em demana que faci alguna sessió als seus alumnes, i jo ho faig gustosament, perquè entre altres coses disposa d’una de les millors bodegues que conec, i sempre en trec una bona ampolla del tràngol que suposa estar amb una panda de gremlins que volen de tot menys ser educats i ja no parlem si el que els hi expliquen és quelcom de quan encara no hi havia televisions, de fet, bona part d’ells es neguen a creure que hi hagués un abans de la mateixa… un cop a la classe i després de les presentacions el Joan ha demanat si algú s’havia mirat el tema que tocava, i que no era cap altre que la segona gran guerra, i els seus efectes en la societat, mirant les cares vaig descobrir que estaven força sorpresos de que hi hagués hagut una segona gran guerra i ningú els hagués avisat, i ja no parlem del fet que una segona implicava una primera encara més desconeguda, això si, en un atac de sinceritat un dels presents ha saltat amb un “Ens pot dir d’alguna peli que parli d’aquesta guerra, i si pot ser en color millor, i millor encara si no té masses mesos…”, sort que el bo del Pitt n’ha fet una no fa poc de tancs i algú ha mogut el cap donant veracitat al fet que si, que hi havia hagut una guerra com aquella. Vaig seure sobre la taula del Joan i vaig somriure “No sé molt bé perquè us fan estudiar quelcom que molts de vosaltres senzillament no podeu creure… però us explicaré quelcom que no surt en els llibres d’història… La segona gran guerra com us diuen va tenir molts fronts, des d’Àfrica a Normandia arribant fins a Rússia, però un dels més durs va ser el front de l’est, al començament de la guerra molts poblets van quedar incomunicats, i molta gent va fugir als boscos per refugiar-se, sobretot aquells més perseguit jueus, intel·lectuals, homosexuals, gitanos… tots aquells que eren considerats pàries de la societat, elements que eren susceptibles de ser eliminats per tal d’oferir un millor futur… doncs bé, aquí és on vaig conèixer en Jacobus, que era un mercader, el tipus es movia entre els pobles, i tenia la costum d’explicar el que havia vist a més de portar cartes entre coneguts, el tipus era força esperat, era el millor que passava per aquells pobles, era l’enllaç amb el món exterior, el bo del Jacobus veia el que comportava una carta sense resposta, així que es permetia certes llicències com respondre en nom dels que ja no hi eren i fer feliços els que esperaven aquelles cartes, a més donava missatges d’ànim tot dient que la guerra estava a punt d’acabar. No sé quants, però els seus missatges i les seves cartes van donar molts motius per aguantar i per resistir… I la guerra com tot va acabar, i aleshores amb la pau es va descobrir la veritat, com el bo del Jacobus havia suplantat identitats i com havia mentit… el resultat no va ser cap monument, ni cap carrer, el final del Jacobus va ser morir afusellat acusat d’estar conxorxat amb els alemanys, ja que només així es podien explicar les seves anades i tornades, i no el fet que els tingués més quadrats que la majoria del tipus de la zona… Amb tot, qualsevol excusa hagués estat bona per matar-lo”, els tipus em miraven sense entendre la història fins que una noia ha aixecat el braç “No ho entenc, perquè el varen matar si els havia ajudat?”, he somrigut davant la resposta “Elemental estimada Irene (i no, no es deia Irene però tan hi feia), ho van fer perquè senzillament eren humans”

entrada 1135 (any 8)

Li estava donant voltes al fet que molt possiblement no ens mereixem, ni mai ho hem fet. El cel, ja que de sempre hem estat molt més propers als dimonis i amb l’infern a la cantonada, de fet mai he estat bo, i molt possiblement alguns dels meus actes farien envermellir d’enveja als mateixos diables… li estava donant voltes tot esmorzant quan un dels presents ha deixat anar el tema del dia “Si, si, tu ves mirant l’embolcall del que has demanat per veure si està lliure de transgènics, però el dia que hagis de decidir entre transgènics o alimentar als teus fills ja m’ho diràs, que fàcil que n’és de parlar quan pots donar als teus descendents el que vulguin per menjar, i fins i tot més del que els hi cal”, vaig demanar un altre cafè de cultiu ecològic i mercat just que un paga a preu d’or, i que d’allí on prové les coses no canvien un borrall per molts que en compris, això si d’excuses totes les que vulguis per donar explicacions a les mentides que tothom sap, però que de bonic que és tenir la consciència tranquil·la ni que sigui per una estona un diumenge pel matí… el meu conegut seguia defenent l’evolució dels cultius per no entrar en una agricultura involucionada (com es nota que els seus pares se’ls van gastar en una bona educació), l’altre li responia dins del veganisme més estricte que no mereixia més que vergerismes com a respostes, tot i que va atacar amb l’argument amanit de “Els transgènics només fan rics a uns i ho saps!”, bé, fins on jo sé, el comerç actual tampoc és que faci rics a dojo… suposo que ho va dir per un dels dilemes més sagnants que van patir els estates, a l’inici dels transgènics s’havia de pagar per la seva llavor, però no hi van caure que a vegades aquestes cultius eren més “potents” alhora de fertilitzar, el que portava a que cada cop més collites veïnes es veiessin pol·linitzades per ells en lloc de per plantes no modificades genèticament, això va portat a que les empreses que les comercialitzaven anessin demanat indemnitzacions perquè entenien que els cultius veïns feien servir les seves llavors, un tema lleig on els hi hagi i que encara avui en diu no està del tot resolt. Ahir llegia que un magnat havia decidit comprar una illa per tal que a tall de nou edèn fos donada als milers de refugiats, tot i que la pregunta puta era “I un cop allí què?”, de que viuran, com edificaran, podran marxar si ho desitgen… davant totes aquestes preguntes algú em va recordar la famosa obra Utopia de Tomas Moro (un cognom del tot premonitori sens dubte), amb tot, igual cal recordar quina és l’accepció que té avui en dia la paraula “utopia”, jo personalment i coneixent-vos com us conec, més que utopia estic ben segur que l’illa acabarà sent com l’illa del doctor Moreau. Un dels presents m’ha tret dels meus pensaments al dir que havia vist un article on els extremistes islàmics deien que arribarien a la plaça de sant Pere i que farien execucions multitudinàries en nom del seu Déu, he somrigut, i ni tan sols li he explicat que si només hi hagués una religió senzillament tots aquells que atien l’odi entre elles i es proclamen salvadors de la veritable fe perdrien tot el seu poder, i que per això rarament es fan atacs a seus religioses d’altres confessions.

entrada 1134 (any 8)

Vaig entrar en el local, i el vaig localitzar prop de la barra, el tipus ja deuria anar per la tercera copa, em va veure i amb un somriure va cridar a la cambrera “El de sempre?” va preguntar ella ja amb l’ampolla a la mà, vaig tornar a somriure “No li faré un lleig a una noia com tu…” “Fa anys que vaig deixar de ser noia” em va respondre omplint el got, el meu conegut ho va mirar tot divertidament “Ja ho veus” em va dir assenyalant a tota la gent que hi havia pel local “No fa encara quaranta-vuit hores semblava que el món s’havia d’acabar per una imatge que va donar la volta al món, i ja ho veus, quaranta-vuit hores més tard tothom de festa” “Suposo que deuen ser fotudament conscients que el món s’acaba i si aquest no s’acaba a ells se’ls hi acaba la vida, així que, que menys que aprofitar-ho, de res serveix deixar suc a la fruita si saps que l’hauràs de llençar, el millor es exprimir-la tota. Però no ens hauríem d’estranyar, i menys nosaltres que els coneixem força bé, ja sabíem com acabaria, ja ho hem vist moltes vegades, tot i que em sorprèn que cada cop els “No potser” són menys i el temps de cura hipòcrita es redueix, suposo que cada cop els hi queda menys vergonya o decència, si és que mai l’han tingut. Suposo que el seu gran pare no en deu estar massa content dels pecats dels fills”, el meu conegut va somriure “Aquí tens un dels grans errors, tothom pensa que fallen al seu pare pels seus actes, ningú pensa que igual qui va fallar va ser el seu pare per fer-los d’aquesta manera, tan imperfectes, tan proclius a fallar. Després de segles et puc dir que la bondat no és quelcom natural que es perverteixi per la maldat, de fet la bondat no els hi és inherent, són dolents per naturalesa i a vegades perverteixen la maldat amb certa bondat, no entenen que se’ls va fer dolents per tal de convertir-se bons, i no pas bons que per efectes externs es tornen dolents… possiblement no juga als daus, però se la pela, i a gust veient com de perduts van”, vaig acabar-me la copa demanant-ne una altra “I m’has fet venir deixant el que tenia entre mans per una conversa de teologia 2.0?” va somriure “No sé si mai aconseguiré que em perdonis haver-te fet perdre la teva partida del MGSV, no ets un xic grandet per aquestes coses?”, em va dir mentre em colpejava l’espatlla “És de vell verd mirar el cul de les jovenetes” “I voler-se-les follar?” “Pagant o gratis?, pagant lleig per promoure la vexació segons les erices cabrejades, gratis?, en el teu cas tot un miracle, i no crec que allà a dalt estiguin massa proclius a concedir miracles…” va callar quan una joveneta se’m va acostar “Hola, ens coneixem?” el meu conegut va deixar anar una rialla “Ja ho veus, avui serà la teva nit de sort”, vaig somriure “No, no crec que ens coneguem, igual de petita et va semblar veure’m quan sortia de casa teva després de follar-me a ton pare”, la noia es va girar marxant “Ja ho veus, no es pot ser sincer… el que dius, o vas de mentider per la vida o no et menges un torrat” “Serà això” va dir la cambrera omplint de nou els gots “Algun dia m’haureu de dir d’on heu sortit vosaltres, perquè del cony de cap dona n’estic segura que no”

entrada 1133 (any 8)

Avui he llegit un post en un altre blog i no he pogut més que recordar quelcom que em va passar fa uns dies, i que es podia lligar al que explicava el meu benvolgut blocaire. Estava fent cua en una caixa del super mentre mirava la caixa que tenia entre les mans i sense tenir massa clar si l’encertava, i és que per tal de poder comprar una caixa de tampons un ha de ser expert en física quàntica com a mínim, i ni tan sols així tens assegurat l’èxit en l’empresa... llegia i rellegia la caixa entre el super absorbent, la tipologia i morfologia, les instruccions de com posar-lo, vaig estar temptat d’obrir-la i demanar a alguna de les presents que estiguessin ovulant que em fes una demostració, sota perill que m’indiquessin que es posava igual que un supositori i que ja sabia... doncs res que estava esperant tot distret quan vaig veure venir un grupet de nois “jovent” en diuen ara, que passava pel costat de tots els que fèiem cua, a la meva alçada i com no m’apartava un em va empènyer sense moure’m, em vaig girar i amb un somriure em vaig apartar, el tipus alleugerit va seguir fins situar-se davant meu tot just rere la dona que estaven cobrant, no contant i davant les rialles dels companys de feta, va deixar un paquet de galetes a la cinta amb la compra de la dona i va sortir de la línia, al dona no hi va caure i va acabant pagant les galetes, el tipus va agafar el paquet amb un somriure i donant un calbot al nen que estava amb la senyora i que intentava dir quelcom va sortir del super. Vaig mirar al meu voltant, tothom ho havia vist, però ningú va dir res, la dona va reaccionar deixant anar tota una sèrie d’improperis que només van tenir com a resultat el ditet aixecat d’una de les acompanyant del nou superxungoheroidebarri, segurament aquell tipus aquella mateixa nit es follaria a la que volgués i la resta d’amics farien cua per mamar-li la polla. Vaig pagar la caixa de tampons mentre li preguntava a la caixera pel fet, al que ella va dir “A mi només em paguen per cobrar”, vaig somriure, mirant a la resta, un dels de la fila va dir “Jo no he vist res”, d’altres van desviar la mirada, i fora la dona passava per davant del grupet que encara s’acarnissava més amb ella. Vaig sortir, el tipus de l’empenta em va veure i va fer un gest que la resta que estaven de subidon no van voler entendre, va ser ràpid, un cop a la nou d’Adan al primer, un altre cop amb els dos palmells de les mans al segon, el tercer va obrir la boca que va tancar al rebre una genollada als genitals, una de les tipes va rebre una bufetada i la darrera em va mirar i va marxar corrents, em vaig girar mirant als tipus del super que estaven com a micos en una gàbia mirant quelcom que no entenien “Em toca els collons viure amb personatges, que només cobren per cobrar, d’altres que no veuen res, i de covards que giren la mirada tot esperant que no els hi toqui a ells, el dia que violin a les vostres filles segurament agraireu que no us hagi tocat a vosaltres...”, vaig agafar la caixa de tampons quan em va venir a veure el noi que anava amb la dóna “Gràcies” em va dir sense poder acabar la frase, el cop el va deixar sense aire i estès al terra “No em donis les gràcies, si haguessis estat el que hauries, jo no hagués tingut de fer la teva feina... i no tindràs sempre a gent disposada a resoldre els teus problemes”